Vicenç Pagès Jordà

No és estrany que en una dècada com els seixanta, quan es va començar a posar en qüestió el consumisme, triomfés un cotxe com el 4L de Renault. Va ser un cotxe tan popular que va rebre una designació alternativa al nom comercial, ja que tothom el coneixia com el quatre-llaunes, com si fos una versió automobilística de l’Home de Llauna que acompanya Dorothy en la visita al mag d’Oz. El model va ser llançat amb l’eslògan «Su belleza es su mecánica», que sembla inspirat en la frase de l’aleshores omnipresent Petit Príncep: «L’autèntica bellesa és interior».

El quatre-llaunes va néixer l’any 1961, quan aquí encara no arribaven cotxes japonesos ni coreans. Durant aquella dècada, va tenir rivals difícils en l’àmbit dels cotxes de dimensions reduïdes, els anomenats utilitaris. Digue’m quin cotxe tens i et diré com ets: el Seat sis-cents corresponia a les famílies pobres però honrades, el Seat 850 tenia uns conductors lleugerament més juvenils, el Citroën 2CV (dos cavalls) corresponia als hippies de manual, el Dyane 6 era el de la «gent encantadora», el Simca 1200 era el preferit dels quinquis.

El quatre-llaunes era un cotxe econòmic però de batalla, amb una suspensió memorable, water-resistant, seient de darrere desmuntable, capaç de transportar grans pesos i d’enfilar-se per camins de terra. De seguida va ser adoptat per empreses i institucions, des de lampistes fins a Telefónica passant per la Guàrdia Civil. Fins i tot va arribar a córrer al Ral·li de Montecarlo i el 1979 va quedar tercer al París Dakar. Un programa de televisió francès li va dedicar una cançó titulada L’amour en 4L, que ve a dir el mateix que Los Inhumanos en aquell altre tema, Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000. És clar que ni els detalls eren gaire glamurosos ni la carrosseria gaire consistent. El 1985, un espot televisiu el presentava enfrontant-se amb èxit a vehicles-gladiadors farcits de gadgets a l’estil Mad Max. El més curiós de tot és que, en aquest cotxe sense acabats, totalment metàl·lic, la L de 4L volia dir luxe.

Si bé els seus rivals utilitaris s’han consolidat com a vehicles amb encant massiu, l’atractiu del quatre-llaunes es manté en un cercle reduït d’entusiastes, encara viu al Regne Unit, per exemple, on és considerat un vehicle amb caràcter, diferent de tots els altres, signe d’extravagància suprema. Hi contribueixen elements tan pintorescos com el canvi de marxes estil revòlver, el desplaçament horitzontal dels vidres i l’absència de maneta interior (la mà es fica dins la porta i acciona el mecanisme directament).

Tots els quatre-llaunes que queden són anteriors a 1992. Quan n’apareix un de sobte, en un camí rural, conduït per un pagès jubilat dels que no es posen el cinturó ni per mal de morir, és un glop del passat que ens ve a trobar.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 284-286