Abelard Saragossà

 
(Universitat de València)

 

1. Valor del llibre

El treball Valencià en perill d’extinció (València, 1999, 2005) és «un llibre excepcional» per a Joan Solà. A Emili Casanova, el «va impressionar i captivar tot d’una». I, de raó, no els en falta gens, perquè l’aportació que fa col·loca eixe llibre entre les obres lingüístiques importants que els valencians hem produït. A més, el seu autor (Eugeni S. Reig) és un valencià compromés amb el seu poble i, això, té repercussions tant en el camp lingüístic com en vessants més purament socials. Realment, no es pot elaborar un camí normatiu encertat sense estar arrelat i compromés amb una societat. Eixes característiques expliquen que el llibre que comentarem no té importància només per les aportacions lingüístiques que fa, sinó també pel camí que l’autor proposa per al valencià culte. La suma d’eixos dos aspectes és una contribució destacada per a aconseguir un valencià culte que tinga aquestes tres característiques: que una part ben majoritària de la societat valenciana es puga sentir identificada amb el model lingüístic proposat i que el puga assimilar, coses que, sumades, permeten superar la prova de foc de tota normativització: arribar al carrer. En efecte, una norma només té èxit de veritat en la mesura que la gent la practica en la vida quotidiana.

Contat i debatut, eixe és el centre del llibre: contribuir al model lingüístic que els valencians necessitem. Però Reig és, també, una persona honrada i conseqüent. Per això evita l’actitud de no parlar per por d’errar (i per a estar a bé amb tots). El nostre autor, clar i valent, s’enfronta a temes difícils de la societat valenciana i parla clar i valencià. També actua de la mateixa manera en els temes puntuals de llengua. Naturalment, una persona així a voltes l’encerta i a voltes no. Però això (encertar o errar) és secundari. El fet realment important és aquest: les persones que fan avançar una societat no són les que no parlen ni les que fugen de la precisió i el compromís, sinó aquelles que analitzen problemes vius i es comprometen públicament. Vegem a poc a poc en quins fets es basen les valoracions positives que he exposat en aquest apartat.

 

2. Gènesi i contingut de l’obra

Per a mostrar als lectors el fonament de les afirmacions fetes, començarem per descriure la gènesi i el contingut de l’obra. Reig (Alcoi, 1942) conta als lectors que es va decidir a escriure el llibre quan va observar que hi havien jóvens que parlaven d’una manera sensiblement diferent a la seua (p. 25). En concret, notava que, moltes paraules i expressions que ell deia, els valencians jóvens les havien canviades per unes altres. Sens dubte, eixe degué ser el detonant per a confeccionar el llibre. Però la causa més profunda era molt anterior en el temps. Molt anterior i, també, molt noble: és l’afecte immens que Reig sentia (i sent) per la llengua que parlem els valencians. Feia molts anys que eixa identificació amb el valencià popular l’havia portat a prendre notes de paraules, expressions i construccions que sentia en el valencià viu, fóra d’Alcoi, de la Marina (d’on és la seua dona, Concepció Valor) o de la ciutat de València (on Reig viu des dels sis anys). Comparant el lèxic que arreplega amb el dels segles xviii, xix i xx, el nostre autor arriba al mateix resultat que uns altres estudiosos: els valencians hem mantingut molt bé la llengua durant eixos tres segles (p. 37).

La unió de l’amor profund i l’impacte dels jóvens va ser un llibre que va eixir a les llibreries valencianes en 1999. Constava de 835 entrades, ordenades alfabèticament (com els diccionaris). Cada entrada tenia cinc parts fixes. Primer que res, hi ha una definició del contingut semàntic, redactada per l’autor perquè busca la màxima simplicitat i claror (p. 45-46). No cal dir que els lectors només poden entendre racionalment què vol dir una paraula (i en general un concepte) si el definim. A continuació, hi ha l’exemplificació: alguna oració (sempre de la llengua viva) que continga la paraula o l’expressió ja definida; també hi han moltes dites. Vegem-ne cinc exemples triats a l’atzar (p. 408-412):

¿Eixa és la teua xicona? Caram, quina roja més garrida

En juliol, la garrofera es posa de dol

Vés al mercat i compra roget, garrofó i tavella i farem una paelleta amb pollastre i conill que et xuplaràs els dits

Si en compte de passar-te el dia gemecant i queixant-te, te’l passares treballant en la cuina de l’hospital com jo, no tindries depressió

És com la delicada de Gandia, que li va caure un gesmil al cap i la va matar

El fet que les oracions siguen reals té un efecte ben positiu: reflectir quina psicologia teníem els valencians fa trenta o quaranta anys. En eixe objectiu, també contribuïxen les dites (exemples de 2 i 5). A la definició i l’exemplificació, seguixen tres parts: a) sinònims valencians; b) com sol actuar la llengua que considerem culta; i c) la correspondència que les paraules tractades tenen en castellà (en general, sense limitar-se a una paraula només). Així, al costat de les nostres dos paraules per a expressar el concepte ‘molí d’oli’ (almàssera i trull), el castellà també en té dos (almazara i trujal).

