Inventari de fantasmes i aparicions

 

 

Xuan Bello

 

 

Inventariu de pantasmes y apariciones

 

 Inventari de fantasmes i aparicions

 
Les pantasmes ―l’aparición inaudita de xente qu’anda tresmundu alantre pagando quién sabe qué aiciones― enllenaron, maraviyándoles, mui bien de tardes d’iviernu de la mio infancia. En Paniceiros teníamos mui bien delles, anque les que más destacaben, polo fosques y vengatibles, yeren les lluminaries, unes bisarmes de fustaxe fosforescente que remacecíen de la tierra de La Sierra con total misteriu. La Sierra ye una llanada que va de L’Altu Furcal.láu hasta Los Caleyos de Paniceiros y qu’hasta hai bien poco, dende finales de la guerra civil hasta hai unos quince años, tuviera plantada de pinos. Cuando yo yera nenu siempre se falaba de les lluminaries en pasáu. Contábase, digo namás un casu, cómo un tratante de Miñu se perdiera per La Sierra y, cuando yá yera de nueche piesllo, alredor d’él nacieran unes fogueres tirando a azules, como la llaparada d’un mecheru, arredolándolu. Aquel homín consiguiera escapar de milagru, arreando’l caballu, pero más nunca volvió a ser el que fora: trestornáu, acabó aforcándose nún de los carbayos de la Campa la Muela. Nós, los nenos de Paniceiros, salíamos hasta La Sierra y mirábamos con desconfianza aquel monte onde tanto prestaba nos díes de branu construir casetes. De la que cortaron los pinos volvió a falase de les lluminaries anque yá naide suponía que foren les almes atormentaes del infiernu que remanecíen de la tierra pa semar andancios; cuando l’ICONA sacó la madera ―devolviéndo-ys a los vecinos la tierra qu’usurpara― volvieron efectivamente a vese lluces misterioses, que s’apagaben y prendíen intermitentemente unes veces cerca de la capiella de Cutariellu y otres mui bien cerca de la cruz de Xinestosa. La xente, adaptándose a los tiempos modernos, adaptó tamién el mitu: aquelles lluces yeren OVNIS qu’aprovechaben la llanada de La Sierra p’aterrar y despegar. La noticia de que se vieran oxetos voladores non identificaos recoyóla daquella «La Nueva España» y nun fai más que confirmar que lo maravíoso real busca siempre esplicaciones nueves que nun fain otro qu’acentuar la maraviya. Els fantasmes ―l’aparició inaudita de gent que va pel més enllà pagant qui sap quines accions― ompliren, enlluernant-les, moltes tardes d’hivern de la meva infantesa. A Paniceiros en teníem una bona pila, si bé els que més es destacaven, per tal com eren esquerps i venjatius, eren les lluminàries, unes aparicions d’aspecte fosforescent que emergien de la terra de la Sierra amb un absolut misteri. La Sierra és una planura que va de l’Altu Furcal.láu a Los Caleyos de Paniceiros i que fins no fa gaire, des de la fi de la guerra civil fins fa uns quinze anys, estigué plantada de pins. Quan jo era un nen sempre es parlava de les lluminàries en passat. S’explicava, n’exposo només un cas, com un tractant de Miñu es va perdre per la Sierra i, quan ja era negra nit, sorgiren entorn d’ell unes fogueres de color blavós, com la flama d’un encenedor, que el van envoltar. Aquell home va aconseguir escapar-se de miracle, esperonant el cavall, però mai més no tornà a ser el que era: trastornat, es va acabar penjant a un dels roures de la Campa la Muela. Nosaltres, els nens de Paniceiros, sortíem fins a la Sierra i miràvem amb desconfiança aquella muntanya en què tant ens plaïa construir casetes els dies d’estiu. Tan bon punt tallaren els pins, es va tornar a parlar de les lluminàries, tot i que ningú ja no creia que fossin les ànimes turmentades de l’infern les que emergien de la terra per sembrar epidèmies; quan l’ICONA tragué la fusta ―bo i restituint als veïns la terra que havia usurpat―, es van tornar a veure, en efecte, llums misterioses, que s’apagaven i s’encenien de manera intermitent unes vegades a tocar de la capella de Cutariel.lu i unes altres molt a prop de la creu de Xinestosa. La gent, adaptant-se als temps moderns, també va adaptar el mite: aquelles llums eren ovnis que aprofitaven la planura de la Sierra per a aterrar i prendre el vol. La notícia que s’havien vist objectes voladors no identificats la va recollir aleshores La Nueva España i confirma, sens dubte, que allò que és meravellós i real cerca tostemps explicacions noves que no fan res més que accentuar-ne la meravella.
 

