Entrevista a Rudolf Ortega

Pocs tractats d’ús de la llengua s’atreveixen a trencar l’ortodòxia del gènere obviant referències a personalitats, com Pompeu Fabra o Joan Coromines. I més atrevit és encara fonamentar normativa citant Prince, Aretha Franklin o el mestre Yoda. El lingüista Rudolf Ortega (Barcelona, 1970) demostra amb el segon petit llibre del català correcte Tinc més dubtes (La Magrana) que la doctrina no és un antònim del gaudi per les paraules. Un art que l’autor ja va dur en forma de petit espai televisiu a TV3. Entre monstres malsonants com epònim, ortoèpia i pleonasme, l’oasi és un estil fresc, carregat d’ironia, vivències personals i autèntiques joies literàries.

Lluís Mata: Doncs no sé si arribaria a veure’t com un policia, però la veritat és que parlar amb un lingüista t’obliga com a mínim a pensar-te les paraules dues vegades…

Rufolf Ortega: Sovint tenim l’etiqueta que anem a la caça de l’error. I molta gent et diu: «Tu no et fixis en com parlo.» Però, de fet, és com si el periodista tingués l’etiqueta de qui ho xerra tot, no?

Sí, però quan ens hem trobat, la meva primera reacció ha estat preguntar-te «què tal ?» I resulta que ni això és correcte…

Sí, és una salutació que està de moda i al llibre surt comentada com una possibilitat a evitar. Sempre podem dir: «Com va?»

Arriba el segon llibre, venim d’un primer i ja són 500 dubtes els que exposes. Parlem tan malament?

De dubtes en una llengua afortunadament n’hi ha molts. És influïda per altres, com el castellà i l’anglès, i, per tant, hi ha aquell reducte normatiu. Però també és cert que aquest llibre presenta una altra possibilitat, com és no tant parlar de llengua en termes de correcció, com de qüestions d’etimologia, més lluny d’un dubte gramatical. No es tracta tant de parlar del que no podem dir, com del que està permès amb el seu per què.

I d’una manera poc convencional, afortunadament.

Això és i no és una gramàtica. Però a la vegada és i no és literatura. Hi ha cinquanta mil maneres de trobar la mateixa informació amb un estil més canònic. M’agrada començar creant aquestes imatges, que són a la vegada molt personals i didàctiques. I, sí que és en aquests exemples on es poden veure més les meves dèries, fílies i fòbies. Hi ha petites històries de ficció, però n’hi ha d’altres de reals, que també són una mica d’oxigen.

Parlem dels signes de puntuació. La importància que dónes al bon ús de la coma ha de ser molt gran, tenint en compte que en una de les teves petites històries la seva presència determina el tràgic destí de la batalla més cruenta de la Segona Guerra Mundial…

Davant la duresa del setge alemany de Leningrad i quan un assistent planteja la retirada, Stalin afirma: «No vull, que es morin de gana». Treure la coma li hauria donat un sentit totalment contrari.

Com els viaranys morals de la humanitat… Quin pessebre més diferent tindríem!

Exacte. Imagina’t que ens deixem la coma. Ens quedaria una parella amb els noms de Jesús Maria i Josep. És un dels signes que té més força.

Creus, però, que hi ha signes que amb l’ús habitual que fem de la llengua tenen poc futur? En altres paraules: defensa’m el punt i coma.

Jo crec que és el gran desconegut. Quan el descobreixes no en pots prescindir. Et permet mantenir el vincle entre dues frases. Demostra una conseqüència, una manera de fer una pausa i dir: «Ara veuràs». Un punt i seguit seria massa, ja és una altra història.

Compares la gramàtica amb l’estructura d’un edifici. La tenim molt tocada?

És una de les grans preguntes existencials. És curiós, però fa trenta anys el vocabulari estava molt més castellanitzat. I dèiem ajedrez, sello i passillo i ho hem arranjat, afortunadament. El problema és que ara segurament l’estructura no és tan sòlida. Ara hi ha més errors amb pronoms, relatius, preposicions, temps verbals…i això és justament el que afebleix una estructura. Si tu fas una sintaxi catalana, però poses tres paraules en castellà, en definitiva, no seria tan greu; crides l’atenció sobre els errors i ja està. Quan l’estructura està bé, garanteixes que allò ve del català.

