Davant la tassa blanca del cafè amb llet na Clara executava moviments automàtics que tenia assumits que s’havien convertit en una cuirassa. Començava per girar l’ansa fins a col·locar-la a l’abast de la mà dreta. Després feia anar i venir quatre o cinc vegades el paperet de sucre abans de rompre’n només el cantó esquerre per deixar-lo caure dins el cafè molt lentament, com si es tractés d’una pluja fina i blanca. Finalment, acabava d’esquinçar el sobre per a introduir-hi la cullera, com si la volgués fer neta. Només després de verificar tot aquest preàmbul podia començar a remenar amb parsimònia el cafè amb llet.

Esperança Camps, Enllà de la mar (Alzira: Bromera, 2004)

Llançà el mocador amb les flors per damunt de la reixa i s’enfilà llestament. Quan ja es disposava a saltar al carrer sentí que el darrere dels pantalons se li esquinçava i es quedà corglaçat.
   —Els pantalons… — tingué esma per a dir.
   —Se t’han esquinçat?
   —Bastant, em sembla… Però afanyem-nos… que no surti algú de la casa.
   Va collir el mocador amb les flors i arrencaren a córrer. Un tros més avall s’aturaren panteixants.

Mercè Rodoreda, «Carnaval», dins Vint-i-dos contes (1958)