Pel desllunat, l’olor d’oli fregit.
Em quedaré entre les meues coses,
els meus papers, els llibres estimats
i uns pocs amics, en un discret silenci.

«Cant temporal», II (1975)

 
És una escena de ballet i sedes:
d’un pis de baix, des d’una cuina, surt
una claror pel desllunat, i guaite:
mire, en silenci, les dues veïnes,
en camisó, que netegen la cuina.

«Pedres de foc», 38 (1975)

 
Vicent Andrés Estellés, Cant temporal, volum 5 de l’Obra completa (València: Tres i Quatre, 1980)