L’actuació de la llengua que en les darreres dècades hem mirat com a culta permet que Reig tinga en compte les Illes Balears i Catalunya. La manera de referir-se al comportament de la llengua escrita té un efecte poc positiu, com comprovarem amb un exemple:

Despús-anit: La llengua estàndard sol emprar: abans d’ahir a la nit (p. 259)

Eixa redacció comporta que la forma valenciana despús-anit (també balear, catalana occidental i clàssica) no seria usualment pròpia de la llengua culta o «estàndard», en la qual hi hauria habitualment (soldre) l’expressió (ben llarga) abans d’ahir a la nit (set síl·labes, contra les quatre de despús-anit). Evidentment, Reig no té intenció de dir això. En realitat, el seu llibre vol comunicar als lectors tot el contrari, com informa als lectors explícitament:

El lèxic que arreplegue en aquest treball pertany al nostre valencià tradicional que, afortunadament, encara podem oir avui en dia, ple de vitalitat i amb tota la seua riquesa, pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. Els mots i les locucions que he recollit considere que són tots normativitzables i normalitzables i que, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. (p. 44)

Però el valor que comporta l’expressió «La llengua estàndard sol emprar: abans d’ahir a la nit» és el que hem dit. Potser seria preferible la proposta que varen fer Miquel Boronat i Joan Perujo en Migjorn (una llista d’internet dedicada a informacions i debats sobre la llengua): davall de la línia «En valencià també es diu:…», hi hauria aquesta altra: «Sinònims dels altres parlars:…». La indeterminació quantitativa de «sinònims» permet posar-ne u, o dos, o cap. Quan seria necessari fer observacions sobre la llengua culta, haurien d’anar en la part dels comentaris, que apareixen en moltes entrades. Ací tenim un exemple de comentari:

Esguit (forma predominant en valencià) o esquit (forma del valencià del nord i del sud): Gota d’un líquid que se’n separa i ix disparada amb força. La forma esquitx, preferida per la llengua estàndard, és el plural esquits articulat amb palatalització i pres erròniament per un singular. D’aquest fals singular deriven el plural esquitxos i el verb esquitxar. Les formes originals, emprades pels nostres clàssics i ben vives entre els valencians d’avui, són: esquit, esquits i esquitar. (p. 320)

Notem de passada que la grafia esquitx és com si els valencians proposàrem canviar la grafia del segon dia de la setmana (de dimarts a dimatx).

En la segona edició de l’obra (2005), Reig ha precisat i eixamplat moltes entrades, i també n’ha afegit de noves (quasi tantes com n’hi havien: a les 835 de la primera edició, n’ha incorporat 605). El resultat és un llibre d’un miler de pàgines, molt més tapit que el de la primera edició. Si bé en les entrades noves els exemples ja no són sistemàticament oracions reals (p. 46), sí que són frases de regust popular. A més, el nostre autor ha incorporat citacions d’escriptors arrelats, com ara Teodor Llorente (el poema famós dedicat al teuladí, p. 711) o Vicent Andrés Estellés (en l’entrada peçó, p. 568):

Jo desitjava, a voltes, un amor educat / i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella

Cal dir que, quan ho troba oportú, Reig fa comentaris culturals i, en general, antropològics. En posaré tres exemples. En l’entrada dedicada a avellanenc (p. 118), fa una bona explicació sobre la vida d’eixe «caragol xicotet». Parlant del ciprer (p. 207), els lectors veuen per a què aprofita eixe arbre en la medicina tradicional. Explicant la paraula borreta (un menjar d’Alcoi, p. 155), els lectors troben una recepta, que poden fer en casa. En definitiva, diria que el nostre autor té la mateixa mentalitat que els autors del Diccionari Català-Valencià-Balerar (bàsicament, Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner): posar l’estudi de la llengua en un marc antropològic.

En la segona edició, també hi ha un pròleg important d’Emili Casanova (p. 11-23), al qual seguixen dos introduccions de l’autor, la confeccionada per a la primera edició (p. 25-29) i la feta per a la segona (p. 31-47). El llibre inclou al final un índex de paraules molt útil per dos raons. En primer lloc, eixe índex conté deu mil entrades i, per tant, els lectors troben remissions a milers de paraules que no tenen entrada pròpia en el llibre. D’eixa manera, qualsevol lector pot saber fàcilment si l’obra estudia la paraula en què té interés. En segon lloc, l’índex també és important perquè, quan una paraula es tracta en més d’una entrada, apareixen reunides en l’índex. Així, cementeri conté dos remissions, o diners en té tres. Eixa actuació facilita que els lectors puguen trobar les dites i la fraseologia, que són molt freqüents al llarg de l’obra.

 

3. Relacions amb el castellà

El procediment descrit no és extraordinari en ell mateix i, per tant, si l’obra de Reig és important ha de ser perquè hi han factors particulars. Són bàsicament dos, u dels quals és significatiu per als lingüistes i, l’altre, per a la societat valenciana. Des del punt de vista purament lingüístic, el llibre que comentem ha arreplegat paraules o accepcions que no figuraven en els diccionaris previs, tal com diu i exemplifica el mateix autor (p. 45-46). En una part del pròleg, Emili Casanova estudia i classifica el lèxic del llibre (p. 13-19).

La importància social de l’obra deriva de la finalitat que s’ha marcat l’autor i dels mitjans que ha usat per a assolir l’objectiu. La finalitat més general és augmentar l’estima pel valencià:

Els valencians no considerem la nostra llengua com una joia que hem heretat dels nostres avantpassats, com una joia venerable que ens hem passat de generació en generació des de fa més de set-cents anys, sinó que la considerem més aïna com unes espardenyes velles d’anar per casa que fa vergonya ensenyar als qui no són de la família. Eixa actitud de menyspreu cap a la nostra pròpia llengua és el motiu fonamental de la seua degradació. (p. 36)

Com a conseqüència d’identificar-nos poc amb el valencià, s’han produït dos classes de canvis lingüístics. La primera i més decisiva és substituir paraules tradicionals valencianes per paraules castellanes (p. 25, 31-36). Ací, apareix la primera utilitat del llibre: els valencians jóvens trobaran dotzenes de paraules d’ús normal entre els valencians de més edat i que, en canvi, probablement ells no diuen, com ara les següents:

Exemples de paraules que han retrocedit i que, en una part dels casos, han tendit a ser substituïdes per paraules del castellà o coincidents amb la del castellà: barandat (p. 129), boçar (p. 147), bonicària (p. 154), borumballa (p. 157), caparra (p. 188), en acabant (‘després’, p. 282), encalar (com ara una pilota en una teulada, p. 285), endenyar-se (‘infectar-se’, p. 289), menejar i menejó (p. 498), peçó (p. 568), recialles (p. 628), replanell (p. 637), fruita de repom (p. 638), sofrimar (p. 682), solatge (p. 638), solsida (p. 682), tarquim (p. 704), teuladí (p. 711)

Els lectors que tinguen més edat veuran moltes paraules i expressions que coneixen de sempre (com les anteriors), però que, això no obstant, probablement han vist escrites poques voltes (o mai). Així, ¿qui no ha sentit una expressió tan gràfica com és menjar-se una cosa a mos redó (p. 56)? Realment, un mos no pot ser redó si no fem una operació difícil: que el resultat del mos ocupe el conjunt de la boca.

