Emili Casanova Herrero

 

El vint-i-tres d’abril de 1999 apareixia en les llibreries Valencià en perill d’extinció, d’Eugeni S. Reig, editat pel mateix autor. El llibre, de 720 pàgines, constava de 836 vocables-lema caracteritzats:

1. Per ser desconeguts o no emprats per la gent entre 40 i 70 anys, segons pobles, i ser, per tant, un lèxic en vies de desaparició.
2. Per ser arreplegats de viva veu, generalment del valencià meridional, i en concret d’Alcoi, poble nadiu de l’autor.
3. Per ser recollits, com ens diu l’autor, “amb l’esperança de contribuir a salvar una part important del nostre patrimoni lingüístic, amb la intenció d’assolir la conservació de les paraules i les locucions”.
4. Per ser el resultat d’una experiència personal: adonar-se que els jóvens empren un valencià notablement diferent del que usa l’autor.

 
Com deia el senyor Reig en la introducció a la primera edició del llibre: “estic completament convençut que mentres no les usen els nostres escriptors, no estiguen incloses en els diccionaris normatius, no s’ensenyen a l’escola i no s’utilitzen amb normalitat en els mitjans de comunicació, no estarà assegurada la seua supervivència”.

La lectura d’este llibre em va impressionar i captivar tot d’una, com vaig dir en la seua presentació a Alcoi (octubre de 1999) i a Oliva (octubre de 2000), pels motius següents:

1. Per la seua oportunitat, ja que feia falta una obra que ens fera reflexionar sobre l’ensenyament del lèxic en l’escola i fera que ens adonàrem que la metodologia utilitzada actualment no evita la substitució del lèxic tradicional.
2. Per la singularitat de la seua presentació i estructura, ja que cada vocable anava seguit per una definició clara i entenedora redactada de bell nou per l’autor, un o més exemples, un comentari pertinent del vocable, la localització d’on l’havia sentit i, el més innovador de tot, una llista de sinònims també arreplegats en terres valencianes, els geosinònims habitualment usats per la llengua estàndard i els mots castellans que el traduïen. De fet, jo sempre he dit que per a avançar en l’ús adequat de la nostra llengua s’ha de partir de la geosinonímia, és a dir de la varietat local a les altres varietats més estàndards.
3. Perquè el seu autor no era un filòleg sinó un enginyer, treballador jubilat de Telefònica. Mentre que els filòlegs professionals ens dedicàvem a estudiar i adaptar teories lingüístiques i a estar al dia de les últimes publicacions, havíem bandejat una necessitat social com era disposar d’un diccionari com el que ens presentava Eugeni S. Reig en el seu llibre Valencià en perill d’extinció, confegit amb una filosofia de conservació de la llengua davant del castellà i del nou estàndard, sense complexos ni prejuïns.
4. Per ser un model de política lingüística, que ens assenyala el camí a seguir: arreplegar paraules i locucions per les nostres comarques, seguint el mètode de l’observació participant, complementari dels atles lingüístics, i vehicular-les i introduir-les després en l’ensenyament, en l’administració i en els mitjans de comunicació.
5. Perquè és un llibre de sociolingüística generacional que observa, no únicament la convergència lèxica del valencià cap al castellà (ús de castellanismes, selecció de les formes més acostades a la llengua dominant), sinó també la substitució dels nostres mots tradicionals per vocables llibrescs en un equivocat concepte de la llengua estàndard i un desenfocament de la visió de Fabra. En concret, de la lectura del llibre es desprén que cal un canvi en el sistema escolar que conduïsca al fet que els mots de la primera generació s’ensenyen en l’escola. Per això en el llibre es poden trobar distintes capes de lèxic, diatòpicament i diastràticament presentat, i on es palpa l’envelliment de la llengua.

 
I en llegir el llibre vaig pensar que, salvant les circumstàncies, esta obra tenia el mateix valor que la de Carles Ros al segle xviii, pel seu paper capdavanter en un nou paradigma d’estudi del lèxic, que la de Francesc Ferrer Pastor i Josep Giner i Marco, en 1956, que en el Diccionari de la Rima elevaren a categoria literària molts vocables populars en vies de desaparició o que la d’Enric Valor i Vives amb el seu Millorem el llenguatge, que ens va ensenyar a conéixer el significat exacte de les paraules i a reintroduir les de tota la vida en lloc de determinats castellanismes.

