Vicenç Pagès Jordà

Amb el seu aire de trobador enamorat de l’amor,
o sigui de totes, no li deu resultar fàcil cardar amb cap.
Abans de ser pedra, Antoni Mas

En la majoria de les llengües, un dels camps semàntics més carregats de sinònims és el del sexe. De fet no són exactament sinònims, ja que cadascun té unes connotacions que en uns casos l’acosten al registre mèdic, en d’altres al religiós o al sentimental. Sigui com sigui, les llengües necessiten un verb vulgar per designar les relacions sexuals. En anglès, aquest verb és to fuck. Ara bé, en català, quin tenim? N’hi ha uns quants, però els més usuals són cardar i follar.

La majoria dels diccionaris inclouen l’accepció sexual en tots dos casos, però el Diccionari Alcover-Moll l’accepta només en el cas de cardar. Ara bé, cap de les dues solucions és satisfactòria. A alguns, cardar els resulta literari i dialectal, mentre que d’altres consideren que follar té unes connotacions urbanes i castellanitzants. Per alguns parlants, cardar resulta massa exòtic, mentre que per a altres follar té uns matisos violents. Violents? Doncs sí: cardar significa pentinar la llana amb l’instrument
anomenat «carda»; follar, en canvi, vol dir prémer, aixafar, trepitjant, sobretot els raïms (d’aquí ve aquella dita per a alguns enigmàtica, que Pau Riba va introduir a la cançó Simfonia núm. 2: d’uns déus, d’uns homes del disc Dioptria: «Si avui fem verema, demà follarem»).

«Qui no carda a Olot no carda enlloc» és una frase que ha fet fortuna: potser per això més d’un ciutadà està convençut que aquest verb és privatiu de la capital de la Garrotxa. I, no obstant, el fan servir els escriptors més barcelonins de la literatura recent, llavors moderns i ara vintage, com Terenci Moix a Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe («Que ben cardada vas, nena») i Montserrat Roig a L’òpera quotidiana («L’única veu que m’era amiga era la de la Janis Joplin, sobretot quan diu allò que ha cardat amb cinquanta homes i que no n’hi ha cap que li faci companyia»). També la reivindica el barceloní Pau Vidal a 100 paraules per salvar. Afegim-hi que el grup de rock Karda Fàstic era de Vic, i que l’any 2005 l’editorial barcelonina Empúries va traduir el recull de relats de Charles Bukowski titulat The Fuck Machine amb el títol La màquina de cardar.

Hi ha qui creu que considerar cardar com un verb plausible és un símptoma d’haver deixat enrere la joventut (o un símptoma de parla dialectal, que a vegades ve a ser el mateix). Cadascú pot optar pel vulgarisme que trobi més natural, com ara pitjar, boixar, muntar, xinar, folgar, catxar, riflar, encofrar, cucar, rostollar, xerricar, furonar o fotre (els més cursis poden optar per fer l’amor, que tot just fa cinquanta anys significava ‘festejar’). La potència del verb cardar, però, no s’esgota en l’àmbit eròtic, sinó que té un seguit d’accepcions prou àmplies. Per començar, funciona com a sinònim vulgar de fer, o si ho preferiu, de fotre, gairebé sempre vinculat a accions no gaire agradables: una persona pot cardar pena o fàstic, pot cardar el tifa o el préssec, pot cardar un rot o un pet com una gla, es pot cardar gras, li poden cardar el cotxe, se’n poden cardar d’ell (actualment: regalar-se’n), el poden cardar al carrer (actualment: «no renovar el contracte»), el poden cardar per terra o escales avall, es pot cardar de son o d’avorriment, li poden cardar una bufetada que hagi de cardar el camp, el poden cardar a la presó, pot quedar cardat (fucked up), es pot cardar a plorar i li pot cardar igual una cosa com l’altra.

S’entén que la nostra escena favorita de Pa negre és aquella que mostra el protagonista que, despertat sense contemplacions, pronuncia la primera frase del dia: «Què cardes?».

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 43-45