Les pantasmes asturianes, polo menos les de Paniceiros, rara vez piden nada a los vivos. Incluso, analizando per encima un puñadín de cuentos, alvertimos una regla estilística d’estes narraciones: siempre que la pantasma d’un familiar apareza con ánimu de lucru, pidiendo coses que van contra los intereses de la familia, la pantasma nun ye verdadera; trátase d’un vecín avarientu que, aprovechándose de la tristeza qu’aflixe a los d’una casa, pide pa él la vaca más bona o los trececientos reales que tán guardaos na viga. Les pantasmes verdaderes, les que nun son meres impostores, vuelven a esti mundu col únicu inclín de facer lo que siempre fixeran: contábase d’un home que taba había muncho pela Arxentina y qu’apareció de nueche na cocina de la casa. A aquel home gustába-y una barbaridá l’anís de La Praviana polo qu’anduvo buscando la botella pela alacena, ensin atopala. L’estrueldu que metió, moviendo palleyes y cazos, espertó a la muyer que, al dir ver qué pasaba a la cocina, tuvo la gran alegría de comprobar que l’home, depués de trenta años, volviera de Buenos Aires. Enantes de poder pregunta-y cómo ye que viniera, aquel home miróla triste, mui tristemente y, con un marcáu acentu arxentín, dixo: «¿Pero por qué macana os habéis cambiado al anís del Mono? ¿No sabés que a mi sólo me gusta el de La Praviana?». En diciendo esto desapareció, non ensin antes romper en mil cachos la odiada botella; a los quince díes, nun se quitara inda la olor a anís, llegó una carta na que se dicía qu’aquel home morriera en Buenos Aires aquel mesmu día que fora a beber a casa una copina de La Praviana.

 

 

 Els fantasmes asturians, si més no els de Paniceiros, rarament demanen res als vius. Fins i tot, analitzant damunt damunt un grapat de contalles, advertim una regla estilística d’aquestes narracions: sempre que el fantasma d’un familiar aparegui amb ànim de lucre, demanant coses que van en contra dels interessos de la família, el fantasma no és vertader; es tracta d’un veí garrepa que, aprofitant-se de la tristor que afligeix els de la casa, demana per a ell la vaca més bona o els tres-cents rals que es guarden a la biga. Els fantasmes de veritat, els que no són mers impostors, tornen en aquest món amb l’únic propòsit de fer allò que sempre havien fet: s’explicava d’un home que vivia feia molt de temps a l’Argentina i que aparegué de nit a la cuina de la casa. A aquell home li agradava fora mida l’anís de La Praviana, de manera que va cercar l’ampolla pel rebost, però no la va trobar. L’enrenou que va causar, removent paelles i cassoles, despertà la dona, que, en anar a veure què passava a la cuina, va tenir la gran alegria de comprovar que l’home, trenta anys després, havia tornat de Buenos Aires. Abans de poder-li preguntar com era que havia vingut, aquell home la mirà amb un posat trist, molt trist, i, amb un marcat accent argentí, digué: «¿Pero por qué macana os habéis cambiado al anís del Mono? ¿No sabés que a mí sólo me gusta el de La Praviana?» Havent dit això va desaparèixer, no sense fer miques l’odiada ampolla; quinze dies més tard, quan encara no havia marxat l’olor d’anís, va arribar una carta en la qual es deia que aquell home havia mort a Buenos Aires el mateix dia en què havia anat a beure a casa una copeta de La Praviana.
 