El camí de Reig també fa veure que hi han expressions que coneixem de la llengua escrita i que probablement no havíem relacionat amb el valencià popular. Els valencians que dominem la llengua escrita sabem que Fer una marrada significa ‘fer un camí equivocat com a conseqüència d’haver fet un error’. En canvi, jo no havia caigut mai que eixe radical és el que hi ha en una expressió tan comuna com és Esmarrar-se les vaques (en festes) (‘escapar-se, prendre un camí diferent del que tocava’). El valor semàntic que lliga els dos extrems el dóna el nostre autor, que també és habitual (cf. Tranquil, home. No t’esmarres):

Esmarrar-se: Desviar-se d’allò que és socialment acceptat. No m’agrada gens eixe xicot. S’esmarra massa (p. 321)

Com és natural, Reig està contra la substitució de paraules valencianes per paraules del castellà. Però no cau en l’extrem dels neòfits, sinó que practica una actitud equilibrada:

Rebutjar paraules tan nostres com ara batidor, coça, desllavassar, llevantança, orça, parva, quebrassa, sunyo, trotxar, xorrar o xuplar pel seu origen castellà és igual com si rebutjàrem mots com ara aladroc, alfàbega, alficòs, almàssera, alqueria, batafaluga, marraixa, monjàvena, safa o sorolla per ser d’origen àrab. En la nostra llengua hi han paraules d’origen castellà, com n’hi han de procedents d’altres llengües, i totes són igual de valencianes. Quan diem que s’ha de depurar la nostra llengua de castellanismes, el que volem dir és que s’han d’eliminar els mots de procedència castellana que han penetrat en el valencià en temps relativament recent i que, a més a més, són innecessaris. Ara bé, de cap manera s’han d’eliminar aquells mots d’origen castellà que estan completament integrats en la nostra manera de parlar des de fa segles. Hi han paraules que tenen aspecte de castellanes, com ara el verb xillar, que ja el podem llegir en Lo Spill de Jacme Roig, o el substantiu mentira, que el podem trobar en els Sermons de sant Vicent Ferrer i que, sense cap mena de dubte, no són d’origen castellà sinó aragonés. La tasca de depurar la nostra llengua culta de castellanismes l’hem de fer amb molta cura i no hem de pretendre eliminar vocables que els valencians sentim com a propis des de temps immemorial. (p. 44)

En el tractament de paraules concretes, també apareix alguna volta la concepció anterior:

El fet que condemnem a la foguera de la inacceptabilitat determinats vocables genuïnament valencians com almorzar, caldo, mentira o rabo, pel simple fet que siguen idèntics als que empra el castellà, tan sols ens conduïx a empobrir i a despersonalitzar la nostra llengua. (entrada rabosa, p. 612)

 

4. Relacions amb la llengua culta de Catalunya

Hem vist que un efecte de no identificar-nos amb el valencià tant com caldria és el perill de substituir paraules nostres per les corresponents del castellà. Sens dubte, també hi influïx el paper marginal que fa el valencià en la nostra societat. Si els polítics, els jutges i l’administració pública estigueren amb decisió al costat del valencià, el panorama canviaria molt en uns quants anys. Però sabem que això no passa, sobretot en el cas de l’administració de justícia i, en un grau alt, també entre els polítics. Eixa situació, agreujada per uns factors que no toca explicar ací, també ha afavorit que, quan hi han diferències en el conjunt del domini lingüístic, hàgem tendit a substituir paraules tradicionals valencianes per les corresponents de la llengua culta de Catalunya. Mirem de quina manera tracta Reig eixa qüestió:

La introducció del valencià a l’escola i als mitjans de comunicació, que tan positiva ha estat en general, també ha complicat les coses, perquè els han ensenyat només les formes normalment emprades per la llengua estàndard, deixant de banda les nostres formes tradicionals i això ha donat com a resultat que els nostres jóvens les desconeguen o bé les consideren incorrectes. [Tot seguit, l’autor en posa exemples.] (p. 25-26)

La poca personalitat que en les darreres dècades els valencians hem tingut davant de la llengua culta de Catalunya és un tema que apareix en les dos introduccions, probablement perquè, mentres la supeditació al castellà és quasi evident i no la nega ningú, en canvi la segona subordinació ha transcendit poc al si del valencianisme. I el cas és que hi han hagut lingüistes que l’han mostrada amb dades empíriques i s’hi han oposat (Lluís Polanco en 1984 i Emili Casanova en acabant). Mirem què diu Reig en la segona introducció:

Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s’adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes, moltes d’origen àrab, mossàrab o aragonés, que hem emprat quotidianament des de temps immemorial i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l’escola i els mitjans de comunicació margina bona part d’aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai ni endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, hem dit sempre i continuem dient faena. […] I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar, torcar, rabosa, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar […] (p. 38)

Sens dubte, la coordinació lingüística amb els balears i els catalans és positiva, com en qualsevol altra llengua. Eixe objectiu l’hem d’aconseguir aplicant sempre els mateixos criteris i, quan no és així, hi ha el perill de caure en la subordinació. Ací tenim una mostra de com reacciona el nostre autor davant d’una actuació arbitrària de la normativa:

He arreplegat en el llibre alguns mots o locucions amb una a aglutinada inicial com ara arruixar, arremullar o abotar foc, quan en la llengua culta ja estan admeses les variants ruixar, remullar i botar foc, sense aquesta a epentètica, perquè aquestes formes amb la a inicial són les usades majoritàriament pels valencians. També he deixat constància, entre els sinònims arreplegats en la casella «en valencià també es diu», d’altres casos com ara abellota, abonegar o arraïl. Seria més raonable, evidentment, emprar només les variants formals sense a aglutinada, però si cerquem en el DIEC trobem doblets com ara gla /aglà o rel / arrel. I fins i tot, en aquest darrer cas, es dóna la circumstància que la forma principal és arrel mentres que rel, que és la forma més etimològica i la que s’empra habitualment en la major part de les comarques de la Marina i la Safor, remet a arrel. Jo no tindré cap inconvenient en renunciar a les formes valencianes arruixar i arremullar quan les variants formals arrel i aglà desapareguen del diccionari. No em pareix bé que les formes amb a epentètica inicial siguen considerades, o bé vulgarismes, o bé formes que mereixen ser elevades a la categoria de forma principal, segons a on es diga el mot. O tots moros o tots cristians. (p. 44-45)

A la vista de la identificació massa escassa entre la llengua culta i el valencià tradicional, Reig relativitza els beneficis lingüístics que han produït l’escola i els mitjans de comunicació durant les darreres dècades:

Hi ha qui se sent molt devanit pel fet que l’escola i els mitjans de comunicació hagen aconseguit que una part de la població, especialment les generacions més jóvens, hagen canviat «adiós» per adéu, «hasta» per fins, «entonces» per aleshores, «rato» per estona o que pronuncien ‘teulada’ en lloc de ‘teulà’. Els canvis citats, que alguns consideren tan importants, són nimietats que no tenen gens d’importància. Açò es pot canviar ara o d’ací a cent anys sense cap problema. (p. 37)

Sens dubte, l’assignatura de valencià ha contribuït a fer que el valencià recupere prestigi social. A més, canviar adiós per adéu és ben positiu. De fet, eixes variacions indiquen que a la gent li importa la qualitat del valencià que usa. Però hem de convindre que la formació universitària dels docents els hauria d’encaminar a focalitzar i prioritzar les estructures lingüístiques en què divergixen el valencià i el castellà, tant les fonètiques com les flexives, les semàntiques i les sintàctiques. Si una persona diu adéu però usa malament el pronom en, la llengua empitjora objectivament. La referència als mitjans de comunicació i a l’escola és la conseqüència de creure que una de les condicions que s’ha de donar per a que un conjunt de propostes normatives tinga èxit és que siguen assumides per eixes dos parcel·les de la nostra societat:

Estic plenament convençut que mentres no les usen els nostres escriptors, no estiguen incloses en els diccionaris normatius, no s’ensenyen a l’escola i no s’utilitzen amb normalitat en els mitjans de comunicació, no estarà assegurada la seua supervivència. (p. 11)

Recapitulem. El llibre de Reig no és només important perquè ens fa immergir en una part significativa del lèxic valencià tradicional. També té el mèrit de fer que els lectors vegen com anem subordinant a poc a poc les nostres paraules a les del castellà i, en part, també a les de Catalunya quan hi han divergències internes. Una conseqüència d’eixos tres fets és incitar els lectors a rectificar els dos errors dits. Ben mirat, les dos aportacions del nostre autor són paral·leles a les que han fet els novel·listes valencians durant els noranta, els quals han augmentat la naturalitat de la llengua culta. Unes aportacions paral·leles i, també, complementàries. L’obra de Reig mostra centenars de constituents lingüístics que haurien de contribuir a incrementar la unió entre el valencià tradicional i la llengua culta actual, la qual no s’hauria de separar innecessàriament del valencià viu.

Per al nostre autor, la continuïtat del valencià tradicional és tan important, que ho veu com a un objectiu pràcticament indispensable. La causa d’eixa convicció està en la conjuminació que hi hauria entre el valencià històric i la «idiosincràsia» que tenim els valencians; en concret, el valencià tradicional «expressa més bé la nostra manera de veure el món» (§1.1.4, citació de 16). Cal dir que, en eixa opinió, hi ha un factor objectiu: una societat que es veja reflectida en el model lingüístic que li proposen els escriptors, és més fàcil que s’hi identifique i, com a conseqüència, tendirà a assimilar i usar la llengua culta. En canvi, el fenomen contrari comporta l’efecte invers. Per tant, és realment important que tots els professionals de la llengua procurem treballar coordinats per a aconseguir el model lingüístic valencià que més afavorirà la recuperació dels valencians com a poble.

 

5. Propostes per a millorar la llengua culta

A la vista de la concepció descrita en les dos seccions anteriors, és natural que el llibre Valencià en perill d’extinció continga moltes propostes. A fi que els lectors se’n facen una certa idea, en posaré uns quants exemples, gradualment més complicats. Si tenim en compte que les paraules que comencen per ciudad no han variat el so (cf. cirera), ¿per quina raó hauríem de canviar ciprer en xiprer? Hi han més paraules soltes en el mateix cas (cf. soriguer > xoriguer), encara que, quan ho fa el valencià (encisar > enxisar), els diccionaris no solen arreplegar-ho. Reig usa només ciprer (p. 207).

En l’exemple anterior, l’alteració només afecta un so. En canvi, la variació soplujar > aixoplugar (DCVB) és tan forta, que amaga el valor de la paraula original, quasi transparent en soplujar. Així, de la mateixa manera que sorregar és ‘regar per baix’, soplujar és ‘ploure per baix, sense banyar-nos’. Si a això afegim que el valencià usa la forma soplujar (i també Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra segons el DCVB), és comprensible que Reig recórrega a eixa forma (p. 688).