Prompte, l’acollida que va tindre el llibre, em va fer comprovar que no anava desencertat: la primera edició, de 1.500 exemplars, es va esgotar ràpidament, fet molt destacable en una obra que no és un llibre de text escolar; l’autor, amb una gran capacitat i sensibilitat lingüística, ens ha guanyat a tots per la seua claredat d’idees i per la seua capacitat de treball. El Diccionari Valencià de l’IIFV – Generalitat Valenciana – Bromera ha incorporat la seua aportació, el diari Levante – El Mercantil Valenciano publica cada dia una paraula del seu llibre amb la definició corresponent, els sinònims i els equivalents en castellà, la seua intervenció en congressos de filologia ha estat molt ben rebuda, els seus coneixements lexicològics i lexicogràfics progressen sense parar i la seua capacitat d’arreplegar mots no ha minvat, tant per la seua constància com per la xarxa de corresponsals que li envien materials, factor que l’ha portat a impulsar una llista de distribució en Internet, la llista Migjorn, de gran altura i varietat lingüística, amb la participació de més de 260 membres, filòlegs i aficionats, que és una font d’aprenentatge per a tots. De manera que hui ja el podem considerar un estudiós de primera fila del lèxic valencià. I per si açò no fora poc, s’ha fet amic de tots, se li pot consultar qualsevol qüestió lèxica sense problemes, parla un valencià modèlic i sempre està obert a noves opinions i rectificacions.

En esta nova situació i perspectiva, Eugeni S. Reig ens ofereix ara la segona edició del seu llibre, amb la mateixa raó que la primera: “l’intent desesperat, i potser inútil, de voler salvar el meu valencià matern de la terrible deformació a la qual sembla que està condemnat.” (Eugeni Sempere Reig, en “Valencià en perill d’extinció: les raons d’un llibre”, dins d’Estudis del valencià d’ara, Denes, València 2002, pp 603-621). Però ara, ampliat i millorat: s’hi han afegit més de 600 mots-lema, matisa i completa les definicions donades en la primera edició, amplia els exemples i els sinònims i en rectifica algunes poques errades, de tal manera que ens ofereix una obra totalment refosa i nova, més completa i madura que la primera edició, però amb el mateix esperit, principis i objectius, i amb la mateixa intenció divulgadora d’arribar a tots, amb independència de la formació, l’edat o el grup de coneixements que tinga el lector. I escrit en el mateix llenguatge planer i precís que l’anterior. El llibre, segueix presentant-se en forma de diccionari, per orde alfabètic, donant entrada com a lema tant a vocables com a locucions. Per exemple, rellomello, menjar-se el cató o jugar a tamboia.

L’estructura és la mateixa que en la primera edició: definició, comentari –on fa un breu estudi del mot i sovint cita els diccionaris que el registren– de les diferències amb allò que ell coneix i ha sentit, localització dels mots, sinònims del valencià, que recull en la casella “en valencià també es diu”, variants habitualment usades per la llengua normativa, que recull en la casella “la llengua estàndard sol emprar”, i els equivalents en llengua castellana que arreplega en la casella “en castellà es diu”, tot ben emmarcat, perquè qualsevol lector puga aprofitar el que li interesse. En moltes ocasions posa l’etimologia del mot, quan ho considera necessari per a entendre millor la definició i el seu ús.

El contingut lèxic nou és del mateix tipus que l’anterior: mots que ha sentit vius o que algú li ha comunicat i ell després ha comprovat, però en esta ocasió l’abundància de material de totes les comarques valencianes fa que ja no es note la desproporció entre els vocables recollits a Alcoi o al valencià meridional i a la resta del País. Ara ja és una obra de tot el valencià.

Com en la primera edició hi podem trobar

a) Mots i locucions d’àmbit general valencià del tipus següent:

1) Lexemes absents encara dels diccionaris normatius, com el DIEC. Per exemple: cartapell, mot emprat en l’expressió ‘armar un cartapell’, equivalent a la locució castellana ‘armar un cirio’, com ens diu l’autor, malfatà ‘malfaener’, menfot (que conviu amb meninfot) –ací el senyor Reig fa un dels seus comentaris de defensa de la llengua quan critica la joventut que empra passota, paraula del món marginal madrileny, i bandeja el mot autòcton–, destarifat ‘eixelebrat’, destrellatat ‘poca-solta’, aüssar ‘pujar qualsevol cosa que ha caigut cap avall pel seu propi pes o ajudar algú a elevar-se’, tuacte, definit pel senyor Reig com ‘la trama que s’idea per a realitzar una acció determinada i els manejaments que es fan per a dur-la a terme’, que el DIEC, sota la forma tuàutem, defineix simplement com ‘conjunt de coses en general’, genivó ‘regruix indesitjat, rebava, vorell’ o ‘franja estreta de terra que es queda sense llaurar’. O altres com pallola ‘xarampió’, espenjollar, edro, encanar, milanta, bracillada, brasilada, duell, caixmar ‘baldar’, camacuc, camarra, carraixet ‘airús’, colomello, consellet.

2) Lexemes que fins recentment (1995: DIEC i DicVal) no havien entrat en els nostres diccionaris com enforfoguit ‘enfarfegat’, canyaret ‘avalot’, esvarar, alifac ‘xacra’, guilopo ‘astut’, rebolicar (ací distingeix molt bé entre el verb regirar, que no porta associada necessàriament la idea de desorde, i el verb rebolicar, que sempre implica desorde), rabinada ‘enrabiada’, recialla ‘seqüela’, hedra, reballar ‘llançar o foragitar’, corfa, eixem, llarguerut, mineta – animeta ‘xinxeta’, entema, quimera, esclavó, òbila.