Hai munches más hestories, munches más pantasmes, de manera que l’inventariu, de facese, diba esceder con muncho l’espaciu d’esti artí­culu. Enantes de dir a lo que voi, a contar la hestoria del doctor Villa­bazal, quería apuntar una que siempre me fixo muncha gracia. Un día apareció na puerta d’una casa un probe mui baldáu. Coxicaba, taba llen de mancadures, y amás tenía que tar alloriáu, porque andaba d’una manera mui peculiar: tres pasos p’alantre y cuatro p’atrás, colo que depués de dar siete namás avanzaba ún. Con toes y con eses consiguió parar énte una puerta, dio una voz y pidió de comer. La muyer que salió a recibilu, depués de da-y una escudiella llechi con pan entriao, preguntó­y caridosa que que-y pasara pa tar tan mancáu. El probe ―que nun yera un probe cualquiera, yera’l Nuberu o Renubeiru― dixo tou enfadáu: «Nun sei cómo s’atreve a preguntalu, mía siñora. ¿Nun s’alcuerda que l’outru día tonaba yá usté puxo nu mediu’l camín la pala’l fornu? Pos yá marchaba you pa la Ciudá del Gritu con Xuan Cabritu cuando por culpa suya m’estampéi contra una castañal en Cudixéu». Con esto deprendí­amos que nun había meyor remediu pa parar la tona que cruzar la pala’l fornu nel mediu’l camín y que Xuan Cabritu yera’l nome d’un diablu que vivía, supongo que pola rima, n’Exiptu. Qué mundu. Hi ha moltes històries més, molts més fantasmes, de manera que l’inventari, si hom el fes, depassaria de bon tros l’espai d’aquest relat. Abans d’anar per feina, abans d’explicar la història del doctor Villabazal, voldria apuntar-ne una que sempre m’ha fet molta gràcia. Un dia va aparèixer a la porta d’una casa un pobre molt arrossinat. Era coix, anava ple de nafres i, endemés, devia estar atribolat, perquè caminava d’una manera ben peculiar: quatre passes endavant i tres enrere, amb la qual cosa, després de fer-ne set, només n’avançava una. Tanmateix, va aconseguir aturar-se davant una porta, va fer un crit i demanà menjar. La dona que el va sortir a rebre, en acabat de dar-li un vas de sopes amb llet, li preguntà, compassiva, què li havia passat per a estar tan nafrat. El pobre ―que no era un pobre qualsevol, ans era en Nuberu, o Renubeiru― li respongué ben enfadat: «No sé com s’atreveix a preguntar-ho, senyora meva. ¿No es recorda que l’altre dia tronava, i vostè va posar al mig del camí la pala del forn? Doncs jo anava cap a la Ciutat del Crit amb Xuan Cabrit i, per culpa seva, em vaig estampar contra un castanyer a Cudixéu.» Amb això apreníem que no hi havia millor remei per a aturar la tempesta que travessar la pala del forn enmig del camí i que Xuan Cabrit era el nom d’un diable que vivia, suposo que per raó de la rima, al Regne Unit. Com hi ha món!

 

Les hestories de pantasmes siempre me prestaron, polo que siem­pre que me contaben alguna interesante o caía nes mios manes algún llibru de valía, eché tiempu nelles esfrutando mentes esperaba eso que los ingleses llamen «thrill» y que podemos traducir mui correctamente por respigu. Les hestories que más m’interesaron son les qu’escuenden dalgún aspectu nes que lo tráxico cotidiano ―la espresión ye de Giovanni Papini― s’amuestra como un rellumu, remembrándos que vivimos nun mundu de sombres y apariencies. Hai una que quiero contar dende hai tiempu y qu’aprovecho agora pa entretener a los buscadores de lo maraviyoso. Les històries de fantasmes sempre m’han agradat, de manera que, cada vegada que me n’explicaven alguna d’interessant o queia a les meves mans algun llibre de mèrit, vaig esmerçar-hi el meu temps gaudint mentre esperava allò que els anglesos anomenen thrill i que podem traduir molt correctament per «emoció». Les històries que em van impressionar més són les que amaguen algun aspecte en què allò que és tràgic quotidià ―l’expressió és de Giovanni Papini― es mostra com un espurneig, recordant-nos que vivim en un món d’ombres i aparences. N’hi ha una que vull explicar fa temps i que aprofito ara per a entretenir els buscadors de meravelles.
 
