Rudolf Ortega

Com el pronom en, també la forma hi està passant per moments difícils, ja que se’l fa desaparèixer d’una manera més que preocupant. Posem que els amics han planificat una excursió de motxilla i xiruca. El pla no us fa el pes, però ells hi insisteixen: «Aniràs o no?». Altra vegada, com passava amb el pronom en, la desaparició del pronom ens deixa orfes d’informació, ja que, si no hi posem el pronom, almenys convé mantenir el complement: Hi aniràs?, o bé: Aniràs d’excursió?

L’omissió del pronom ha anat però encara més lluny. En alguns casos, el pronom hi no s’usa per substituir algun tipus de complement, sinó que la llengua l’ha acoblat a una determinada forma verbal per atorgar-li un significat específic, una accepció nova; per aquest motiu, no és el mateix tocar (és a dir, percebre amb el tacte) que tocar-hi (és a dir, demostrar una certa agudesa mental). Passa el mateix amb veure: com a verb transitiu que és, pot dur al darrere qualsevol cosa visible —veure un partit, veure una posta de sol—, però si l’enllacem amb el pronom hi, veure-hi, es converteix en intransitiu, i no importarà el que puguem veure, sinó senzillament si tenim capacitat de visió o no. Ens poden embenar els ulls abans de fer-nos una sorpresa i preguntar-nos: «Hi veus?», de manera que només hi haurà dues respostes possibles, o sí o no, però en qualsevol cas aquesta pregunta no podrà ser només un trist «Veus?».
 

 
I sobretot —sisplau, sisplau, sisplau—, que no desaparegui el pronom hi en la forma haver-hi. És cert que ningú no diu ha en lloc de hi ha, però massa sovint el pronom s’evapora en companyia de fórmules perifràstiques amb altres verbs entremig. És doncs: Demà hi podria haver pluges, i no: Demà podria haver pluges. I és: Hi hauria d’haver més llet, i no: Hauria d’haver més llet.

Rudolf Ortega, Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast (Barcelona: RBA La Magrana, 2014), pàg. 135-136. Il·lustració de Jordi Soler