Es diu sovint que cada llengua atresora la seva pròpia manera de concebre el món i que justament per això cada llengua que mor representa un empobriment per a la humanitat sencera. Em sembla que aquesta manera de concebre el món és també un encreuament entre cada llengua i cada parlant. És a dir, que cadascun de nosaltres té una relació amb un grau d’intimitat particular i intransferible amb cada llengua que parla i aquesta relació particular condiciona també la nostra concepció del món. Si dic: «He cantat una cançó a la meva filla» no em vindran les mateixes sensacions que si dic: «J’ai chanté une chanson à ma fille», tot i que l’estructura gramatical de la frase sigui similar en les dues llengües. El pòsit cultural i emocional no és el mateix, encara que català i francès siguin les dues llengües de les quals puc dir, sense envermellir gaire, que les conec prou bé. Pensant en la frase en català em vénen imatges càlides, imatges de llibres infantils en les quals cercar cançons a cantar. En francès, veig programes de televisions privades que organitzen concursos de cançó entre postadolescents i recordo la veu aspra dels mestres d’escola.

De fet, però, per tenir un grau emocional màxim, ho hauria de dir en català rossellonès (transcrit aquí de manera fonètica): «Sun cantat una cançú a la meua nina». Llavors sento flaires de terra molla, de fulles mortes i del sol ixent, de caramels de maduixa, de somriures del diumenge al matí i de xuc de toronja…

El català rossellonès, però, s’està morint, i amb aquest tota una manera de dir el món més immediat. S’està morint, com se sap, perquè tres-cents cinquanta anys d’esforços lingüicides de França han donat fruits, però no només per això. S’està morint també perquè la majoria de catalans del nord que vol recuperar el català, o que vol aprendre’l, prefereix el català normatiu, per no dir estàndard. Té a veure amb el complex d’inferioritat que ens ha estat pastat des de París i que nosaltres, genialment, apliquem a dues bandes: cap al nord envers el francès, cap al sud envers el català; és al sud que es parla «el català veritaple», com solen dir molts catalans del nord que parlen a vegades un català de primera magnitud. Però té a veure també amb la idea que el català del sud, del Principat, és el català que cal saber parlar si es vol parlar un català útil. Té a veure amb la força centrípeta de la Catalunya d’avui que demostra que és prou forta per enarborar una llengua que serveixi de model a l’exterior dels límits autonòmics o estatals.

Ferdinand de Saussure va demostrar que tota comunitat normativitza la seva llengua en funció de la força política o econòmica relacionada amb aquesta llengua: quan una llengua perd força, la norma s’estableix a l’interior de comunitats cada cop més petites: el poble, el barri i, al final, el nucli familiar. Quan la llengua és oficial, el seu grau de normativització pot eixamplar-se fins a cobrir tot el territori en què es parla. Per això, tot i que sigui dolorós dir-ho, és un bon símptoma polític que les formes dialectals internes al Principat es vagin unificant, significa que el Principat funciona com a conjunt. Una altra cosa, molt diferent, i molt nefasta, és que el català del Principat s’unifiqui al voltant d’importacions massives de la llengua espanyola. Pel que fa al català rossellonès, ploraria la seva mort amb llàgrimes més dolces si sabés que la Catalunya veïna ha adquirit la dimensió política suficient per portar fins a nosaltres la força i l’atractiu del seu català. Sí, ploririï, mes seria pas tan durt.

Joan-Lluís Lluís, A cremallengua (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 131-132