Séchu Sende

Aquesta gent és una gent ben estranya. N’hi ha una que diu que és filla meva i també hi ha un barbut grassonet que diu que és el meu gendre i després tres o quatre persones més petites que deuen ser els seus fills. Dic que són tres o quatre perquè tinc la memòria una mica atrofiada i calcular mai no ha estat el meu fort. Pel que sembla, aquesta és la meva família i aquesta és casa seva. Casa seva que és més aviat un pis. Aquí dalt s’hi arriba amb un ascensor amb el mirall més gran que he vist en tota la meva vida. Mai no havia passat tanta por com dins d’aquell calaix, va marxar la llum i va aturar-se i vaig pensar que m’havia arribat l’hora, que d’això sí que me’n recordo. Si miro a través del vidre de la meva cambra, no veig sinó teulades i parallamps i més teulades.

I sóc aquí, vivint amb aquesta gent que diuen que són els meus. Jo desconfio d’ells des del principi perquè vinga a dir que són la meva família i, per començar, ja ni parlen com parlo jo. Jo parlo com sempre he parlat, com parla la gent, com sóc jo, així, i ja des del primer dia ve la petita, que no deu ni tenir cinc anys, i em diu: Y por qué hablas así, abuelita, por qué non hablas bien. Quina abuelita i naps i cols, i què coi serà d’aquesta família meva que sembla que vagin tot el dia amb patates a la boca.

Perquè jo saber, saber sé una cosa, que abans que em portessin aquí amb aquell ascensor del dimoni, on jo vivia tots parlaven com jo, que tampoc ho recordo bé, però parlar jo sempre he parlat així, que no m’ho invento per portar la contrària. Que fins i tot vaig arribar a pensar que em segrestaven i que em portaven a un altre país.

Si no fos perquè m’alimenten bé, que de plàtans en tinc quan en demano, i també em fan petons a cabassos i a totes hores, que manyacs sí que ho són, i gent educada, que no alcen mai la veu, doncs això, que si no fos perquè vaig tirant i si no em fes por, encara trobaria forces per agafar l’ascensor un altre cop i anar a buscar algú amb qui parlar.

Però és clar, arriba l’altra noia, la que té una arracada al nas, la Txenifer aquella, ves tu quin nom, i em diu: Es que yo no te sé hablar como tú, que me da corte. I és clar, va escapar-se’m: Caram, nena, com si fos tan difícil, que jo porto tota la vida i mai se m’ha travat la llengua.

Perquè jo perdre, perdre he perdut la memòria i molt, que sé que me l’ha robada un alemany. Però les paraules encara continuen aquí, dins del caparró, que a vegades he de buscar i rebuscar bé, que algunes són molt tossudes i s’amaguen com talps, i altres cal convèncer-les dolçament perquè vagin sortint a poc a poc, tot per culpa de la memòria. Però el que és parlar, parlar jo parlo com sempre he parlat, que no sóc a l’estranger.

D’acord, la veritat és que parlar parlo cada vegada menys, que estan tots preocupats perquè no els dic res, però és perquè no tinc ningú amb qui parlar de debò. I tinc la impressió que ningú no m’entén i em sento sola.

Per això he pensat en allò del paracaigudes. I estic mirant a veure si els puc convèncer: Que jo vull un paracaigudes, porteu-me un paracaigudes o no menjo, porteu-me un paracaigudes que no em prenc les medecines.

I quan em portin el paracaigudes em llenço de la cornisa cap avall, que jo a l’ascensor no hi torno a pujar. Agafo el paracaigudes, marxo d’aquesta casa i ja només es tractarà de caure on la gent parli normal.

Séchu Sende, «El paracaigudes», dins La venedora de paraules
(Barcelona: RBA La Magrana, 2015), traducció de Mònica Boixader, pàg. 134-136