Volvía yo de Portugal, depués d’una odisea per autobuses, coches y trenes cuando por fin llegué a Madrid. Llevaba yá polo menos un día viaxando y, depués de pagar el billete pa Uviéu, nun creo que me queda­ren más de venti duros. Taba cansáu, adondáu pol viaxe y tenía fame y sueñu. Metíme nel tren y preparéme pa tar naquel compartimentu seis o siete hores. Parezme que caí dormíu d’inmediatu porque cuando desconsoñé yá’l tren avanzaba pelos campos de Castiella, furando pela tiniebla; peles ventanes namás se vía un continuáu paisaxe que se sacu­día como un sábanu negru y nel que malapenes se podíen estremar árbo­les y campes de trigo. Afuera llovía, y la tierra abierto al branu sutru­míase de placer al ser cariciada poles manes de la melancolía. Cuando esperté del too vi que delantre mio había un home d’unos setenta y munchos años, elegante, comiendo’l menú del tren. Debí miralu convi­centemente, o asina interpretó él los mios güeyos recién abiertos, porque ensiguida preguntó si m’apetecía alguna cosa. Dixi-y que non y pregunté que ónde tábemos. «Inda nun lleguemos a Medina del Campo», dixo’l señor con parsimonia mentes cortaba curioso un trozu de filete y siguió: «asina que me parez que quedarán unes seis hores de viaxe. ¿Va usté a Uviéu como yo? Quédanos un bon pedazu de nueche, sí señor». Como yo protesté pola incomunicación d’Asturies y polo llonxe que too quedaba de la nuesa patria querida, aquel señor, que se presentó cortésmente como’l doctor Juan Villabazal Zapico, apartando’l platu, depués de reiterame si quería comer cualquier cosa, empezó a falar comigo. Por supuesto, como tolos asturianistes sabrán, la primer conver­sación foi sobre l’asturiano. Nun sé por qué pero con cierta xente abonda con dicir un «ye» pa que yá tengas que dar mil esplicaciones ideo­lóxiques. Pero esta parte quiero pasala, evitando al llector los primeros balbuceos d’una conversación que me tuvo embaíu bona parte d’aque­lles seis hores que diben, atravesando lo escuro, hasta esti Uviéu onde m’esperaba casa, cama y algo más que comer que lo qu’aquel señor m’ofrecía y acabé aceptando.

Jo tornava de Portugal, després d’una odissea per autobusos, cotxes i trens, quan per fi vaig arribar a Madrid. Feia almenys un dia que viatjava i, tan bon punt vaig haver pagat el bitllet cap a Uviéu, no crec que em quedessin més de vint duros. Estava cansat, aixafat pel viatge i tenia gana i son. Vaig pujar al tren i em vaig preparar per a estar-me sis o set hores en aquell compartiment. Em sembla que em vaig adormir a l’acte, perquè, quan em vaig mig despertar, el tren ja corria pels camps de Castella foradant la tenebra; per les finestretes només es veia un paisatge continu que s’espolsava com un llençol negre i en el qual amb prou feines es podien distingir els arbres i els camps de blat. Al defora plovia, i la terra, oberta a l’estiu, s’estremia de plaer en ser acaronada per les mans de la nostàlgia. Quan em vaig despertar del tot, vaig veure que davant meu hi havia un home d’uns setanta anys llargs, elegant, que menjava el menú del tren. Me’l devia mirar amb convicció, o així interpretà ell els meus ulls acabats d’obrir, perquè de seguida em va preguntar si em venia de gust alguna cosa. Li vaig dir que no i li vaig preguntar on ens trobàvem. «Encara no hem arribat a Medina del Campo», respongué el senyor amb parsimònia mentre tallava encuriosit un tros de filet, i continuà: «De manera que em fa l’efecte que deuen faltar unes sis hores de viatge. ¿Va vostè a Uviéu com jo? Ens queda un bon tros de nit, i tant!» Com que jo em vaig queixar de la incomunicació d’Astúries i de la llunyania de la nostra pàtria estimada, aquell senyor, que es presentà cortesament com el doctor Juan Villabazal Zapico, apartant el plat, després de repetir-me si volia menjar alguna cosa, començà a parlar amb mi. No cal dir que, com tots els asturians deuen saber, la primera conversa tractà de l’asturià. No sé per què, però amb molta gent n’hi ha prou de dir ye perquè hagis de donar-los tota mena d’explicacions ideològiques. Aquesta part, això no obstant, vull passar-la en silenci, i evitar al lector els primers balbuceigs d’una conversa que em va distreure bona part d’aquelles sis hores que anaven, travessant la foscúria, fins en aquest Uviéu on m’esperaven la casa, el llit i alguna cosa més per a menjar que allò que aquell senyor m’oferia i vaig acabar acceptant.
 