3) Locucions absents del Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí i d’altres diccionaris, com ara de raspalló ‘lateralment i de manera fugaç’, usada amb els verbs veure o pegar; la seua sinònima de gaidó ‘de gairell’; de repica’m el colze, amb dos significats: ‘dit d’algú de xavo, de por, més roín que la tinya’ en paraules de l’autor, o ‘de categoria, molt bo’; anar en cama crua ‘anar amb les cames descobertes, sense calces o res que les tape’; fet una xanca ‘estar alifacat’; fer xempla ‘fer gestos i postures per a fer riure els altres, fer el pallasso’; a estall (normativitzada com a destall, a pesar de ser a estall la forma medieval), absent fins ara; la preposició barata ‘a canvi de, en compensació de, com a paga de’, absent del DIEC, en lloc de barat a, que usen alguns escriptors; fer una barcella ‘fer un barret’, més aïna ‘més aviat’. En alguns casos, però, la proposta d’Eugeni S. Reig considere que no és la més adequada per a ser normativitzada. Per exemple anar en l’erta pense que és millor normativitzar-la com anar alerta, més etimològica, a osades millor com ausades, potser no tan etimològica, però més acostada a la documentació de Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals o Jaume Roig, de rapafuig ‘a corre-cuita’, absent encara del DIEC, crec que seria millor escriure-la com d’arrapa-i-fuig i per a la locució en acabant considere que és més adequat usar la forma en acabat, acceptada recentment. Però el tema de la normalització sempre és complicat i cada autor s’aferra a la seua experiència personal (pensem en Fabra o en Valor).

b) Guanys com els següents:

1) Millorament de les definicions d’altres diccionaris com en el cas de tendur, mastegar o ansa del coll, que no és la clavícula, com ens diuen els diccionaris normatius, sinó la primera vèrtebra cervical, on s’uneix el cap a l’espina dorsal, com Escalante reflecteix perfectament.

2) Aportació de noves accepcions com en atrotinat, caparra, espernegat, taboll, tararot, novençà, esquallar ‘descoratjar’, cirereta ‘colp pegat amb la mà oberta’, clau ‘dentó’, bullidor ‘formiguer de persones’ o revolta, que s’ha introduït al DIEC en una accepció antiga ‘eixamplament sobtat o bossa que el camí ramader fa i on es poden parar els ramats’, pres de Lleida, quan a València té el significat de ‘tros d’un camí, d’una carretera, etc., que té forma corba’ o ‘corba molt pronunciada d’un corrent fluvial’. En este mot, com en altres, l’IEC va fer més cas a Lleida que a València.

3) Elecció de noves variants formals diferents, però més documentades, que la dels diccionaris, com a estall, esperear-se, òbila, mealla, llauro o crepó.

c) Una casuística lèxica ampla, com per exemple:

1) Geosinònims valencià – català estàndard, tant en mots com aladroc / seitó, alfarrassar / avaluar, aliacà – aliacrà / fel sobreeixit, bolet / perboc, arreüssar – tresllindar (Banyeres) / endreçar, cuscanelles – cosquerelles – cossinogues (el Maestrat) – cassònigues (Vinaròs) – sorelles / pessigolles; com de locucions, a la dula / a lloure, a estall – a destall / a escarada – a preu fet, a hora horada / a última hora – a misses dites – a deshora, a tiri i baldiri / a tort i a dret.

2) Una gran varietat lèxica viva a les nostres comarques, siga mitjançant varietats formals d’un mateix ètim com atifell – artifell – catifell – tifell – gatifell / atuell – estri; xicalla – micalla (Alcoi) – requitalla (Ontinyent) / quitxalla – mainada – canalla; com de diferent origen etimològic: balastrada (Otos) – animalada – rucada / bestiesa, butoni – babu – butaroni – catxou – cucaroni – moroti – mumo – papo – saginer o saginero (Vall Albaida) – greixer o greixero (Horta de València, Vall Albaida) / papu; embeulat – emberjolat – enxorlat / embadalit – embabaiat – embajanit.

3) Nous materials que enriqueixen els nostres coneixements dialectals, com les locucions: de colp a repent – de colp i barrada – de colp i tamborinada – d’escopetada – de volta volum / de cop i volta, enviar a l’ample – enviar a pastar fang – enviar allà a on brama la cavalla o la tonyina / engegar a dida; vocables com escondir (Otos) – combatar (Agullent) – discundir – enromar – ensalinar – repinyar / comptar (en un joc de xiquets); vitet – visolet (Agres, Muro) – viró (Callosa d’en Sarrià) – cornet (Ibi) – coralet (la Plana de Castelló) – coentet (Benissa) – pesteta (el Maestrat) – ditet (Alcoi) / bitxo – pebrina.