El pas següent és quan una paraula ha sigut substituïda per una altra. Quan el valencià ha mantingut la paraula pròpia i la llengua culta de Catalunya l’ha canviada per una paraula del castellà, el nostre autor defensa la paraula valenciana. Mirem què ens diu davant de la dualitat jupetí i armilla:

És un contrasentit que la llengua estàndard ens incite a emprar un castellanisme (armilla) en substitució d’una paraula autòctona que hem conservat durant segles (jupetí). (p. 448)

El llibre que comentem no fa referències explícites a la formació de paraules per derivació i per composició. Però sí que conté dades que afecten eixes parts. Així, els lectors veuen manifestacions d’aplicar el sufix derivatiu –ó a verbs (cf. regar / regó), com ara menejó (p. 498). Un altre exemple és la paraula bonicària (p. 154), que té el mateix sufix que grandària. En un cas, s’oposa a haver transformat una paraula no derivada (menfot) en derivada (menfotista):

Cal aclarir que la paraula menfotista, emprada per Joan Fuster, és una creació de l’enginyós assagista de Sueca i no l’usa ni l’ha usada mai cap valencianoparlant, excepte el seu creador. [a continuació, hi ha el fragment que conté la paraula] (p. 499)

La dualitat tonyar i atonyar (p. 110) afecta el problema següent: de què depén que, a l’hora de fer verbs, recorreguem al prefix en (roig / enrogir), al prefix a (clar / aclarir) o hi haja absència de prefix (fem / femar un camp). Al llarg del llibre, hi han diverses manifestacions d’eixa qüestió. En la introducció a la segona edició, ix un tema potser relacionat (replegar / arreplegar), però amb manifestacions autònomes ({rel / arrel}, {nou / anou}, §1.1.4, citació de 17). També en la introducció a la segona edició, apunta les grafies en què discrepa de la forma predominant (n’hi han més de cinquanta, p. 42-43).

En la flexió, el nostre autor aporta alguna proposta. Així, encara que les gramàtiques valencianes solen posar quatre formes per a l’adjectiu roí (home roí, dona roïna, hòmens roïns i dones roïnes), Reig seguix el camí de la major part del valencià:

Jo sempre he oït emprar-lo de forma invariable, tant per al masculí com per al femení» (p. 644; home roín, dona roín, hòmens roïns, dones roïns).

Quan escriu, recorre a la forma invariable: Eixe xiquet és més roín que la tinya (p. 485).

No cal dir que Reig només defén el valencià popular quan considera que té raó. Si pensa que no en té, recorre a l’opció que troba adequada per al conjunt de la llengua. Vegem-ne dos exemples. La paraula cancell no sol pronunciar-se així, sinó com a canzell, ganzell i ganzela (p. 182). Això no obstant, la forma que té l’entrada és cancell. Semblantment, la paraula capdamunt es pronuncia cadamunt (p. 189). Ara bé, una llengua consonàntica (com és la nostra) deu potenciar el manteniment de la síl·laba consonàntica, i més si així es manté visible l’origen i el valor de la paraula composta (capdamunt).

Acabarem l’apartat preguntant-nos per què l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció no és un lingüista professional, sinó un enginyer. Com és sabut, en els anys huitanta i noranta vàrem entrar en la Universitat valenciana un bon planter de lingüistes i, per tant, era esperable que el llibre Valencià en perill d’extinció fóra obra d’un lingüista. L’explicació que proposa Emili Casanova és la següent:

Mentre que els filòlegs ens dedicàvem a estudiar i adaptar teories lingüístiques i a estar al dia de les últimes publicacions, havíem bandejat una necessitat social com era disposar d’un diccionari com el que ens presentava Eugeni S. Reig en el seu llibre. (Casanova, p. 11-12)

El lingüista valencià també informa que, en 1985, va fer la proposta d’arreplegar el lèxic valencià per aquesta raó: «¿S’assenten sobre una base sòlida els continguts normatius gramaticals i sobretot lèxics valencians? Jo crec que no». El conseller de la Conselleria de Cultura va contestar dient que la petició que li havien fet no interessava (p. 20). Com que eixa resposta no deu vindre de cap dels polítics que aleshores governaven en la Generalitat, seria convenient saber quin lingüista valencià va informar negativament davant d’una operació lingüística tan important com era arreplegar metòdicament el lèxic valencià popular. Tornem al nostre tema. Siga quin siga el títol universitari que tinga l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, el fet realment important és haver-lo escrit. Una obra no l’hem de valorar pels títols de l’autor, sinó per la coherència interna i per l’adequació a les necessitats d’una societat. Des d’eixos dos punts de vista, no diria ningú que Eugeni S. Reig no és un lingüista.

 

6. El criteri de l’etimologia

Tota obra humana és perfectible i, com a conseqüència, sempre convé que, en una ressenya, l’autor mire si hi han aspectes que es podrien millorar. Amb una limitació: els aspectes no han de ser detalls perifèrics, sinó temes significatius. Si actuem així, eixim guanyant tots: les persones implicades i, sobretot, la societat de què formem part. Perquè la causa final és, en el cas nostre, augmentar la coherència interna del valencianisme per a fer créixer la incidència en la societat valenciana. Això no ho hauríem d’oblidar mai.

