Sílvia Soler

A tots ens ha passat: es mor un familiar, un amic, una persona coneguda, i els nens comencen a fer-te una bateria de preguntes que et deixen baldada. Volem ser sincers i coherents però delicats i tendres.

S’ha mort la tieta Lluïsa, germana del meu pare. Tenia setanta anys, era soltera i les meves filles la consideraven una àvia afegida, sempre afectuosa i a punt per jugar amb elles.

Quan ho vaig dir a les meves filles, la primera pregunta va ser: s’ha mort?, que no l’han regada? És evident que m’han sentit dir massa vegades que se m’ha mort una planta perquè no sóc precisament El Padre Mundina i m’oblido massa sovint de regar-les.

Un cop explicat el motiu de la mort de la tieta, les nenes no s’ho poden creure: però no la veurem mai més? I aquest mai més sona tan rotund que ens esclafa. Però he de contestar la veritat, que no la veurem mai més. La Berta es posa a plorar immediatament i les llàgrimes li surten disparades dels ulls com en els dibuixos animats. L’abraço i li acarono el cabell i ella va somicant: “No vull que s’hagi mort, mami…”. La seva germana li pregunta per què diu “mami”. A mi també m’ha estranyat, sempre m’han dit mare… i la petita Berta, encara amb les galtes plenes de llàgrimes, diu: “És que no sé què passa, que quan ploro, el cos em demana que digui mami…”.

La segona pregunta arriba fatalment: i on és, ara, la tieta Lluïsa?

Què he de dir? La veritat? La tieta Lluïsa ja no existeix perquè l’hem cremada? Pot entendre-ho una criatura, per més suau que vulguis dir-ho? Els quatre ulls transparents em miren i jo no sóc capaç de dir-ho. Miro finestra enllà i dic: “És al cel”. Estic mentint a les meves filles? Estic recorrent hipòcritament a les creences d’una religió que fa anys que he abandonat?

“L’ha xuclat un núvol?”, pregunta la Berta.

Quina imatge més poètica. Al cap d’un moment, la Maria em diu: “Saps què, mare? Que això que les persones es morin és molt trist, però… com hi cabríem, si no, als carrers?”.

Recordo el seu germà gran quan va passar una època obsessionat amb el tema de la mort. Era un xàfec de preguntes, fins que un dia em va dir: “Quan jo em casi, el pare i tu ja sereu morts?” Jo li vaig contestar, irritada: “Ai, Octavi, prou de parlar de la mort!” I el nen, condescendent: “D’acord, d’acord… només ho volia saber per invitar-vos a la festa!”.

Quan poso les petites a dormir, la Berta torna a estar trista. M’abraça i diu que no vol que jo em mori. Li dic: “Tranquil·la, això serà quan sigui velleta. Falta molt!”. La nena, amb llàgrimes als ulls, protesta: “No falta tant! Ja ets una senyora!”. Que mona. 

Publicat a l’Avui el 4 de febrer del 2006