Polir té el sentit de ‘furtar, robar’ en l’argot català i en el francès, d’on es derivà el francès polisson, nom, antigament [1616], d’una mena de ‘lladregot, noiet lladre’, d’on el francès modern polisson, ‘nen entremaliat’, ‘persona impertinent’, ‘el qui s’esmuny en un lloc sense autorització’ > polissó, avui especialment mallorquí, ‘entremaliat, nen dolent’, -ona, ‘nena dolenta’: «és una polissona», o bé una polissarda, Andratx (1964); la introducció especial en el català de les Illes pot comprendre’s per la freqüència de polissons que s’embarcaven en petits vaixells, d’amagat, des de Marsella, i compareixien a Sóller, Andratx, Palma o Eivissa com a immigrats clandestins. Polissonada ‘geni entremaliat’: «Alerta a la volta de la costa, que la mula no hi veu.—Millor que Vossa Mercè! Molta polissonada, té ella!», Llorenç Vilallonga (Bearn XVIII).

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, entrada ‘polir’, pàg. 645