Xuan Bello

El fet que una llengua es mori, i aquest és el cas de la que compartim asturians i lleonesos, és quelcom massa freqüent en aquest món nostre. Quan hom veu com s’esvaeixen dia a dia les paraules de la neu, podria enderiar-se a pensar que el que és natural és la fugacitat, la decadència. Rebel·lar-se contra aquesta caducitat no deixa de ser un coresforç ineficaç, si bé necessari i noble per més que el fracàs estigui assegurat per endavant. Em refereixo a una cosa molt important que em dol d’allò més i que em sembla que no comparteix aquell qui des del seu despatx dictamina, en nom del progrés de la humanitat, el benefici que comporta el fet que tots els pobles acabin parlant de la mateixa manera, és a dir, a la manera de qui dictamina el seu propi benefici. No comparteixen el que jo penso: les paraules no es moren naturalment; es moren les persones que les diuen, i això sí que no té remei. Una societat és suplantada per una altra, ves què hi farem.

Xuan Bello, Història universal de Paniceiros
(Martorell: Adesiara, 2008), traducció de Jordi Raventós, pàg. 8