   

La estraña hestoria del doctor Villabazal

«Usté diz qu’Asturies queda llonxe, y queda, pero nada ye compa­rable a aquella primer vez que yo volví a Asturies nel iviernu de 1920. Yo estudié Medicina en Madrid, naquellos años primeros de la dictadura de Primo de Rivera. Mal estudiante y con una vocación más que difusa, a tranques y barranques un día llevantéme y vi que yera médicu. ¿Usté lleó el «Árbol de la Ciencia» de Pío Baroja? ¿Sí? Claro, agora la xuventú llee más y tien más oportunidaes de consiguir llibros. Pos ehí, en El árbol de la ciencia tien una descripción esacta de lo que yeren los estudios universitarios naquellos años venti: ignorancia a la que se sumaba presunción y falta d’ambiciones. La verdá ye que dediqué bien poco tiempu a los estudios. Una enfermedá más grave carecía yo daquella: la poesía. Madrid yera la ciudá de les tertulies lliteraries: Valle-Inclán, Baroja, Unamuno, Rubén Darío, a cualquiera podíes atopar delantre la sacrosanta taza de café y esfrutar d’aquelles conversaciones qu’inda güei sigo pensando que yeren más interesantes que les tedioses clases de la facultá. Yá-y digo: con una vida más o menos bohemia, una novia a la que­-y escribía sonetos modernistes y nengún conocimientu médicu, un día llevantéme marmullando’l xuramentu d’Hipócrates y con un títulu embaxo’l brazu.

L’estranya història del doctor Villabazal

«Vostè diu que Astúries queda lluny, i hi queda, però no gens si ho comparem amb la primera vegada que vaig tornar a Astúries l’hivern del 1920. Vaig estudiar medicina a Madrid, en aquells primers anys de la dictadura de Primo de Rivera. Mal estudiant i amb una vocació més que difusa, a empentes i rodolons un dia em vaig aixecar i vaig veure que era metge. ¿Vostè ha llegit El árbol de la ciencia de Pío Baroja? ¿Sí? És clar, ara el jovent llegeix més i té més oportunitats d’aconseguir llibres. Doncs això, en El árbol de la ciencia té una descripció exacta del que eren els estudis universitaris en aquells anys vint: ignorància a la qual se sumava la presumpció i la manca d’ambicions. La veritat és que vaig dedicar molt poc temps als estudis. Jo, aleshores, patia una malaltia més greu: la poesia. Madrid era la ciutat de les tertúlies literàries: Valle-Inclán, Baroja, Unamuno, Rubén Darío, a qualsevol d’ells podies topar davant la sacrosanta tassa de cafè, i gaudir d’aquelles converses que encara avui segueixo pensant que eren més interessants que les tedioses classes de la facultat. Ja li ho dic jo: amb una vida més o menys bohèmia, una xicota a la qual escrivia sonets modernistes i sense cap coneixement mèdic, un dia em vaig despertar murmurant el jurament hipocràtic i amb un títol sota l’aixella.
 
Cuando notifiqué a los mios padres que taba llicenciáu nun tardó en llegar carta d’ellos diciéndome que volviere pa Uviéu d’inmediato. Queríen apartame de la vida disoluta que suponíen que llevaba y, gracies a un primu de mio madre, que yera coronel d’infantería, consiguié­ranme plaza en Navelgas, un pueblu apartáu nel conceyu de Tinéu. Quan vaig fer saber als meus pares que m’havia llicenciat, no va trigar a arribar una carta d’ells en què em deien que tornés cap a Uviéu de seguida. Volien apartar-me de la vida dissoluta que sospitaven que jo portava i, gràcies a un cosí de la meva mare, que era coronel d’infanteria, em van aconseguir plaça a Navelgas, un poble perdut en el municipi de Tinéu.