En una obra immensa com és Valencià en perill d’extinció és inevitable que hi haja alguna vacil·lació, sobretot quan el dubte és social. Així, ¿quina forma és preferible per al circumstancial de temps a migdia, eixa (sense l’article) o al migdia, descans de migdia o descans del migdia? En valencià, deu predominar molt l’absència de l’article, cosa que no és una qüestió aïllada, sinó una actuació que en té al costat un grapat més (en 1920, en hivern, en juny, {en dimecres / dimecres que ve}…). En canvi, hi han parlars que usen molt més l’article, opció que també existix en valencià en una part dels casos (a l’hivern, el dimecres que ve). Encara que hi ha algun treball sobre els circumstancials de temps, la veritat és que els lingüistes ni tan sols hem arribat a descriure l’objecte d’estudi i, com a conseqüència, no hem explicat a què respon la variació de l’article ni, per tant, podem argumentar quin és el camí que hauria de prendre la llengua culta. Davant d’eixa situació, no és gens estrany que, mentres preparava la ressenya, haja vist que, en el nostre llibre, apareixen les dos opcions: marejar el sol de migdia (p. 484), Fer el ple de migdia (p. 363) i Dormir al volt del migdia / Si no faig el ple del migdia, no em trobe bé (p. 363).

Això, però, és del tot previsible. La qüestió és la següent: en un llibre enormement positiu, ¿hi han temes transcendents que convinga plantejar en una ressenya? La lectura de Valencià en perill d’extinció m’ha fet pensar en dos, que tractarem en aquesta secció i la següent. Hauria de ser una obvietat que no es poden solucionar problemes de la normativa lingüística sense criteris. En canvi, les reflexions que els lingüistes hem fet sobre eixa qüestió són realment escasses. Com a conseqüència d’eixa limitació, circulen pels nostres llibres una sèrie de principis que, a més de ser-ne pocs, van solts, de tal manera que, habitualment, cada autor els aplica quan vol i com vol. No cal dir quin és el resultat d’eixa heterogeneïtat: la impossibilitat pràctica de no poder solucionar problemes amb argumentacions clares, cosa que torna factible que cada u vaja per un camí. Per una altra banda, el fet de no saber d’una manera relativament precisa i operativa quins són els mitjans que hem d’usar per a solucionar problemes incidix negativament en qualsevol treball que incloga la normativa lingüística. En posaré un exemple del nostre llibre.

En les darreres dècades, els valencians hem vacil·lat en la grafia de l’expressió ausades, escrita així i a gosades o agosades. Reig tracta eixa qüestió de la manera següent:

A osades. Aquesta antiga locució es va formar a partir del verb osar, forma arcaica de gosar. L’he oïda pronunciada de quatre maneres: a osades, a gosades, ausades i a gusades. Les dues primeres les he oïdes moltíssimes vegades a Alcoi, a on conviuen, encara que la segona està desplaçant la primera. La tercera és la generalment emprada pels valencians i és la que apareix registrada als diccionaris. La tenim documentada en molts escrits des de l’edat mitjana. Jo, concretament, l’he oïda a València, a Castelló de la Plana i a Benissa. La quarta l’he oïda a diversos pobles de la Safor i de la Ribera. He escrit a osades perquè és la grafia més fidel a l’etimologia de la locució i perquè encara hi han a Alcoi moltes persones que ho pronuncien així. (p. 57)

Tenim, per tant, que la forma ausades és la que usem més valencians i la que apareix en els diccionaris. Podem afegir que, segons els exemples del DCVB, és també la forma de la llengua clàssica. Això no obstant, el nostre autor pensa que és preferible a osades pel criteri de l’etimologia. Eixe mateix factor li fa acceptar anar en l’erta (‘anar alerta’):

L’expressió en l’erta, pronunciada ‘anlerta’, amb e oberta, deriva de la locució italiana all’erta per dissimilació de la primera l. Aquesta antiga expressió és encara d’ús habitual a Alcoi i altres poblacions del migjorn valencià. (p. 95)

Si Reig actua així, no és per casualitat, sinó perquè els escrits amb interés per la normativa de la segona mitat del segle xx han donat al criteri de l’etimologia un poder extraordinàriament important. Això també explica que, en la llista Migjorn, hi ha qui es guia molt per eixe criteri. Mirem si eixa actuació és coherent.

Per a analitzar el criteri de l’etimologia, hauríem de desplegar dos operacions complementàries: en primer lloc, saber quines implicacions té quan s’aplica com a criteri aïllat; en segon lloc, saber quin lloc ocupa quan el situem en uns criteris jerarquitzats. No em pararé a mostrar que l’entronització de l’etimologia té uns efectes molt negatius en qualsevol llengua romànica. Em limitaré a recordar que el mallorquí Marià Aguiló (segona mitat del segle xix) i el barceloní Pompeu Fabra (primera mitat del segle xx) aplicaven un principi que té molt de sentit comú: quan des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies hem tingut una grafia concreta i la llengua parlada pronuncia d’acord amb eixa grafia, cal respectar-la, encara que no hi haja correspondència amb la grafia de l’etimologia. Ací tenim com ho formulà Fabra:

És el mateix cas dels que, en la primera època de la renaixença, protestaven contra la grafia treball, defensada per Marià Aguiló, perquè, segons ells, treball provenia de trabáculus (i havia, per tant, d’escriure’s travall!). Marià Aguiló objectava, amb raó, als seus adversaris que cap valor no podia tenir per a la recta escriptura de treball que aquest provingués de trabáculus, si en català antic apareix constantment escrit treball, i així, i no pas travall, és com sona en tal i tal regió on no són confosos els sons a i e i els sons b i v. Però després resultà, encara, que treball no provenia de trabáculus! (Fabra, Conv. Filol. 11 –174, de 1920–)

I bé, si la llengua medieval escrivia ausades i eixa és la pronúncia valenciana actual majoritària ¿no haurem de seguir escrivint, exclusivament, ausades?

