Josep Pla

De jove vaig tenir un amic que quan es trobava davant d’una dificultat solia dir:

—No sé què fer. No sé si telefonar o prendre una pastilla d’aspirina.

L’aspirina, en la nostra època, tots els innombrables derivats de l’aspirina, han tingut una gran importància. Ens han suprimit momentàniament les formes locals del dolor, i en aquest sentit ens han produït inefables moments. El telèfon ha estat un element d’utilitat comercial que quan s’ha difós suficientment ha servit per a trencar la solitud que ens submergeix. Jo he conegut persones que s’han estimat per telèfon. La vida és molt complexa.

De vegades els amics em diuen:

—Vostè, senyor Pla, no telefona mai.

—És veritat. No telefono mai. Quan em dedicava al periodisme de notícies, passava els papers cantant-los per telèfon, com és anomenada l’operació en termes de l’ofici. Després, cansat de telefonar, no se m’ha acudit mai d’utilitzar l’aparell. En general, no tinc res a dir; en particular, considero una obligació no ficar-me on no em demanen.

—Vostè és un home misantrop i solitari.

—No ho crec. Tinc la impressió d’haver estat un home sociable, malgrat haver nascut a Palafrugell. A més, no veig la relació que pugui tenir el telèfon amb la sociabilitat.

—De tota manera, cada dia és més gran el nombre de persones per a les quals el telèfon és un article de primera necessitat.

—Sí senyor. I li diré que, en aquest punt, he observat coses molt gracioses. Una vegada sortírem un amic meu i jo en cotxe de Barcelona cap a Palamós, un trajecte de cent vint quilòmetres aproximadament. Quan arribàrem a Vidreres, que és una població del gust dels tapers vuitcentistes, rodejats del dolcíssim paisatge de la Selva, el meu company, que portava el cotxe, l’aturà i baixà a terra.

De primer moment vaig suposar que, impulsat per una tendència contemplativa, s’havia aturat per mirar el paisatge. Després, la reflexió em portà a dubtar-ne a causa de la irrisòria quantitat de persones interessades realment en les belleses de la naturalesa. Vaig preguntar-li:

—És que hi ha alguna cosa de nou?

Com que la carretera era mediocre, vaig sospitar que s’havia pogut produir una avaria.

—No. Vaig a telefonar… —em digué el meu amic.

—És que es troba malament? ¿O potser s’ha descuidat alguna cosa? Em sabria molt de greu. 

—Oh, no!…

—És que té algun malalt a casa o alguna cosa urgent a resoldre?…

—No senyor, no. Vaig simplement a telefonar a Barcelona.

I se n’anà a telefonar. El seu retorn es produí al cap d’una hora. Mentrestant, a dins del cotxe vaig anar fumant cigarrets. La centraleta del poble estava ocupada; naturalment, conferències, el treball normal. Ja se sap. Vull dir que ja se sap que les centraletes i els telèfons estan generalment ocupats. Vaig anar fumant i mirant el paisatge. Cap altre remei. De tota manera, cada vegada em semblà més estrany que aquell senyor hagués anat a telefonar a Barcelona. Si feia una hora i mitja que ens trobàvem a Barcelona, ¿què és el que l’ha portat a telefonar a Barcelona? ¿Què deu passar? No vaig pas excloure que el meu company fos un home molt ocupat, tot i que tinc una tendència, en aquest punt, molt escèptica… Però a la fi aparegué, tot suat, amb la camisa una mica desfeta. Feia la impressió que la telefonada no havia pas estat fàcil…

—Aquests telèfons —digué— cada dia van pitjor. Fan perdre una quantitat enorme de temps. Són pesadíssims.

I posà el cotxe en marxa, amoïnat, visiblement.

No vaig pas fer cap comentari. Primer, perquè la discreció m’ho prohibia; després, perquè considero una absoluta pèrdua de temps l’esmerçat a parlar dels progressos o de les reculades d’aquests aparells.

Férem ràpidament el camí. En arribar a Palamós anàrem a l’hotel, i, una vegada ens haguérem arreglat una mica, vaig veure que el meu company preguntava a la recepció per la situació del telèfon.

—Perdoni’m un moment —em digué—. Vaig a telefonar.

Em vaig sentir intranquil i no vaig poder deixar de dir-li:

—No em faci estar amb angúnia…! ¿Per què no em parla francament? Tinc por que a casa seva no hi hagi algun malalt. M’ho digui, faci el favor! O potser alguna cosa del seu negoci exigeix una atenció continuada i permanent…

—No senyor! No passa res de particular, absolutament res. Tot marxa normalment… Però, què vol? Vull anar a telefonar. És una espècie de costum, ¿comprèn?

Quan a les onze del vespre, i sense sopar —s’havien produït una sèrie de confuses complicacions la descripció posterior de les quals no m’aclarí res—, quan a les onze del vespre el vaig veure tornar, jo estava una mica tip de fumar cigarrets i de veure entrar i sortir gent. Quan es corre pel món amb persones telefonadores, s’ha de tenir molta paciència.

—He telefonat a la meva senyora… Tot bé, normal… —digué el meu amic, mentre ens dirigíem gairebé corrents al menjador. Quan es corre pel món amb persones telefonadores, hom passa de la pacient immobilitat a la velocitat frenètica en un tancar i obrir d’ulls. La noció de la normalitat es perd. De vegades seieu com un desesperat. Altres correu com un coet.