 

¿Nun me diga qu’usté nació en Navelgas? Qué casualidá. Pos nun puede imaxinar lo que yera’l viaxe en corréu d’Uviéu a Navelgas. ¡Nada que ver cola comodidá de les venti hores que tardaba naquellos años el tren de Madrid a Uviéu! Había que dir d’a caballo bona parte del camín, subir La Cabruñana y La Espina, per unes caleyes remotes onde nun yera raro qu’escureciera y tuvieres que pasar ellí, al bentestate, la nueche… Yo debía tener la edá que tien usté agora, ventiún años, y yera un mozu impresionable: cuando naquel viaxe sentí per primer vez l’aullar del llobu na nueche presentí qu’algo terrible y definitivu diba pasar. Yá-y digo que, a pesar de los mios estudios, yo nun tenía nengún conocimientu médicu y, a pesar de les múltiples ofrendes que fixera a los dioses olímpicos n’ino­centes versos a lo Amado Nervo, estos dioses nun tuvieron nenguna consideración comigo. Namás llegar a Navelgas, galdíu pol viaxe, tuvi qu’atender una parturienta. Vime de repente metíu nuna alcoba humilde. La muyer sangraba y yo vime impotente pa facer nada. Una comadrona arreglólo too: yo namás pudi qu’arrojar pela ventana. Esto foi lo primero, pero non lo último; cada día llegaba un casu distintu. Vi la muerte y vi los estertores de la vida. Consultaba inútilmente nos llibros de medicina buscando soluciones, melecines, dalgo qu’aliviara’l dolor de los otros y el dolor míu. A poco y a poco fuí cayendo nuna depresión nerviosa que yera húmida y fosca como una cueva escura. Conocí, pa evadime, los palacios de cristal que provoca la inxección de la morfina. Malapenes podía dormir: desconsoñaba y vía figures blanques que m’escucaben na cama. Escribí a los mios padres pidiendo ausiliu, pero mio padre matú­vose inflesible. Yá bastaba de vida desarreglada: tenía que poner orde pa ser el qu’ellos queríen que fore.

¿Què diu ara? ¿Vostè va néixer a Navelgas? Quina casualitat. Doncs no es pot imaginar el que era el viatge en correu d’Uviéu a Navelgas. Res a veure amb la comoditat de les vint hores que tardava en aquells anys el tren de Madrid a Uviéu! S’havia de fer a cavall bona part del camí, pujar La Cabruñana i La Espina, per uns senders remots en què no era estrany que es fes fosc i haguessis de passar allà, a la intempèrie, la nit… Jo devia tenir l’edat que vostè té ara, vint-i-un anys, i era un noi impressionable: quan en aquell viatge vaig sentir per primera vegada l’udol del llop durant la nit, vaig intuir que s’esdevindria quelcom terrible i definitiu. Ja li dic que, a pesar dels meus estudis, jo no tenia cap coneixement mèdic, i que, malgrat les nombroses ofrenes que havia fet als déus olímpics en versos innocents a la manera d’Amado Nervo, aquests déus no van tenir gens de consideració envers meu. Tan aviat com vaig arribar a Navelgas, baldat pel viatge, vaig haver d’atendre una partera. Em vaig trobar tot d’un plegat en una alcova humil. La dona sagnava, i jo em vaig veure impotent per a fer res. Una llevadora ho va arreglar tot: jo només vaig poder vomitar per la finestra. Això va ser la primera cosa que vaig fer, però no pas l’última; cada dia hi havia un cas diferent. Vaig veure la mort i vaig veure la basca de la mort. Consultava inútilment en els llibres de medicina cercant solucions, remeis, quelcom que alleugés el dolor dels altres i el meu dolor. De mica en mica vaig anar caient en una depressió que era humida i fosca com una cavorca tenebrosa. Vaig conèixer, per evadir-me, els palaus de vidre que provoca la injecció de la morfina. Amb prou feines podia dormir: em despertava i veia figures blanques que em sotjaven al llit. Vaig escriure als meus pares demanant-los auxili, però el meu pare es mantingué inflexible. Ja n’hi havia prou de vida disbauxada: convenia que hi posés ordre per a ser el que ells volien que fos.