Mirem ara el segon vessant: relacionar el criteri de l’etimologia amb els altres principis de la normativa. En el llibre Criteris de la normativa (València, 1997), arribe al resultat que el principi de mirar el llatí i en general les llengües de l’entorn és el darrer que hem d’aplicar, ja que primer cal estudiar el conjunt de la llengua en l’espai i en el temps (que és la síntesi dels quatre primers criteris). És cert que l’ortografia és una excepció parcial en la normativa lingüística perquè les ortografies romàniques estan supeditades a la grafia llatina. Per eixe motiu escrivim sis i cirera d’una manera diferent encara que el primer so és el mateix; o eixa és la causa que explica que la lletra g representa dos sons diferents (com ara en gat i gent). Ara bé, eixa subordinació no és absoluta, sinó que afecta bàsicament els radicals de les paraules que provenen del llatí. Si ara considerem que la supeditació a l’ortografia llatina no és una sort des del punt de vista lingüístic (sinó tot el contrari), convindrem que hem d’evitar l’error gros d’aplicar l’etimologia quan no cal. D’acord amb eixes reflexions, si ausades no és cap paraula llatina, sinó una creació romànica, ens haurem de guiar per criteris purament interns de la llengua. De fet, la grafia a osades (o a gosades), té una conseqüència negativa: escrivim una construcció sintàctica de dos paraules en què la segona paraula (osades o gosades) no és cap paraula de la llengua. Eixa incoherència té aquestes dos conseqüències: torna impossible la grafia alhora que complica innecessàriament l’ortografia.

Igual passa en alerta. Eixa paraula no ve de cap mot llatí, sinó d’una construcció de l’italià i, per tant, l’hem de grafiar seguint estrictament raons lingüístiques internes. Si des del segle xvii (segons el DCVB) s’escriu alerta, eixa és l’única grafia que hem d’usar. En canvi, en la proposta en l’erta tornem a trobar el mateix resultat que adés: la tercera paraula de la construcció (erta) no és cap paraula.

 

7. De la corrupció a la construcció

Hem vist en la secció anterior que, en l’obra de Reig, ha tingut algun efecte negatiu l’ús que han fet del criteri de l’etimologia lingüistes ben considerats de la segona mitat del segle xx. Un altre factor que també ha repercutit negativament en algun passatge de l’obra que comentem és una concepció molt estesa. No sé si ja existia en el segle xix, com ara en un trio realment important: l’ideòleg mallorquí Marià Aguiló i dos dels seus seguidors, el català Jacint Verdaguer i el valencià Teodor Llorente. La idea que tot seguit descriuré l’he vista en l’obra de Fabra, encara que coexistint amb una idea de signe contrari: la importància extrema que té la llengua parlada en qualsevol idioma. La concepció a què em referixc presenta la realitat lingüística com a una concatenació de corrupcions, cosa que no anima precisament a identificar-se com a valencià (o com a balear, o com a català). És cert que la nostra història convida a eixa perspectiva. Però l’hauríem d’evitar. Més que analitzar eixa concepció, en presentaré una altra, que miraré de justificar.

Les persones no estem fetes per a les llengües, sinó al revés: les llengües han de ser útils per als interessos de les persones i dels pobles. Eixa és la jerarquia adequada. Naturalment, una evolució històrica com la que hem tingut els valencians ha introduït algun factor lingüístic negatiu, però això no justifica els discursos que presenten la realitat lingüística d’una manera acusadament negativa. En el valencià tradicional, per cada constituent lingüístic dubtós o negatiu, en trobarem a grapats que són tan positius, que constituïxen el cor de la llengua. També és cert que la situació actual és molt diferent de la que hi havia a mitjan segle xx. Els mitjans de comunicació tenen una incidència immensa sobre les persones, i sabem que quasi tots els mitjans de comunicació que ens arriben als valencians són en castellà. Això és veritat. Però, davant d’una situació que és realment difícil, la manera més adequada d’actuar (i més fructífera) és parlar d’una manera purament positiva o constructiva.

En concret, l’obligació que tenim els lingüistes és confeccionar obres que permeten als lectors entendre i assimilar les paraules i les construccions que, en la llengua actual, reculen. De fet, no hauríem de criticar mai cap escrit sense mirar primer si hi han obres que tracten aquelles paraules o aquelles construccions que ens han ferit. Encara més: si eixos constituents no els trobem en les obres dites, haurem de convindre que la causa de les «incorreccions» no està en l’autor que hem llegit, sinó en nosaltres: en les persones que ens dediquem a estudiar el valencià.

Per una altra banda, si de les propostes que fem n’hi han unes quantes que fracassen, no passa res sempre que es donen aquestes dos condicions unides: que augmente la consciència de valencians i que cresca la convicció que el valencià és mitjà important per a aconseguir que la societat valenciana tinga una bona cohesió interna. Eixes són les qüestions crucials. En canvi, és secundari que el valencià resultant siga com el de Joanot Martorell, com el de Teodor Llorente o d’una altra manera. Naturalment, jo proposaré en els llibres meus aquelles estructures que, a més de ser pròpies del valencià tradicional, beneficien la llengua. I les practicaré en la llengua parlada. Però tot això no contradiu les afirmacions anteriors. Els professionals de la llengua hem de contribuir a gestar la consciència valenciana que necessitem i, per a aconseguir-ho, hem d’actuar positivament: oferint uns materials que ajuden als valencians a valorar-nos més com a persones i com a membres d’un poble.

 

8. Incidència en la societat valenciana

El llibre Valencià en perill d’extinció ¿ha incidit en la societat valenciana? Hi han factors molt positius. Així, la primera edició (que va arribar a les llibreries en 1999) era de 1.500 exemplars i al cap de quatre anys (en el 2003) s’havia exhaurit. La segona edició (de 2.000 exemplars) va eixir en juny del 2005 i les vendes dels nou primers mesos han sigut francament elevades (850 exemplars). En un mercat en què una bona novel·la ven 2.000 exemplars, el panorama és molt favorable. Per la banda contrària, cal dir que l’autor ha hagut d’editar el seu llibre, cosa que fa pensar que ni els editors ni les institucions tenen tan en compte com convindria que cal potenciar aquells llibres que contribuïxen, amb dades empíriques i amb arguments, a assolir el valencià culte que la societat valenciana necessita.