Val a dir que un guru de tota mena de bromes sobre l’ús dels pronoms febles i del català en general és la màxima representació del país. Un president de la Generalitat imitat, que podem veure fent acudit de la parla setmanalment al programa de TV3 Polònia. És bo prendre-s’ho amb humor…

No fa cap mal i penso que és lògic. També quan surt en Puyol exageren el seu dialecte… I, en concret amb en Montilla, l’ús que fa dels pronoms febles és una broma molt típica. S’ha de reconèixer que ortogràficament tenen la seva dificultat. Però és una sort, perquè permet parlar de les coses amb formes molt dinàmiques. Però, sí, durant molt de temps el pronom feble ha estat el gran enemic i, quan se’n vol fer acudit, surten aquelles fórmules de posa-me-n’hi-li-en.

Encara queda molt xava…

Sí, i és un català amb un vocalisme que es fa estrany, que no fa neutres, ni esses sonores… i, en definitiva, té un gran símbol, com és precisament el president Montilla. Jo penso que de vegades és una mica injust quan es critica sistemàticament qui parla així.

Som intransigents?

Posem per cas, un senyor anglès que parla català. Té el seu accent i això no es veu malament. En canvi, qui parla català amb accent castellà té l’etiqueta.

A l’hora de parlar bé, hi posem mandra per resoldre-ho amb un «tu ja entens què vull dir»?

Estem en un món on les comunicacions són molt ràpides. I no sempre eficaces. Moltes vegades sembla que tant és com escriguis i la qüestió és que t’entenguin. També hi ha menys cura de la llengua en els mitjans de comunicació. Així com fins ara no s’havia dubtat mai que en un diari que hi havia d’haver lingüistes, ara a la majoria de digitals en prescindeixen. És trist i esperem que no vagi a més.

En pots parlar amb propietat per la naturalesa de la teva feina, ara a Catalunya Ràdio, però amb un bagatge anterior força extens. Creus que els mitjans estan donant per bons models plens de tòpics i viciats que els ciutadans acaben assumint com a referència d’allò que és parlar bé?

És una de les grans curiositats que té el llenguatge periodístic, que genera el seu propi registre. Està molt relacionat amb el llenguatge polític…, això de «la pacificació del trànsit», «un turisme que protagonitza un accident», per dir que senzillament ha xocat…

Vols dir que sentirem algun dia algú pel carrer parlant de les precipitacions en forma de neu que ha vist caure o de la llum verda que dóna al seu fill perquè surti de festa?

No conec gent que hagi assimilat aquest vocabulari. Quan neva, la gent diu que neva i no que la neu és la protagonista, afortunadament!

Registrar una casa, catar un vi, bressolar un recent nascut i treballar dur. Tot això és incorrecte, però està molt assumit. Normalitzem amb facilitat els errors?

Són uns exemples triats amb intenció, perquè són molt freqüents i no sempre se sap que són incorrectes. Però ves que un dia no els admetin! A l’última edició del diccionari han inclòs estanteria, fatxada, espuma, inclús… Però encara no es pot dinar macarrons sinó menjar-los, tot i que crec que l’error no és tan greu.

Trobo sublim el concepte de barbarisme boomerang… És un assumpte de faldes i faldilles.

És curiós, depèn com sona una paraula pensem que no pot ser correcta, perquè té una semblança molt bèstia amb el castellà. És aleshores quan diem que ens asseiem un infant a la faldilla per evitar dir la falda. També passa amb taquilla i molta gent diu guixeta, que és un gal·licisme i no està admès.

En l’apartat d’etimologia ens brindes literatura en estat pur. Fas sortir a escena un Sòcrates que teletreballa, un directiu odiós fent el ridícul en un karaoke. Ja veig que definitivament per estimar a fons la llengua cal fer més d’arqueòleg que de policia!

És un capítol pensat perquè la gent gaudeixi de la lectura i s’interessi per aspectes de la llengua que no són treure el garrot i renyar per tot el que fem malament. Intento que el lector s’ho passi bé amb les paraules. Buscant la història pots trobar l’anècdota i és una de les coses que em venia més de gust. És la gran demostració que la llengua és un gran organisme viu i aquest intercanvi és constant.

Aquest llibre és un punt i final o et queda algun dubte?

La idea és que n’hi hagi un tercer. De dubtes sempre en quedaran!

L’autor m’avança que li agradaria que el següent llibre parlés de dialectologia. Als lleidatans sovint ens agrada engegar un efusiu «venga!» per acomiadar-nos, sobretot quan hi ha confiança. Primer dubto una mica, però m’hi llenço sense por.

Lluís Mata i Pallarés

Entrevista publicada originàriament a la revista Lletres (núm. 42, febrer/març del 2010), del Grup del Llibre. Reproduïda amb autorització.