Daniel Closa i Autet

Aquest és un altre dels mites que generen passions i que els defensors mantenen contra tota evidència. La història és ben coneguda: una ampolla de cava de la qual hem begut únicament la meitat. Si la guardem sense més ni més a la nevera, l’endemà serà imbevible, ja que s’haurà esbravat completament. Sense gas, sense aquelles bombolles, el cava perd completament la personalitat. Aleshores algú recorda que, si es posa una cullereta de cafè penjant del coll de l’ampolla, el líquid es mantindrà tal com està en aquell moment i l’endemà el podrem consumir sense problemes.  

I si mostres un cert escepticisme, normalment trobes una resposta irritada, que assegura que allò funciona. Que ho han provat moltes vegades i que el cava, l’endemà, estarà perfectament.

Però, ai! Arriba l’endemà i el cava està, com no pot ser d’una altra manera, completament esbravat. Aleshores és quan arriba el moment en què asseguren que no entenen el que ha passat, però que aquell sistema funciona perfectament. Que ho han provat altres vegades i que coneixen gent que ho ha fet i sempre (excepte aquell dia) funciona.

I no. No serveix de gaire recordar que en realitat, i pel que podeu recordar, cada vegada ha passat el mateix.

El problema és que els gasos es comporten segons unes lleis físiques que coneixem prou bé. Entre les seves característiques hi ha la de dissoldre’s en els líquids en quantitats determinades i ben conegudes. Dins un litre d’aigua hi podem posar una certa quantitat de gas carbònic, però no més. Arriba un moment que l’aigua ja no admet més gas carbònic, i aleshores diem que està “saturada”. Per cada líquid i per cada gas en particular hi ha unes quantitats diferents, però sempre hi ha un límit.

El que passa és que aquest límit depèn de diverses coses, entre les quals la temperatura i la pressió. Si fem baixar la temperatura, podem afegir-hi una mica més de gas. Però aquesta quantitat augmenta sobretot si augmentem la pressió. Com més pressió apliquem, més gas podem dissoldre dins un líquid.

Això ho saben molt bé els fabricants de cava, que fan que el preuat líquid contingui unes quantitats molt importants de gas. Però per mantenir-lo dins el líquid han de ficar-lo dins unes ampolles prou gruixudes i tapades amb uns taps que aguantin la pressió de l’interior sense petar.

Ara bé, en el moment en què traiem el tap, l’excés de pressió desapareix i tot l’excés de gas que hi havia dins el líquid surt en forma de bombolles. Això passa molt de pressa al principi, en forma de la bromera que tanta gràcia fa en obrir el cava. Després surt més pausadament i forma aquelles fileres de bombolletes tan característiques. I de mica en mica anirà acabant de sortir fins a retornar a l’estat d’equilibri, quan el líquid estarà saturat i, per tant, ja no contindrà cap excedent de gas per deixar anar en forma de bombolles.

La clau de tot és la pressió. Quan desapareix, el procés de pèrdua de gas no es pot aturar. I, per descomptat, posar una cullereta penjant del broc de l’ampolla no té cap efecte sobre la pressió.

Tot aquest raonament està molt bé, però seria possible que existís algun altre mecanisme induït per la cullereta o per una peça de metall similar que mantingués el gas dins el líquid?

Doncs podria ser, però el cas és que no és. Ho sabem del cert perquè hi ha qui ho ha mesurat. Van determinar com variava la quantitat de gas retingut en una ampolla oberta amb la cullereta o sense. I, com era d’esperar, no van trobar-hi cap diferència. El cava s’esbrava igual.

En realitat n’hi ha prou de provar-ho per adonar-se’n. Tothom ho nota, perquè, un cop esbravat, el gust no té res a veure amb el del cava original. Però el que realment va demostrar l’experiment és que no és que aquella vegada que ho vau fer no funcionés per algun motiu misteriós. És que no funciona mai.

Daniel Closa i Autet, 100 mites de la ciència (Valls: Cossetània, 2011)