—Així, doncs, tot bé… —que vaig dir-li tot menjant la sopa freda—. Cregui que me n’alegro! La salut de la família és una cosa importantíssima. Només se sap quan es perd.

I després d’una pausa li vaig dir:

—Si no fos indiscreció, li voldria fer una pregunta…

—Vostè mateix…

—M’ha de perdonar, però ja sap que el meu ofici m’ha portat a ésser curiós de mena. A Vidreres, quan ha anat a telefonar, ¿també ha parlat amb la seva senyora?

—És clar… Sí senyor! Per què m’ho pregunta?

—Li ho pregunto perquè sempre és agradable de tenir bones notícies, i molt plaent de saber que els matrimonis que hom tracta estan units. Se’n tracten tants de desunits, que la sorpresa quan la situació s’inverteix és magnífica. Veig que s’estimen molt…

—Home, què vol que li digui…

—No m’ha pas de dir res. No s’amoïni! Veig que s’estimen molt i que el telèfon serveix per a alimentar el sentiment d’una manera molt activa.

—…!

—Ara, si vostè em permetés, jo voldria fer-li una altra pregunta. Veig que vostè està disposat a telefonar tantes vegades com tingui un moment. És un fet notabilíssim. La seva família està bé, tot és normal, absolutament normal, però vostè està disposat a telefonar a la seva senyora tantes vegades com convingui. Ho trobo delicat i sensible. Ara, jo li pregunto: ¿no considera que hauríem fet, però, més santament de no moure’ns de casa, de restar al costat de la senyora i de la família? Què fem aquí? ¿Vol fer el favor de dir-m’ho? Per què hem sortit de Barcelona? ¿Per tenir un pretext d’utilitzar el telèfon, un pretext justificat i tangible? ¿No considera que hauria estat preferible, abans de passar les hores en aquestes cabines suades i utilitzant aquests fils endimoniats, quedar-nos a casa fruint de les delícies de la vida de família? ¿O és que potser vostè vol resoldre el problema essencialment filosòfic de la presència simultània en l’espai? Aquestes pretensions són anomenades la ubiqüitat en el llenguatge de la pedanteria. ¿És que vostè pretén ésser a tot arreu al mateix temps? ¿Vol ser ubiqüista? ¿A més a més, no havíem quedat que descansaríem?

—És que per telèfon, sap?, s’escolten de vegades veus molt grates…

—Què vol que li digui… Els sorolls que se senten per telèfon d’agradables, precisament no ho són. Són insuportables. Les veus grates s’escolten en la conversació directa, en la proximitat. Així, si del que es tracta és d’escoltar veus agradables, ¿per què hem marxat de Barcelona?

—No sabria pas què dir-li.

—Aquest peix és deliciós, fresquíssim…

Ara, en aquest poblet en què visc, em dedico, quan no sé què fer, a observar els moviments d’aquesta cosa que se’n diu la colònia estiuenca. És una colònia reduïda, però té les principals característiques d’aquesta classe de coses. Què farem aquest matí? ¿Què farem per passar la tarda? Què farem abans d’anar al llit? Quan hom pensa en els camps de blat de moro que hi ha per cavar a la rodalia, aquestes preguntes fan un efecte estranyíssim. De quarts de vuit a les nou del vespre, la colònia evoluciona pels carrers i places i es deixa caure finalment a l’oficina de telèfons. Arribats a l’oficina, tothom aspira, a la vegada, a tenir una conferència amb Sabadell, o amb Igualada, o amb Barcelona. Hom demana la conferència i mentrestant la colònia continua evolucionant. Passen els quarts, les hores, i arriba l’hora de sopar. Quan arriba aquesta hora, les conferències han d’ésser anul·lades fatalment. «Anul·lada la conferència amb Sabadell», diu la senyoreta de la centraleta. «Girona, anul·li la conferència amb Manresa…», afegeix. Molts són els cridats i pocs els escollits. De tota manera, sempre se’n salva alguna. «Igualada a l’aparell!», se sent tot d’una dir. I llavors es produeixen diàlegs importantíssims.

—Us he cridat —diu el jove— per dir-vos que continuo estiuejant.

Els qui han estat cridats, que han anat a l’aparell amb aquell mal humor que generalment produeix el telèfon, fan un esforç per ésser agradables.

—Molt bé, molt bé… —fan—. Digues, digues…

—Estic molt bé…

—Nosaltres també. Digues, digues…

Passen els tres minuts i tot finalment queda en repòs —pel que fa referència a les relacions amb Igualada, s’entén. El jove torna a la fonda. El sopar, que a la seva hora era mediocre, rescalfat és impotable. A Igualada, els cridats tornen a la seva activitat habitual, convençuts que han perdut el temps. Què hi farem! Avui tot es fa per telèfon. S’escriuen només postals. Es telefona. Es telegrafia. Telegrama de condol autèntic: «Dolorit. Punt. Profundament dolorit. Quimet». Ningú no té res a dir-se, però el guirigall telefònic és immens. Curiosa la tendència de l’home a no voler-se trobar en el lloc en què es troba.

Josep Pla, «Telefonar», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino, 1973), pàg. 247-252