4) Un gran ventall lèxic, des de mots generals, com gatxull – catxull – gaixull / llotim, vidriola – gerigola (Callosa d’en Sarrià) / guardiola – lladriola (este viu també encara en el Camp de Morvedre), a lèxic localitzat en zones concretes i reduïdes com sorier o soriero (la Plana de Castelló) – baciner – dotor – furó – furoner / manefla; maruanet – planeta – estorí – aventador / ventafocs; merita – judia – nyivit / fredeluga; salar – fer fugina – fer campana – fer fotja / fer safrà, o a lèxic restringit a determinats àmbits locals com en els casos de cap / macedònia, pelis – amargor / fredorada, iseta – endreça – maldat – malesa / entremaliadura, o roget ‘varietat de bajoca’.

5) Materials per a conéixer la nomenclatura concreta de plantes, com ferribusterri – ponedora – cendrellosa – unflabous – fartabous – gatamoro – fumisterris – fel de la terra – mataconills / fumària – fumdeterra o de jocs com el joliblau o la gallineta cega.

6) Receptes per a cuinar, com en borreta, pericana, mentirons, faves amb casaca, arròs fadrí, sopa de lletuga o coca de canonge; i per a fer begudes com en l’herberet.

7) Vocabulari que era desconegut fora dels seus àmbits d’ús, com ganzolada / sotragada, pol / quitrà o cucarró ‘petita aglomeració de brutícia i cèl·lules epidèrmiques mortes que es forma en fregar la pell’.

8) Formes gramaticals com ensé que, segons manera, encara com o mas que – encara que – més que / encara que – malgrat que – més que, que lematitza amb la forma encara viva mas que.

9) Indicacions fonètiques de primera mà: per exemple, redòs ‘recer’, “la pronúncia genuïna valenciana d’aquest mot és amb o oberta i, per tant, cal que duga accent greu, malgrat que la normativa ens diu que l’ha de dur agut”; bifoi ‘persona sense malícia’, pronunciada amb o oberta; en voto a Déu diferencia entre la pronuncia bilabial d’Alcoi i l’etimològica; ma que, en el sentit de mira que, usada com a interjecció, es pronuncia mè, doblement oberta; en xerec hi han dos ee obertes com en dèsset.

10) El llibre és una monografia del parlar d’Alcoi: hi trobem des de nomenclatura, com quan ens explica el parlar xeu, parlar tradicional de les classes treballadores d’Alcoi, que ens diu que es caracteritza fonamentalment per la pronunciació com a e oberta de la a àtona situada a final de paraula, l’ús i abús de diminutius i hiperdiminutius i la creació d’hipocorístics acabats en -iu com Mariu o Conxiu o ens aclareix què és el parlar de la baia “el parlar afectat de determinades persones pertanyents a les classes benestants d’Alcoi que s’esforçaven a diferenciar la seua manera de parlar de la forma en què ho feien les classes treballadores, procurant sobretot no pronunciar les as àtones de final de paraula com a es obertes”, fins la creativitat dels alcoians emprant la derivació, com en sugranyós “que porta els cabells llargs però d’una manera desarreglada, desordenada, bruts”, derivat del cognom Sugranyes, llinós ‘llavor de lli’ o colau ‘cua o coleta’ de les xiques, derivació humorística del mot castellà cola, segons Reig, relacionat probablement amb l’hipocorístic Colau. El parlar d’Alcoi manté mots abans generals, com mastegó ‘tros d’aliment molt mastegat’, mastegot ‘colp pegat amb la mà’ o llambroixada ‘colp pegat amb un objecte contundent’. En suma, es nota a Alcoi una llengua molt rica, plena de sufixos creatius, com pelis ‘fred intens’, porcó ‘persona bruta’, puderna ‘pudor forta’, faenata ‘faena dura’ (deu ser modern). I mots com, fusó / ‘agulló’, creat pels treballadors alcoians del tèxtil per encreuament amb fus, o xei ‘xe’, exclamació que em fa dubtar de l’origen de xe, de xic / xeic o de ce.

11) Incorpora moltes dades etnogràfiques: per exemple, mostra un gran amor als ocells, quan parla de la xorovita ‘nom que reben a Alcoi i altres poblacions del migjorn valencià els ocells del gènere Motacilla’. Parla de l’origen etimològic del mot, de les variants com xorodita, gerovita i d’altres denominacions com cueta, corcoeta, gafarda, etc. En trencar l’enfit ens explica detalladament esta pràctica ancestral de la nostra cultura rural i en canut ens fa saber l’origen de la locució salut i força al canut, que no té res a veure amb la potència sexual sinó amb la potència econòmica.

