Xènia Dyakonova

Un noi que seia davant nostre a l’autocar, en veure les velletes, va dir a la noia que l’acompanyava: Smotrí kakíe bójie oduvàntxiki! Aquesta frase, traduïda literalment, vol dir: «Mira quins lletsons de Déu!» Anomenar algú «lletsó de Déu» és una manera afectuosa i alhora irònica de referir-se a una persona gran, fràgil i indefensa. La paraula oduvàntxik (lletsó) ve del verb dut, bufar. Els cabells blancs s’associen amb el plomall argentat i sedós de la planta —tan comuna a Rússia com a Catalunya— quan està madura. El podem aniquilar d’una bufada, i Déu pot fer el mateix amb un vell.

Fa un parell d’anys se’m va acudir de posar oduvàntxik, el mot rus, en un poema en català, però no me’n vaig sortir. Feia massa olor d’infància, de la datxa dels meus pares que ja no existeix i que seria tan fàcil d’enyorar, o més aviat fer veure que l’enyoro. M’abocava al perill d’una nostàlgia massa convencional, és a dir, de la cursileria. Llavors vaig buscar la denominació catalana de la planta i l’article de la Viquipèdia em va fer obrir uns ulls com unes taronges. El resultat d’aquesta sorpresa té set versos i es titula «Bateig»:

Queixals de vella, pixallit…
no, pixallits! i cama-roja,
apagallums, xicoia… És boja
aquesta flor! I amb quin delit
desplegaria aquest deliri
de noms, si algú —posem, un lliri—
l’interpel·lés, agemolit…

I encara té uns quants noms més en català: dent de lleó, llumenetes, xicoia, llicsó, lletissó de ruc, xicoira de burro… En rus, en canvi, només un.

Xènia Dyakonova, El conte de l’alfabet (Barcelona: L’Avenç, 2022), pàg. 119