Oh fosca fosca fosca. Tots s’endinsen en la fosca,
els espais interestel·lars buits, el buit en el buit,
els capitans, executius de banca, autors eminents,
els mecenes pròdigs, els estadistes i els governants,
els alts funcionaris, els presidents de moltes comissions,
magnats industrials i petits contractistes, tots s’endinsen en la fosca,
i foscos el Sol i la Lluna, i l’Almanac de Gotha
i la Gaseta de la Borsa, el Directori de Directors,
i glaçats els sentits i perdut el motiu de l’acció
I tots anem amb ells, cap als funerals silenciosos,
els funerals de ningú, perquè no hi ha ningú per enterrar.
Vaig dir a la meva ànima: calma’t, i deixa que la fosca baixi sobre teu
i així serà la foscor de Déu. Com al teatre,
quan els llums s’apaguen per canviar el decorat
amb sord estrèpit de bastidors, amb el vaivé de la foscor en la foscor,
i prou sabem que els turons i els arbres, el paisatge de fons
i la imponent i atrevida façana se’ls enduen enrotllats…
O com quan un metro, en el túnel, s’atura massa entre dues estacions
i la conversa s’alça i lentament s’esvaneix en silenci
i darrere de cada cara veieu com s’aguditza el buit mental
deixant només el pànic creixent de no tenir res en què pensar;
o quan, sota l’èter, la ment és conscient, però conscient de no-res…
Vaig dir a la meva ànima: calma’t, i espera sense esperança
perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor
perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe
però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera.
Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:
així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa.
Murmuri de rierols, i llampecs d’hivern.
La farigola no vista i la maduixa de bosc,
la rialla en el jardí, èxtasis recordats
i no perduts que exigeixen, assenyalen l’agonia
de mort i naixença.

                                       Em dieu que estic repetint
el que he dit fa una estona. Doncs ho tornaré a dir.
Ho tornaré a dir? Per tal d’arribar allí,
per arribar allí on éreu, per venir d’on no éreu,
     heu d’agafar un camí on no figura l’èxtasi.
Per tal d’arribar al que no sabeu
     heu d’agafar un camí que és el de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
     heu d’agafar el camí de la despossessió.
Per tal d’arribar al que no sou
     heu de passar pel camí en què no us trobeu.
I el que no sabeu és l’únic que sabeu
i el que teniu és el que no teniu
i on sou és on no sou.

T.S. Eliot, «East Coker» III, dins Quatre quartets (Barcelona: Viena, 2010),
traducció d’Àlex Susanna