12) L’obra és una rica font de paraules i locucions no registrades en cap diccionari com quartata (en la locució buscar les quartates ‘traure l’escandall’), ganzolada ‘sacsejada molt violenta’ (relacionat amb gatzoneta), guinxó ‘cosa punxeguda en la qual ens podem enganxar la pell o la roba, esgardís’, llòfia ‘llufa’, llamparnada ‘taca gran de matèria greixosa o apegalosa’, xiritxofla ‘residu que queda quan es cola el sagí del porc després de fondre’l per obtindre’n el llard, llardó’, tussarró ‘colp pegat amb el cap, tossoló’, vèrbol ‘bèrbol, dermatitis’, rebollonós ‘que té el cabells desordenats, plens de rebolls o reveixins’, refitolat ‘magníficament ben fet, fins als més mínims detalls, exageradament ben acabat’, derivat de refitoler / refistoler, samarroca ‘petita taca de fang o d’aigua bruta que ens fem a la part baixa del cos’, borruntada, bòtil ‘home baixet i gros’ (creació), bufalander ‘tou, bla, inflat, fofo’, caixquerola ‘testerola’, carabruixó (per calabruixó), carracateu ‘joguet casolà construït amb mitja anou buida i un bastonet pla’, caspell ‘espècie de galeta de Benissa’, cabrella ‘taca vermellosa o moradenca que ix a la pell’, a reball, a la mèu-mèu, a violí, frígola, abranor, baldavelló ‘baldeta de fusta’, barbatxo ‘una classe de caragol’, bela, bergerol ‘persona sense maldat’, bífio, fèrrens, fullola (en la locució fullola de moro), empallada, encreuellar, entrecreuellar, enferregar-se, enfondró, gorrita, esbardal ‘cobert fet amb canyes que té per finalitat fer ombra’, esbatussó ‘pluja de curta durada, ruixat’, escamporrullar-se ‘arrepapar-se’, escamutxó ‘part irregular de la superfície d’un camp dedicat a l’agricultura’ (Silla), espertugó ‘convulsió’ (Elx), espigarrallat ‘espigat de manera exagerada’, aixorruma, ciguela ‘matraca’ (Cocentaina), meula, mixano, morroll, parapeu ‘entrebanc’, parpalló ‘ocell’, piulit ‘crit del pollet’, purrela ‘gent baixa i ordinària, púrria’.

13) La segona edició incorpora, com hem dit, una gran quantitat de lèxic del mateix tipus que en la primera. Heus ací una mostra:

– Afig nous mots: busca, quebrassa, queferós (estava quefer), queix, quinzet, rampellada, rastell / sardinell, regomello / neguit, rent, tella, tellós, terça, tongada, torcador, topaló, trascoladora, tresull, triat / desmillorat, veixell, ventalla, vèrtula, vetlar, vinatxa, vinça, xambi, xancamallada, xancós, xarrador, xicon, xufo.

– Aporta noves locucions i frases fetes: ¡no mane Déu!, pujar-se’n a la figuereta / sortir del fogó, qui tinga cucs que pele fulla, tindre bon braó, tindre cara de manyà, tindre el rot agre (i 20 expressions més formades amb tindre).

– Agrega, en la casella “en valencià també es diu”, nous sinònims valencians als que ja apareixien en la primera edició del llibre, i així trobem busbèrria com a sinònim de rebolica en el sentit de ‘desorde, aldarull’, alaboc de ramalada ‘pluja de curta durada, però forta’, toflar-se de tufar-se ‘enfadar-se’ i tatina, tetina, titina, totina (a les Marines) de xorovita ‘ocell del gènere Motacilla’.

d) Tot este ric contingut el trobem presentat de manera senzilla i molt ben explicat, i així:

1) Resol l’origen de determinades locucions com és el cas de pegar-li voltes al nano o posar-se la caixeta al cap.

2) Matisa i diferencia semànticament els mots que oposa, com motxo i pelejadora; escaig i remitjó; sugranyós i descabellonat; batidor, escarpidor i pinta.

3) Parteix de la creativitat lèxica a l’hora d’analitzar mots com pereola i rabosa.

4) Usa la bibliografia per a arredonir el que diu, com en les entrades tort i xirimita on cita el Tirant lo Blanc o en quadrinyola (Orellana), trompellot (Adolf Salvà), menfotista (Joan Fuster), llacor (Martí Domínguez Barberà), morrió (Joan Valls Jordà), peçó (Vicent Andrés Estellés), teuladí (Teodor Llorente i Bernat Capó), mas que (Salvador Guinot, Enric Valor i Jaume Gaçull) o ruquerol (Teodor Llorente).

5) Ens mostra les seues idees normativitzadores o estandarditzadores. Per exemple, quan parla de vergallina ‘barreta metàl·lica’ diu que empra la forma paraigües perquè és la normal dels valencians, de Ferrer Pastor i de Valor, a pesar del que diuen els diccionaris normatius. Proposa que s’escriga cotonpel en lloc de cotó-en-pèl. Però en canvi, és obedient a la normativa, com demostra en escriure de fil de vint, a pesar que a Alcoi es diu de fil d’a vint; i respecta la forma més etimològica en emponnar-se < pondus (encara que no està clar l’origen d’este mot).

6) De vegades ens descobreix els seus sentiments personals com fa en devallar, quan parla de l’oposició entre el lèxic tradicional de la seua zona i el que s’usa actualment i lamenta la substitució de devallar per baixar “que, si bé és tan genuí i tan correcte com l’altre, la veritat és que s’assembla moltíssim al seu equivalent castellà”.

