Els escriptors francament dolents no són gaire sol·licitats per a cap d’aquestes activitats, i aquesta és una discriminació injusta i injustificada. Res no impedeix que un escriptor francament dolent sigui un orador brillant, un presentador més que discret i fins i tot un prologuista agut. Però el fet és que, llançats a la gehenna, als escriptors francament dolents no se’ls sol donar vot ni veu.

Ramon Folch i Camarasa, Manual del perfecte escriptor mediocre (Barcelona: La Campana, 1991)

Aquell edifici era una blasfèmia permanent contra la voluntat d’Al·là, clarament expressada en el Llibre Sant revelat per mediació de l’arcàngel Yibrail. Només Al·là podia crear formes humanes o animals perquè només Ell podia insuflar-los la vida. L’obra dels sacrílegs escultors cristians era, per tant, incompleta i miserable, a més d’agosarada, perquè ningú d’ells no podria mai dotar d’ànima la matèria i un dia aquells trossos de pedra, escaiola o fusta la demanarien al seu temerari creador, el qual, impossibilitat de donar-los-la, seria lliurat per Al·là a Iblis, l’Àngel Caigut, qui el conduiria als focs eterns de Gehenna, on restaria castigada, fins a la consumació dels segles, la seua supèrbia i gosadia.

Rafael Escobar, L’últim muetzí (València: Tres i Quatre, 1994)