El resultat de les ressenyes també és positiu. Diversos lingüistes importants han parlat sobre el llibre (Emili Casanova, Joan Solà, Jordi Colomina i Germà Colón). En eixe camp, cal destacar els cinc articles que Solà ha dedicat a la segona edició (diari Avui, Barcelona, octubre i novembre del 2005). Els periòdics valencians han respost favorablement, sobretot els de la ciutat de València. Així, Levante publica cada dia una paraula del nostre llibre ençà de l’u d’octubre del 2001. En Ràdio 9, cada dissabte i cada diumenge llegixen un fragment del llibre. En Las Provincias, varen fer un reportatge (27 d’octubre del 2005). En canvi, diria que les organitzacions de docents no li han prestat l’atenció que es mereix, ni en les seues revistes ni promocionant-lo entre els seus membres. Per ara, també han sigut ben escasses les ressenyes en les revistes de lingüística.

Una part del contingut de Valencià en perill d’extinció ha passat al diccionari del SALT 3 i, a partir de Nadal del 2005, han començat a produir-se una successió de presentacions per tot el País Valencià. Mentres escric aquesta ressenya (febrer del 2006), n’hi han previstes una dotzena. Sens dubte, tenint en compte que ben pocs llibres fan més d’un parell de presentacions, el panorama és molt positiu. Però no ens enganyem: el llibre que ressenyem demana molt més que això. El valencianisme actual no té encara ni una organització interna adequada ni, sobretot, està atent a les produccions intel·lectuals que poden incidir en un objectiu tan important com és augmentar la formació i el coneixement de la societat valenciana. Un objectiu que és, també, una necessitat, perquè sense una bona formació i sense un bon coneixement sobre com som els valencians difícilment quallarem. En realitat, diverses característiques de la societat valenciana es reproduïxen en el valencianisme (com ara, hi ha poca coordinació, i predomina que cada u vaja a la seua).

A pesar de tantes coses favorables, tinc por que el llibre Valencià en perill d’extinció no estiga tenint tanta incidència com hauria de tindre, sobretot entre els escriptors i els ensenyants. Potser vaig errat i, callat, el llibre va fent forat i es notaran els efectes beneficiosos d’ací a deu anys. El valencianisme es troba ara en una balança. En un plat, hi ha la manera de comprendre la llengua i el país pròpia dels anys setanta i huitanta. En l’altre, totes les reflexions crítiques que s’han fet per a superar les limitacions de la concepció d’eixes dècades (incloses les reflexions que conté Valencià en perill d’extinció). Sens dubte, hi han hagut avanços (i per això he usat la paraula balança), però els moviments socials es regixen molt més per sentiments que per argumentacions, i no està encara gens clar que el valencianisme s’haja decidit a posar al capdamunt de la jerarquia de valors els dos següents: en primer lloc, augmentar la consciència que els valencians som un poble, que és d’on deriva la voluntat de regir el propi futur; en segon lloc, procurar que, en eixe objectiu, el valencià siga un mitjà important. Pel que fa al tema habitualment dit «la unitat lingüística amb els balears i els catalans», hem d’evitar l’error de predicar-la sense practicar-la. La realitat és que estem encara molt lluny de practicar la unitat sense predicar-la, no debades eixe objectiu exigix encarar-se a diferències concretes i anar solucionant-ne aplicant sempre els mateixos criteris i en el mateix orde, activitat ben escassa actualment.

 

9. Conclusions

La primera secció de la ressenya descriu els valors bàsics que he vist en el llibre Valencià en perill d’extinció i, ací, només tocarem els aspectes externs a l’obra. Seria un símptoma de bona salut social que el llibre que hem ressenyat tinguera moltes reedicions i que fóra un llibre conegut i valorat en el valencianisme. Hi han passes en eixa direcció. Però cal augmentar-les. Ens trobem davant d’una aportació important a la lingüística valenciana i el llibre hauria d’arribar a qui està destinat: no només als professionals de la llengua, sinó també al públic general. És molt positiu per a qualsevol escriptor, per als docents i per als correctors, i no defraudarà cap valencià que es passege per les seues pàgines (ni tampoc cap balear ni cap català). A més de les consultes puntuals, és una obra amena i instructiva. Els valencians que s’hi endinsen aprendran, es divertiran i, sobretot, els creixerà la identificació com a valencians. Realment, el nostre llibre va en la línia de la jerarquia de valors dita en el paràgraf anterior.

L’arrelament i el compromís social donen a Eugeni S. Reig espenta i il·lusió per a treballar cada dia. Seria extraordinari que un fruit de la seua activitat regular i constant fóra la que demana Emili Casanova al final del pròleg: convindria que el nostre autor, triant en la seua obra, ens oferira «un altre Millorem el llenguatge, com el de Valor» (p. 23). A més de triar, també caldria augmentar les reflexions sobre la normativa, de tal manera que, sempre que fóra possible, isquera recomanada una forma o una paraula (com ara, ¿atovó o tova?, p. 110). En eixa activitat, els criteris haurien de ser explícits i aplicats sempre de la mateixa manera.

Si girem els ulls des del futur cap a l’autor, haurem de convindre que és una altra manifestació d’una tradició important: la d’aquelles persones que, encara que no han estudiat en Facultats de Filologia, han creat i fet avançar la nostra lingüística: Marià Aguiló i Tomàs Forteza, Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, Joaquim Garcia Girona i Lluís Fullana, Anfós Par i Josep Calveras, Francesc de B. Moll i Enric Valor, Albert Jané i Josep Ruaix. Només per Valencià en perill d’extinció, Eugeni S. Reig ja es mereix eixe honor. I, si Déu li dóna salut, ens regalarà encara uns quants llibres més.

Abelard Saragossà
(Universitat de València)