 

Yo vivía en Navelgas na que llamen casa del médicu. Tolos dies, deseperáu, sintiéndome inane, baxaba per una cuesta camín de los mios inútiles llabores. Al principiu nun me di cuenta, pero naquel curtiu traxectu había una casa con una ventana alta, con balcón, dende la que se me vía perfectamente. Un día vi que dende ellí me miraba un señor mayor, bien vistíu, tal vez un maestru. ¡Hai que ver a les coses a les que se garra un home pa salir d’un abismu! Yo baxaba tolos dies per aque­lla cuesta y chisbaba aquella ventana, aquel balcón, aquel señor y a poco y a poco diba naciendo en mi una voz confiada, paternal, que me dicía: Resiste. Tu puedes. Vas llegar a ser un bon médicu. Formes de salvase, supongo, anque nun escarto la influencia de la morfina, que cada vez tomaba en dosis mayores. Podía conta-y cientos de casos qu’atendí naquel primer añu en Navelgas, les mios duldes y dificultaes, la mio cobarde tembleca énte la miseria humana… Un día tuvi qu’enfrentame a un paciente que tenía una peritonitis aguda. Nun sé cómo, pero supi controlar los nervios y supi cómo sanalu. Sentí bien fuerte aquella voz que me nacía per dientro y que dicía: Resiste. Vas ser un bon médicu. Resistí. Pasín ente pasu empecé a tener seguridá y a reconocer les enfermedaes pol olor, pol color de los rostros, pol quexíu de la voz… Un día que baxaba pela cuesta piqué a la puerta d’aquella casa del balcón y pregunté pol señor. Sí, piensa usté que llegamos al final de la hesto­ria pero inda hai más, ha ser paciente comigo. Efectivamente, como usté intúi, ellí nunca nun hubiera nengún señor. Pregunté hasta la insisten­cia na casa y una familia, primero precupada pola mio visita y depués divertida, aseguróme qu’esi cuartu taba vacíu dende cuantayá y que naquella casa nunca nun hubiera naide del fustaxe que yo-ys describiera.

 Jo vivia a Navelgas en l’anomenada casa del metge. Cada dia, desesperat, sentint-me sense esma, baixava per una costa per anar a la meva feina inútil. Al principi no me’n vaig adonar, però en aquell curt trajecte hi havia una casa amb una finestra alta, amb balcó, des de la qual se’m veia perfectament. Un dia vaig veure que des d’allà em mirava un senyor gran, ben vestit, potser un mestre. Déu n’hi do les coses a què hom s’aferra per sortir d’un abisme! Jo baixava tots els dies per aquella costa i observava aquella finestra, aquell balcó, aquell senyor, i a poc a poc naixia en mi una veu confiada, paternal, que em deia: “Resisteix. Tu pots fer-ho. Arribaràs a ser un bon metge.” Maneres de salvar-se, suposo, bé que no descarto la influència de la morfina, que cada vegada prenia en dosis més grans. Li podria explicar centenars de casos que vaig atendre aquell primer any a Navelgas, els meus dubtes i les meves dificultats, el meu covard estremiment enmig de la misèria humana… Un dia vaig haver d’afrontar un pacient que tenia una peritonitis aguda. No sé pas com, però vaig saber controlar els nervis i vaig saber com curar-lo. Vaig sentir ben fort aquella veu que em naixia per dins i que deia: “Resisteix. Seràs un bon metge.” Vaig resistir. De mica en mica vaig començar a tenir més seguretat i a reconèixer les malalties per l’olor, pel color de les cares, pels gemecs… Un dia que baixava per la costa, vaig picar a la porta d’aquella casa del balcó i vaig preguntar pel senyor. Sí, vostè es pensa que ja arribem al final de la història, però encara n’hi ha més, ha de tenir paciència amb mi. Efectivament, com vostè deu intuir, allí mai no hi havia hagut cap senyor. Vaig preguntar insistentment a la casa, i una família, de primer amoïnada per la meva visita i després divertida, em va assegurar que aquella cambra era buida des de feia molt de temps i que en aquella casa mai no hi havia hagut ningú amb l’aspecte que jo els havia descrit.
 
