Una paraula en hores baixes: ‘galleda’

Enric Gomà

 

‘Galleda’ és una paraula en hores baixes. Tothom s’estima més ‘cubell’. És un fet, negar-ho no serviria de res.

El DIEC, el diccionari de capçalera que fullejo cada nit abans de tancar el llum, ens dona aquesta definició:

galleda  f. [ED] Vas de fusta, de zenc, etc., generalment de figura de con truncat o cilíndrica, amb una ansa semicircular que la subjecta per dos punts diametralment oposats de la seva base superior, el qual serveix per a contenir o transportar líquids.

Els diccionaris no són una ciència exacta, els han escrits homes com nosaltres, volubles i erràtics, orgullosos i impulsius. És intrigant aquesta insistència en els materials antiquats, i a més perquè una galleda de fusta només la veus en una obra de teatre de Txékhov (sempre que no la dirigeixi Àlex Rigola, en aquest cas seria una galleda de plàstic fosforescent, comprada en un basar xinès).

Si consultem el Diccionari Fabra, llegim la mateixa definició, sols que amb un altre acabament:

… el qual serveix per a pouar i transportar aigua.

No només aigua, els temps han canviat. De vegades també contenen sangria o ponx, a la mateixa galleda de les escombraries. La higiene no és el nostre fort.

Tot seguit, girem els ulls cap a l’altre recipient que ens ocupa, que el DIEC defineix així:

cubell m. Recipient de base circular, de fusta, de zenc o d’altres materials, més estret de baix que de dalt.

Una vegada més, la fusta. Deuen tenir negocis de fusteria, els membres de la Filològica.

Entre tots dos recipients, la nansa seria el tret diferencial. ‘Nansa’, escriu Fabra el 1932, ‘ansa’, proposa el DIEC com a entrada principal. A Barcelona és ‘nansa’. Però ara no discutirem per una ena. També els nens diuen ‘nannar’ en lloc d’‘anar’ i ara no els degollarem com si fóssim el rei Herodes.

També cal apuntar que ‘cubell’ seria, segons el meu modest punt de vista, més gros i més alt que una galleda. Durant els anys vuitanta, l’Ajuntament de Barcelona va manar que cada casa tingués un cubell (gris, sever com una caixa de morts) i els barcelonins hi aboquessin, passades les vuit del vespre, el contingut de les galledes d’escombraries particulars. Aquest cubell va desaparèixer (només el conserven els negocis d’hostaleria), i ara els barcelonins han d’anar a llençar la brossa en uns contenidors comuns, emplaçats de vegades a l’extraradi. Se sap de barcelonins que van a tirar les escombraries amb metro.

‘Cubell’ ha devorat ‘galleda’. El que abans es coneixia com «la galleda i el motxo», ara és «el cubell i el motxo». Perquè m’entenguin els estudiants de català de Bucarest, que saludo des d’aquí, ‘motxo’ és el pal de fregar.

La ‘galleda’ desapareix del català oral i escrit, i el ‘cubell’ la substitueix, perquè comparteix arrel amb el castellà cubo. Som així. Ficats de peus a la galleda, no parem de repetir ‘cubell’.

Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar (Barcelona: Proa, 2018) (una de les paraules que Gomà proposa fumigar és ‘cubell’)

Mot relacionat