Crònica mallorquina (fragment)

Com evocaves Barcelona, aquella

de l’any cinquanta-cinc, aquell diumenge,

amb la teua muller, i sense un cèntim,

aquell diumenge de febrer, humil,

aquell fred pels carrers de la ciutat

terriblement estranya, on els teus versos

varen trobar obertes tantes portes,

i no tenies tu cap porta

on cridar; i evocaves Barcelona,

aquell cinquanta-sis, les mesurades,

doctes paraules, refusant la fúria,

recomanant fredor o bé distància,

aquell pudor o castedat inhòspita,

totes les cases amb estores grosses,

es parlava en veu baixa, gran silenci,

tu retenies les paraules, la

bruta alegria de crear i viure;

el teu desistiment, quan et va rebre,

aquell crepuscle, Salvador Espriu,

un moment únic en la teua vida,

i recobrares energia i fúria.

Ah, Salvador Espriu, com et recorde!

La delicada comprensió, l’amable

comprensió, l’home que lluita

feroçment amb el mot i amb el misteri.

No ens coneguérem; ens reconeguérem

pels senyals de la mort, pels seus arraps,

per la blancor de les parets o pel

cruixit d’alguna fusta en algun lloc. 

Vicent Andrés Estellés, «Crònica mallorquina» (1968), dins Vaixell de vidre. Obra completa 8 (València: Tres i Quatre, 1983), pàg. 53-54