Rudolf Ortega

l·l

L’escriptura de la ela geminada, l·l, no segueix cap norma clara, i bàsicament serveix per traslladar al paper un so que, malauradament, cada cop es pronuncia amb més laxitud. Es tracta de la geminació del so de ela, que avui costa de sentir de manera espontània; això provoca que no distingim fàcilment la ela normal de la ela geminada i que, per tant, no sapiguem quan cal escriure el dígraf del punt volat. Sí, punt volat: ni novel-la amb un guionet, ni novel.la amb un punt i seguit, sinó novel·la, que és la forma que fins i tot el corrector automàtic del Word reconeix. Els italians geminen la ela escrivint ll, cosa que nosaltres no podem fer perquè aquest dígraf està reservat per al so de lluna, perllongar i capdavall.

Vegem ara quan solem escriure l·l. En primer lloc, les obvietats: no posarem mai l·l ni a inici ni a final de mot, i enmig sempre anirà entre vocals: pol·len, rebel·lió, mil·límetre, paral·lel, bèl·lic, pel·lícula, apel·lar, instal·lar, sol·licitud. I en segon lloc, les generalitzacions: duen l·l un bon nombre de paraules començades per col-, il– i al-: col·laborar, col·lecció, col·liri, col·lateral, però no còlera ni colibrí; il·lustració, il·luminat, il·lús, il·lès, però no ilerget ni ilerdense; al·lèrgia, al·legoria, al·ludir, Al·là, però no alegria ni aliatge. I també, però mirant ara els mots per la cua, posarem l·l en un bon nombre de terminacions en -el·la i -il·la: franel·la, aquarel·la, ombrel·la, caravel·la, però no corruptela ni gasela; goril·la, til·la, tranquil·la, clorofil·la, però no pila ni barrila.

Gemina que geminaràs. Fa gràcia, de vegades, sentir els polítics geminant quan no toca. Deuen creure que, si emfasitzen les eles geminades, estaran parlant un català més pur, més nostrat, i tot sovint te’ls trobes allargant el so de ela en mots com elaborar, solució o política, com si el redactor del discurs els hagués escrit el·laborar, sol·lució i pol·lítica. Doncs no, no en duen, de l·l, i si ja és trist que la pronúncia correcta s’estigui perdent, més ho és encara que se’n faci una pronúncia impostada i falsa. 

Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast, de Rudolf Ortega
(Barcelona: RBA La Magrana, 2014)