Quim Monzó

Es comença a detectar un cert canvi en la consideració que mereix públicament aquesta cuina que anomenarem anorèxica, segons la definició encertada d’Edoardo Raspelli, crític gastronòmic de La Stampa. Em refereixo a aquesta cuina que arracona el saber en nom de l’originalitat a qualsevol preu, aquesta cuina clònica que considera la tradició gastronòmica un cadàver sense interès, aquesta cuina que enarbora com a bandera el platet quadrat (o el platot rodó, però enorme en relació amb l’excrescència «creativa» que hi posen al bell mig). Doncs bé, des de fa mesos, i sobretot les últimes setmanes, m’he trobat amb diverses persones que han gosat manifestar —en veu alta!— certa displicència cap a aquesta cuina. «Avorrida», «repetitiva», «previsible», «tediosa»… són alguns dels qualificatius amb què l’han definida. El que sorprèn és que es tracta de persones que durant els últims lustres no paraven de cantar les grandeses d’aquesta escola culinària amb tant d’èxit, la de l’«aquí no s’hi ve a menjar, sinó a viure una experiència gastronòmica». ¿Com és possible aquest canvi, així de sobte? ¿Què està passant? ¿Que potser no era dogma de fe en el nostre país que aquesta mena de cuina era el súmmum que, juntament amb Gaudí i Custo Barcelona, ens catapultava cap a la contemporaneïtat globalitzadora i el definitiu je ne sais quoi?

Potser el canvi d’actitud no ens hauria d’estranyar, perquè el món dels saberuts es regeix sempre pel toc de corneta. Els mateixos que durant un temps defensen a mort una proposta són, després, els que més ardentment la denigren. Sense que això els impedeixi, quan el toc de corneta anuncia un nou canvi de rumb, tornar a glorificar-la. Els vuitanta i els noranta van ser una ostentació en aquest sentit. Recordo que molts taral·lirots es van cansar de repetir que Barcelona era una ciutat enfonsada en l’abisme per, deu anys després, dir exactament el contrari: que era el centre del món. Tan sols per, uns anys després, tornar a dir que ha caigut dins el forat infecte. Ni una cosa ni l’altra. Siguem sensats. Una ciutat —qualsevol ciutat— no oscil·la tant en tan poc temps. Però, amants del tot o res, els taral·lirots han sigut sempre incapaços de veure que Barcelona ni ha sigut mai el centre del món ni ha estat mai al fons de l’abisme.

Per tot això és una gran notícia que, segons es detecta, ja no sigui delicte negar-se a combregar amb la mandonguilla gasosa, amb la sopa d’all sòlida, amb el semicarpaccio de sotabarba de cèrvid amb reducció sobtada de gerd i camagroc, o amb la petita broqueta de fusta de melis inserida espontàniament en una tempura d’escrot de sommelier vaporitzat al perfum d’escopinya. Coneixedors del component gregari de la condició humana, cal preveure que d’aquí a un parell d’anys serà tota una legió la que ja gosarà abominar aquest tipus de cuina. A mi em sembla bé. Tothom té dret a canviar d’opinió. Però —perquè els malfactors no passin ara per benefactors— ens esforçarem a recordar, un rere l’altre, els noms dels que, durant aquests anys anorèxics, a base de lloances hiperbòliques han mantingut encesos els fogons de l’estupidesa. 

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona, 2010)
Publicat originàriament a La Vanguardia