mòmia

(del persa mumiya, substància bituminosa)

“A les set, la mòmia més interessant trobada fins ara a Egipte serà desembolicada”, anunciava un fullet repartit a Londres l’abril de 1837. Era l’acte que posava fi a un cicle de conferències sobre mòmies impartit per Thomas Pettigrew, un metge que s’havia especialitzat en l’estudi d’aquests cossos i que a més realitzava aquestes demostracions en públic. Feia pocs anys que l’expedició de Napoleó a Egipte, on a més de soldats s’havia emportat un bon exèrcit de científics, havia permès obtenir una gran quantitat de mòmies que eren analitzades amb interès. I com que un cos mort que ha sobreviscut gairebé inalterat als mil·lenis cridava l’atenció popular, el tema de les mòmies i fins i tot la seva obertura en públic es va convertir en un apreciat –i en part morbós– espectacle.

Certes condicions naturals poden fer que un cadàver no es descompongui. A l’Empordà, per exemple, s’hi han trobat molts cadàvers momificats de manera natural. Hi ha llocs on fins i tot s’han creat galeries de mòmies que són una atracció turística. Però a Egipte, on el clima sec afavoreix la momificació natural, també es va  arribar a un gran nivell en la momificació artificial. Primer estava reservat als faraons, però després van tenir-hi accés els nobles i finalment fins i tot artesans, pagesos i servents. Tot i que, segons el personatge i els seus mitjans, la momificació i el seu embolcall era més o menys sofisticat.

Per momificar, primer s’extreien les parts més corruptibles, com vísceres i cervell, a través d’una petita incisió o dels orificis del nas. Després el cos es posava en natró –carbonat de sodi decahidratat– per dessecar-lo. Posteriorment, es rentava el cos amb vi de palma i espècies aromàtiques, com mirra. Precisament la paraula embalsamar ve del llatí in balsamum, que significa conservar en bàlsam. Finalment, s’embolicava amb lli untat amb resina de pi.

Però el nom de mòmia neix a finals de l’Edat Mitjana. Els viatgers perses veieren els cadàvers embalsamats i confongueren la resina fosca que els cobria amb una substància bituminosa que en el seu idioma es diu mumiya. I el nom de la substància es va aplicar als cossos que, segons pensaven, recobria. Va passar a l’àrab com mumiyah, al llatí medieval –o baix llatí– com mummia i d’aquí als idiomes moderns.

Però la falsa identificació va tenir efectes negatius, perquè la mumiya tenia propietats curatives i això va provocar que fins al segle XVIII la pols de mòmia fos molt apreciada i utilitzada per metges i apotecaris, tant per ferides com fractures i fins i tot per epilèpsia i mal de queixal.

Com que no es podia prendre només el lli cobert de resina, es desenterrava tot el cadàver i així el nom de mòmia va passar a denominar el cos sencer embalsamat i embenat. Això va portar  a una gran demanda de mòmies i si a l’Egipte antic havia estat rendible la professió de momificador, ara ho començava a ser la de desenterrador de mòmies. I com que no n’hi devia haver prous, també hi hagué un tràfic de mòmies falses.

La pols de mòmia ja no s’utilitza, però aquests cossos –trobats a Egipte o a altres llocs i momificats de forma artificial o natural– fan servei a la medicina, a més de fer-lo a la història. Les anàlisis que es poden fer gràcies a aparells mèdics, com l’escàner, permeten observar amb detall i porció a porció tot el cos i detectar si hi havia lesions o si s’havien assajat tractaments quirúrgics. També es fan anàlisis de teixits i així es poden conèixer els seus hàbits alimentaris i quines malalties havien patit. Això es pot relacionar finalment amb anàlisis d’ADN extret de teixits o de sang seca i es pot intentar descobrir anomalies en els gens o establir si certes mòmies corresponen realment als personatges que se suposa. A l’antic Egipte, els cossos s’embalsamaven perquè quan el principi vital es reunís amb el principi espiritual, aquest trobés el cos intacte. No  sabien, però, que a més estaven preservant per als investigadors del futur una quantitat tan gran i valuosa d’informació.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)