·

Al cap i a la fi, Fuster sabia combinar la seva «passió patriòtica» amb un profund escepticisme. I la irreductible catalanitat de la seva obra anava acompanyada d’un qüestionament constant del tòpic, com quan capgirava intel·ligentment la frase «Puix parla català, Déu li’n do glòria» en «Puix parla català, vejam què diu» (o quan afirmava que el seu nacionalisme era «sense himnes, sense visques, sense banderes»).

• Josep M. Muñoz i Lloret, «Dos països units per una mateixa llengua», dins País Valencià, segle XXI sud enllà. El País Valencià vist des de Catalunya (Publicacions de la Universitat de València, 2010)

*

De sobte, pregunta, amb recel:
   —És periodista, vostè?
   El tranquil·litzo. Li dic el que jo feia a Catalunya i ve-t’ho aquí. Anem de cara a la plaça de la Comèdia.
   —Si el molesto…
   —Oh, no, de cap manera! En casos així, a l’estranger, jo sempre penso: «Puix parla en català, etc.» Pot acompanyar-me, si vol. Però li adverteixo que jo vaig molt a poc a poc. La vellesa comença, gairebé sempre, per les cames…

• Artur Bladé i Desumvila, L’exiliada (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 181

*

Veig pel Tele/Estel, que és molt bèstia però el compro puix parla en Cathalà, hélas, que la teva bona fe arriba a extrems que fan esgarrifar, vull dir acceptant que et vagin fent del jurat de premis que són momes que a qui anirien més bé seria a tu mateix ja que la caritat ben ordenada ha de començar per un mateix.

• Carta de Joan Sales a Joan Fuster, 01.12.1968

*

A tots ens ha passat, tombant món, que en sentir algú que parlava català, per remot que fos l’indret, ens hi hem sentit vinculats tot d’una, com amb una mena de lligam difícil de descriure, però en canvi, existent i viu. D’immediat ens crea simpatia i proximitat i reaccionem com assegurava el gran Joan Fuster: «puix parla català, vejam què diu», pel cap baix. El fet de no ser una raça, sinó una cultura, ens ho fa tot més planer, ja que una cultura és, bàsicament, una llengua i una llengua es pot aprendre. Quan algú vingut de fora, parla català, als nostres ulls ja és també un dels nostres, s’ha incorporat al nostre món quotidià, és, en definitiva, un català més entre catalans…

• Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un país, uns gestos» (Nació Digital, 31 de gener del 2013)