7) Reivindica alguns mots autòctons per substituir-ne altres: habitança, ja documentat en Escrig, en lloc d’habitatge, seguint l’opinió de Coromines; jupetí en lloc d’armilla: “És un contrasentit que la llengua estàndard ens incite a emprar un castellanisme en substitució d’una paraula autòctona que hem conservat durant segles”. Mostra alguns contrasentits de la llengua normativa, i així en la paraula rabosa diu: “El fet que condemnem a la foguera de la inacceptabilitat determinats vocables genuïnament valencians com almorzar, caldo, mentira o rabo, pel simple fet que siguen idèntics als que empra el castellà, tan sols ens conduïx a empobrir i a despersonalitzar la nostra llengua. I açò és més greu encara des del moment que, per un altre costat, estem substituint en la llengua culta mots tradicionals valencians encara ben vius, com ara balafiar, baratar, batafaluga, endenyar o enfitar, per uns altres com dilapidar, canviar, anís, infectar o empatxar els quals, tot i que també valencians, són idèntics als seus equivalents castellans.”

8) Assaja l’etimologia dels mots o locucions quan ho creu necessari, unes vegades seguint Joan Coromines i altres donant la seua opinió, com fa en mentrimentres, ravatxol, fer estrici, covilenc o javaloies ‘persona ingènua, sense malícia, de poca espenta’, originat en el cognom, com ell diu. En algun cas, com en jas, no segueix Coromines. Jas ve directament de habeas, documentat ja al segle xv (l’etimologia del DCVB també és incorrecta, fent-la venir de hages per influència de hajau / jau) i no es una creació de hi has (nyas és una variant). De vegades ens dóna faena als lingüistes com en macam ‘ronya, brutícia’, mot que Coromines considera d’arrel fosca, però que està relacionat amb el verb macar ‘danyar la fruita’. Distingeix entre les formes amprar i emprar, “malgrat tindre el mateix origen, els hem de considerar, a hores d’ara, dos mots independents”.

9) Coneix molt bé la bibliografia lexicogràfica, especialment Coromines, que demostra haver llegit a fons, circumstància aquesta que el porta a considerar mossarabismes vocables com brullo, catxerulo, colomello, cuquello, foia, fussar, edro, fardatxo, peçó, péntol, picotxar ‘pressionar repetidament un aliment amb un boix’, quan en realitat són aragonesismes o castellanismes.

_____

El llibre naix en l’àmbit del llenguatge col·loquial; ara bé, per l’estructura dels articles, i fonamentalment perquè en cada cas afig altres variants col·loquials i sobretot estàndards procedents majoritàriament de fora de les terres valencianes, és molt útil per a fer un estàndard lèxic a partir del valencià, i per avançar en la normativització del lèxic. Però l’autor no pretén fer cap proposta normativa, sinó d’arreplegar un lèxic viu que creu necessari de salvar i que el presenta de la manera que considera més adequada, tenint en compte tant la fonètica viva com la idea etimològica que ell té.

Eugeni S. Reig sap que la grafia de la llengua és una convenció i a la fi la decisió col·lectiva és la que fa que adoptem unes formes o unes altres, però ell, coneixedor profund dels parlars valencians, vol representar el mots de la manera més acostada a la llengua col·loquial, i per això proposa algunes grafies diferents de les oficialment establertes. En alguns casos demana que s’admeten les grafies que ell proposa, com bascoll (forma viva que és defesa per Coromines i per Valor) en lloc de bescoll, boçar en lloc de bossar, ciprer (general i medieval) en lloc de xiprer, minxo en lloc de minjo (més discutida, ja que encara que és un menjar nascut a Múrcia, a la Safor sona minjo); en altres casos, com no ho veu tan clar, ens diu que està disposat a reconsiderar el seu posicionament en el futur, com en caixcarra, de rapafuig, facit, gorradura o aixeregat.

És difícil trobar punts discutibles en el llibre de Reig, car treballa amb molta prudència, i unint ciència i passió ens ofereix unes propostes molt estudiades, documentades i contrastades, gràcies al correu electrònic, amb altres bons coneixedors del valencià, en molts casos professionals de la llengua (escriptors, professors, traductors, correctors, etc.) com ara Jordi Colomina, Lluís Gimeno, Abelard Saragossà, Marisol González, Joan Olivares, Joan Carles Martí, Josep Saborit o Joan Mascarell. Són ja habituals les discussions iniciades per ell sobre mots i locucions, per exemple sobre hora horada i darrerament sobre la forma averia que proposa autòctona directament derivada de habere, i diferent d’avaria, descendent de l’àrab, això sí, amb un sentit confluent.

Però a més del coneixement personal que té de la llengua oral, empra i coneix tots els diccionaris valencians des del Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou, passant pels diccionaris del segle xix, fins al Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines.