Acabé marchando de Navelgas y anduvi pel mundu de médicu. A poco y a poco fui tresformando esta hestoria como un sucesu más de la mio xuventú y, de repente, pasaran cuarenta años de consultes, fíos, guerres, viaxes, nacimientos y muertes. Munches veces conté esta hestoria en reuniones familiares o de colegues médicos añediendo deta­lles escabrosos. Dicía, por exemplu, qu’aquel home que yo viera fora la pantasma del médicu anterior, muertu n’estrañes circunstancies… Los mios colegues médicos dáben-y muncha importancia a la morfina y teníen razón cuando afirmaben qu’un xoven afectáu por un crisis nerviosa y que tomara esa droga bien podía tener alucinaciones. Nun faltaben tampoco les esplicaciones psicolóxiques: el subconsciente creara la figura del padre protector en faltando un padre real que tuviera, apoyándome, comigo. Con too y con ello, aquellos sucesos cada vez más apartaos na mio memoria, foron convirtiéndose, a poco y a poco, nuna hestoria más cola qu’entretener a la xente a la hora de la copa y el puru… Vaig acabar marxant de Navelgas i vaig vagar pel món fent de metge. A poc a poc vaig anar transformant aquesta història com si fos un succés més de la meva joventut, i, de sobte, van passar quaranta anys de consultes, fills, guerres, viatges, naixements i morts. Vaig explicar moltes vegades aquesta història en reunions familiars o de col·legues afegint-hi detalls escabrosos. Deia, per exemple, que aquell home que jo havia vist era el fantasma del metge anterior, mort en estranyes circumstàncies… Els meus col·legues metges donaven molta importància a la morfina i tenien raó quan afirmaven que un jove afectat per una crisi nerviosa i que es prengués aquella droga bé podia tenir al·lucinacions. No faltaven tampoc les explicacions psicològiques: el subconscient havia creat la figura del pare protector a falta d’un pare real que estigués amb mi donant-me suport. Amb tot i això, aquells esdeveniments cada cop més allunyats en la meva memòria es van anar convertint, gradualment, en una història més amb què podia entretenir la gent a l’hora de la copa i el cigar…

 

Pero les hestories, téngolo comprobao, pueden tardar años en resolvese. Cuando me retiré hai dos años, yo tuvi consulta en Xixón, volví cola mio muyer a Navelgas. Nun sé porqué, pero quería acabar la mio carrera como empezara, parecíame que yera una especie d’apueste pola vida. Llegamos al llugar y tardé en reconocer munchos de los esce­narios onde exerciera de médicu novatu. Baxé otra vez la cuesta y vi que la casa del balcón yera agora un pequeñu hotel de turismu rural. Pidimos un cuartu y diéronnos precisamente esa habitación. Yo contába-ylo a la mio muyer escitáu, con una lluz estraña na conciencia. Aquellos caminos, aquelles caleyes, aquel ríu de Navelgas volvieran a traeme a l’alcordanza d’una manera mui vívida tolos sucesos del mio primer destín como médicu. Cuando, volviendo a les mios memories, m’asomé a la ventana y vi aquel médicu xoven baxar pela cuesta entendílo too y pensé fuerte, mui fuerte: Resiste. Nun venzas. Tu serás un bon médicu».
 

  • Xuan Bello, Hestoria universal de Paniceiros (Uviéu: Ámbitu, 2004). Reproduït per gentilesa de l’autor.

Tanmateix, les històries, ho tinc comprovat, poden trigar anys a resoldre’s. Quan em vaig retirar fa dos anys ―jo tenia consulta a Xixón―, vaig tornar amb la meva dona a Navelgas. No sé per què, però volia acabar la meva carrera com l’havia començada, em semblava que era una mena d’aposta per la vida. Vam arribar en aquell lloc, i vaig tardar a reconèixer molts dels escenaris on havia exercit de metge novençà. Vaig baixar altra vegada la costa i vaig veure que la casa del balcó era ara un petit hotel de turisme rural. Vam demanar una cambra, i ens van donar precisament aquella habitació. Jo li ho explicava a la meva dona excitat, amb una llum estranya a la consciència. Aquells camins, aquells carreranys, aquell riu de Navelgas em remembrava novament, d’una manera molt vívida, tots els successos de la meva primera destinació com a metge. Quan, tornant als meus records, vaig treure el cap per la finestra i vaig veure aquell metge jove que baixava per la costa, ho vaig entendre tot i vaig pensar fort, molt fort: “Resisteix. No et deixis vèncer. Tu seràs un bon metge.”»

 

 9788495640734[1]  ACI000002[1]