cibernauta

(derivat de cibernètica, que procedeix del grec kybernetikos, timoner o pilot d’una nau)

El 1948 el matemàtic Norbert Wiener treballava en una teoria sobre els fluxos d’informació tant en sistemes vius com en màquines i en com aquests dirigien o condicionaven els processos. Per referir-se a aquest nou camp de treball, que integrava especialistes de diverses disciplines, va haver d’inventar un neologisme. Ell i els seus col·laboradors es varen decidir per cibernètica, basada en la paraula grega kybernetikos, que vol dir timoner o pilot d’una nau i que procedeix de kybernao, dur el timó, governar. Segons explicava en el seu llibre “Cibernètica o control i comunicació en l’animal i la màquina”, amb això també volien fer referència al fet “que els motors de govern d’un vaixell són una de les formes primeres i més ben desenvolupades dels mecanismes de retroalimentació”.

La ciència creada per Wiener permetia analitzar els fenòmens naturals i artificials, però també les reaccions de l’individu, el llenguatge, l’aprenentatge i l’organització social. Però en aquella època el disseny dels primers ordinadors centrava una gran part de l’atenció i per això sovint associem la paraula cibernètica amb la informàtica i la robòtica.

Només va faltar que el 1984, l’escriptor de ciència ficció William Gibson, a la seva novel·la “Neuromàntic”, anomenés ciberespai l’espai creat pel conjunt d’ordinadors i per tots els sistemes de connexió entre ells. La novel·la va donar origen a un nou subgènere dintre la ciència ficció: l’anomenat ciberpunk, on la tecnologia informàtica es barreja amb els conflictes socials i sovint hi apareixen pirates informàtics –hackers– lluitant contra el poder de megacorporacions.

Dintre la ciència ficció, l’obra de Gibson ja és un clàssic. Però amb el gran esclat d’Internet i el seu ús, la paraula ciberespai va guanyar-se un lloc d’honor en el vocabulari actual. El prefix ciber va començar a servir per denominar tot allò que passava en el ciberespai o que s’hi referia. Així, les persones que connectaven l’ordinador i començaven a buscar o a bescanviar informació a la xarxa s’anomenaren cibernautes. Els cibercafès eren llocs on qui volgués podia anar a connectar-se. Les activitats realitzades a Internet o a través d’Internet també incorporaven el mateix prefix. Així aparegueren el cibersexe, que tant pot referir-se a una relació que s’estableix des de l’ordinador –i que després pot culminar o no físicament– com a espectacles presenciats a distància des de la pantalla o a nocions més futuristes –com ara realitat virtual aplicada al sexe. La ciperpolicia no seria només la que vigila que al ciberespai no s’hi realitzin activitats il·legals, sinó també la que utilitza les modernes eines de la informàtica i la comunicació per exercir millor la seva feina. La llista podria ser més llarga, perquè tot i que el nombre de denominacions usuals és limitat, cada vegada que es dóna una nova utilitat a la xarxa pot aparèixer un neologisme: cibercasino, cibermedicina, ciberestudi, ciberdelinqüència…

Escrivia Wiener el 1947 que la primera revolució industrial havia devaluat el braç humà per la competència de la màquina i afegia que la revolució que s’iniciava amb les noves tecnologies de la informació estava “predestinada a devaluar de la mateixa manera el cervell humà, si més no en les seves decisions més simples i rutinàries”. Al marge que ho hagi aconseguit o no, ha ampliat de forma extraordinària el nostre àmbit de relació. I ens ha fet a tots protagonistes i, atenent a l’etimologia, timoners de la immensa nau de la informació.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)