Per a mi, persones com ell, com Josep Tormo Colomina o com Francesc Llorens Mocholí, estan destinades a suplir les mancances de la filologia oficial, que ha preparat, sí, l’Atles Lingüístic de la Comunitat Valenciana, dirigit per Jordi Colomina, però que no ha sabut veure la necessitat d’aprofitar la gran xàrcia d’amants locals de la llengua per a inventariar i enriquir els nostres diccionaris i salvar el lèxic comú, i també la inconstància de professors com jo mateix que, conscients d’esta necessitat, no ens hi hem dedicat com calia. El 1985 vaig presentar un pla de recollida de lèxic valencià –juntament amb un atles lingüístic que havien de dirigir Antoni Ferrando i Emilio Ridruejo– a la Conselleria ocupada en aquell moment per Ciprià Císcar, que em va contestar que la meua, la nostra proposta, ja que la féiem en nom de l’Institut de Filologia Valenciana, no interessava. Entre altres coses jo coincidia amb les idees del senyor Reig quan em preguntava: “Coneixem la llengua catalana del País Valencià? S’assenten sobre una base sòlida els continguts normatius gramaticals i sobretot lèxics valencians? Crec que no. I açò és greu en una època com l’actual de mort ràpida dels dialectes i de desaparició dels oficis i costums tradicionals per la modernització i urbanització de la vida, amb l’empobriment que això representa per a tots. Per tant és urgent la tasca de salvar el patrimoni lingüístic tradicional valencià. O ho salvem ara o mai!” (en “Sobre el Recull lèxic valencià”, Materials Didàctics, 3,1985, pp 5-7).

A la fi només vam poder assajar el pla i el mètode amb el Diccionari de la Vall d’Albaida, encara inèdit. Però ara, davant el llibre d’Eugeni S. Reig veig que encara podem arribar a temps a salvar el lèxic si mamprenem la tasca amb decisió i usem el seu model de recollida. Ara l’organisme que hauria d’arrecerar el projecte és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

_____

El llibre d’Eugeni S. Reig té altres virtuts que les ja esmentades: la més important fer-nos adonar del problema que té la nostra llengua a l’hora de normativitzar les variants formals d’un mateix lexema –nombroses i diverses segons comarques i pobles–, i de com estem de lluny de poder-ho encarar amb eficàcia ja que a més de l’abundància de variants vives, en tenim ja unes sancionades normativament des de Fabra, majoritàriament orientals. I és que encara que Reig, com Fabra o Valor, propose com a lema la forma més acostada a la llengua tenint-ne en compte la suposada etimologia, la realitat fa que després siga difícil decidir-se per una única forma. Per exemple, en el DIEC en introduir per primera vegada el concepte ‘fum abundós i espés; gran quantitat de fum’, com no es posaren d’acord, han introduït dos formes: fumeguera (d’acord amb el sufix -ICARIA) i fumaguera (d’acord amb la pronúncia popular i una contaminació del verb fumar). En canvi esgolar, variant d’escolar, ‘deixar anar arrossegant per un sòl llis’, viva des de l’Horta de València fins al Sud i usada per molts escriptors, proposada per mi, no va ser acceptada, i sí en canvi el mot pirinenc sinònim rossolar, que precisament ara el senyor Reig ha posat com a estàndard.

Al meu parer és un dels problemes de la nostra normativa lingüística que hauríem de mamprendre ja d’una vegada i que és de molt difícil solució perquè desconeixem moltes de les formes: el mateix senyor Reig, tan prudent, deia en la primera edició d’este llibre que farcit no ha sigut mai emprada pels valencians, tanmateix és la pròpia del meu poble, Agullent. Remarque este aspecte per posar en alerta davant de la vehiculació de les variants formals en l’escola i en els mitjans de comunicació. Com a bon valencianoparlant el senyor Reig actua encertadament en la immensa majoria dels casos ja que el valencià està, generalment, més prop de l’etimologia que el català oriental. Així, proposa, seguint la pronuncia valenciana i la forma clàssica, pantaix per panteix ‘respiració difícil i fatigosa, bleix, ranera’, acceptada pel Diccionari Valencià, però no pel DIEC que segueix amb la variant oriental i moderna panteix.

De fet, és l’únic camp del llibre on es pot discutir a bondó. Per exemple, crec que la forma lexematitzada per ell és dubtosa, almenys, en abotar foc, arremullar, acéver, albeuratge, aixeregat, vetigal i gruga, quan tenim les formes generals botar foc, remullar, séver, abeuratge, assedegat, vectigal i eruga.

Altres problemes que el llibre ens posa damunt de la taula són els següents:

1. Quin lexema proposar quan per a un concepte disposa la llengua de moltes formes. Per exemple, com estandarditzar panou o coca de pasta molt tova, si el mateix Reig en registra 10 sinònims més: tonya, pa d’ou, pa socarrat, fogasseta, coca d’aire o el castellà panquemado. La seua proposta panou és la millor sense cap mena de dubte.
2. Un altre camp que ens fa veure la tasca ingent que tenim per davant és el dels mots d’un suposat origen castellà. Ací hem de decidir si normativitzem el mot i sota quina forma, sobretot les formes creades a partir del castellà per encreuaments amb el valencià, que per estranyes o per sentides de tota la vida –la nostra vida són 150 anys lingüísticament parlant si tenim en comte les generacions coexistents en una data– volem salvar, i que es podran vehicular en l’estàndard o no, depenent de les necessitats lingüístiques. Per exemple, l’autor arreplega mangalotxa, creat per encreuament entre maganxa i cambalache, ‘manejament il·lícit que fa algú per enganyar un altre en benefici propi’ (chanchullo, en castellà); retorcilló ‘dolor agut i fort que es té als budells’, una adaptació del xix del castellà retortijon, o el mateix catxotxes, ara introduït pel Diccionari Valencià ‘persona excessivament bona de geni dòcil’, bon jan a Barcelona, que deu ser l’adaptació del mot castellà “cachucha”, barret que portaven uns balladors aragonesos que venien pel país; guisopo ‘guisat mal fet’; trinqui ‘acció de beure begudes alcohòliques’; xafarot ‘sabre curt, corbat i esmolat només per la part convexa’ < chafarote, vocable introduït a Alcoi en les festes de moros i cristians.
      En tot cas, sí que hi han castellanismes, més o menys arrelats, que s’han de bandejar per innecessaris com javalí en porc javalí, que Reig no considera un castellanisme; gomiós ‘cobejós’, a borbotons ‘a borbollons’ o trotxar ‘rodar’. I al revés, per culpa del castellà eliminem valencianismes de tradició com saber mal. Ara en la segona edició ha introduït mots suposadament castellans com encanar, que no ho és, i l’accepció metafòrica de regomello ‘neguit’.
3. En una obra de lèxic on es tan difícil la sistematicitat i la coherència només trobem sobrers o no prou justificats alguns mots com tipitia, variant de antipatia o xuplar, molt general.

 

Acabe ja fent quatre remarques – conclusions sobre el llibre i l’autor:

1. El llibre Valencià en perill d’extinció és un llibre oportú i modèlic que, pegant-nos un espertugó o sacsada convulsiva, ve a recordar-nos als valencians que encara estem a temps de salvar els mots, reciclar-los i integrar el lèxic tradicional en la vida moderna, i que sinó ho fem així, a més de malbaratar el nostre patrimoni lingüístic i la memòria dels nostres pares, estem esborrant les poques senyes que ens queden ací com a poble diferenciat i creatiu.
2. L’autor, un ciutadà preocupat per la llengua, fill d’Alcoi, un dels llocs que millor i més creativament es manté la llengua, habitant de València, assidu de la Marina, observador viu del canvi lingüístic brusc, no natural ni gradual de la nostra llengua, i en especial del lèxic, envellit per un context social i cultural diferent al que el va veure nàixer, sap que les llengües evolucionen constantment i que en els canvis es perden i se substitueixen elements, però es rebel·la contra la manera del canvi, contra l’artificialitat i rapidesa del canvi, a causa de la castellanització, de la substitució per les formes d’altres variants de la llengua i per la no utilització de les nostres variants tradicionals en els registres alts. Este és el seu missatge, invertim la tendència, ara o mai.
3. El més important del llibre és, al meu parer, no només el contingut lèxic, que ho és i molt, pel vocabulari nou que aporta –un bon complement del DCVB i d’altres diccionaris– al públic culte usuari de la llengua, per la manera de contrastar el valencià amb les formes sinònimes, les estàndards i les castellanes, sinó també la seua concepció i l’oportunitat en un moment transcendental per a la llengua, quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua està redactant els seus diccionaris. És el model a seguir per recollir les paraules i per fer una normativa acostada a la llengua del carrer, per donar categoria literària als mots fins ara mantinguts en el registre col·loquial, per fer-nos sentir creadors del futur de la nostra llengua.
4. El contingut i la concepció del llibre i la seua redacció és exemplar. La possible discrepància en algunes de les propostes de l’autor, el ventall de vocables, des de generals i imprescindibles a simples variants locals, deturpades per una mala pronúncia, o la discussió de si està justificada o no la presència d’algunes formes, no ens ha d’amagar el gran esforç de l’autor per recuperar, salvar i organitzar una gran quantitat de lèxic peculiar valencià, facilitant-nos la seua coneixença i fent possible que escriptors, ensenyants i planificadors el tinguen present a l’hora de les seues propostes i ús, ni la seua oportunitat i concepció ben apreciables.

 
Benvinguda, per tant, esta segona edició de Valencià en perill d’extinció. Gràcies, senyor Eugeni S. Reig, i gràcies també a tots els seus col·laboradors. L’esperonem a seguir treballant i a oferir-nos prompte part del material inèdit que custodia, l’incitem ara a fer un altre Millorem el llenguatge, com el de Valor, triant el vocabulari general i l’específic insubstituïble pel concepte i pel valor afegit que comporta i bandejant les variants formals i les expressions que o són prescindibles o no estan en perill realment de substitució. Esperem que compartisca amb tots els seus coneixements lèxics, la seua sensibilitat semàntica, i el seu estil planer i precís ben arrelat a la llengua oral, model de llengua estàndard per a tots.

Emili Casanova Herrero

Professor a la Universitat de València
Acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua