Els obrers del socialisme han d’estar contents, i si no estan contents és que hi ha alguna cosa que no rutlla, i estar content, en aquest cas, no vol dir el mateix que diria un panxacontent, perquè mai no estarà disgustat un obrer del socialisme per mesquineses de les que torturen el petit burgès. L’obrer del socialisme deixa d’estar content quan veu o sospita, quan té la sensació, clara o confusa, que el Govern del proletariat li pren el número.

Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 170