biquini

(del nom d’un atol de l’oceà Pacífic on es van fer proves atòmiques el 1946)

Xavier Duran

L’enginyer automobilístic francès Louis Réard va tenir una brillant idea el 1946 quan va decidir canviar d’especialitat i passar a dissenyar roba a l’empresa de la seva mare. La seva sort va ser voler millorar el petit vestit de bany que un altre dissenyador –aquest sí, de moda–, el també francès Jacques Heim, havia llançat a Canes. Presumia de ser el més petit del món i per això Heim el va anomenar com els minúsculs components essencials de la matèria: Àtom. Réard va ser més agosarat i potser més afortunat. Va retallar encara més el vestit de bany i anunciava el seu producte de dues peces dient que era «més petit encara que la roba més petita del món». l preveient que la seva presentació seria explosiva el va anomenar biquini, nom d’un atol de la Micronèsia –al Pacífic– on els nord-americans acabaven de fer proves nuclears.

Potser Réard no havia inventat res, perquè a Sicília s’han trobat mosaics de l’any 1600 aC on es veuen dones amb vestits de dues peces que recorden perfectament un biquini. Però en tot cas va ser provocador. El 5 de juliol de 1946 es va presentar oficialment el vestit de bany de dues peces i la model que es va atrevir a posar-se’l va ser Micheline Bernardini, una vedet del casino de París. Al principi, el biquini era de cotó, però quan va arribar la licra, un nou teixit elàstic, els dissenyadors van tenir més possibilitats per crear peces més adaptades i subjectades al cos.

El fet que el nom biquini comenci per «bi» ha fet pensar que fa referència a les dues peces. Per això, quan a algú se li va acudir deixar de banda el sostenidor es va començar a parlar de monoquini. En realitat, el nom de l’atol –una illa formada per esculls de corall que tanquen a l’interior una llacuna salada– és una alteració de Pikinni, que potser prové de les paraules micronèsiques «pik» –terra– i «ni» –coco.

La història recent de l’atol és molt més dramàtica del que l’associació amb el popular vestit de bany faria suposar. Bikini és un dels 29 atols i cinc illes que formen l’arxipèlag de les Marshall. Explotat des del segle XVII primer pels espanyols i després pels alemanys, les Marshall eren apreciades per la seva producció d’oli de copra a partir de coco. Però l’atol de Bikini estava massa apartat i la terra era massa seca per atreure els colonitzadors.

Malauradament, aquest aïllament va fer que els nord-americans, que havien capturat l’arxipèlag el 1944, decidissin de fer-hi proves atòmiques. Al febrer del 1946 el governador militar de les Marshall, Ben H. Wyatt, va dir als habitants de Bikini que els Estats Units començarien a fer aquelles proves «pel bé de la humanitat i per posar fi a totes les guerres mundials». De bon començament, les proves van tenir un efecte negatiu per a una reduïda però, òbviament, respectable part de la humanitat: als vora de 200 habitants de Bikini els van portar amb vaixell fins a Rongerik, un atol deshabitat i de terra poc fèrtil, on gairebé moriren de fam. Mentrestant, més de 42.000 persones, entre civils i militars, participaven en les proves atòmiques.

Més tard, els bikinencs, tot i que desitjaven tornar a casa, van ser traslladats a la petita illa de Kili, en una escala temporal que ha acabat sent definitiva. L’1 de març de 1954, malgrat els informes adversos sobre la velocitat i direcció del vent, els nord-americans van fer esclatar a Bikini una nova arma nuclear: la seva primera bomba d’hidrogen, anomenada Bravo. La radiació no es va quedar a l’atol i va arribar a altres llocs de la regió. El 1968 els Estats Units van decidir que Bikini tornava a ser habitable i un grup d’indígenes s’hi va traslladar com a prova. Però el 1977, unes anàlisis mostraven que tenien uns nivells d’estronci-90 –un element radioactiu– molt superiors als límits màxims permesos als Estats Units. A més, la mortalitat de les dones en donar a llum era també molt més elevada. Al cap de poc, Bikini tornava a quedar deshabitada. I ara, probablement, per sempre.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)

I el biquini ‘entrepà’?…