Aquest pseudogentilici despectiu és aplicat als barcelonins pels habitants de moltes comarques de Catalunya i és de formació contemporània. L’origen rau en el comportament atribuït als visitants urbans de cap de setmana que consisteix a baixar del cotxe, orinar a l’ombra d’un pi i tornar-hi a pujar. La formació d’aquest neologisme pot tenir relació amb l’existència prèvia del refrany Barcelonins, caga-sucs, escuracassoles i pixavins; d’aquest darrer malnom, en podria haver derivat el modern pixapins aprofitant la rima de tots dos mots amb barcelonins.

• Joan Avellaneda, Viatge a l’origen dels insults (Badalona: Ara Llibres, 2006), pàg. 132

ℵ

Mostra esplèndida que l’enginy popular, quan vol, és ben viu. Després d’uns primers temps de vacil·lació, en què va haver de combatre amb altres propostes igualment enginyoses com ara camacus (de l’exclamació «que maco!», que tanmateix a hores d’ara ja hauria de ser quemacos), camalluents (per l’ús immoderat del xandall) o dièsels (perquè circulen molt i gasten poc), els tradicionals fangues que només coneixien a la rodalia de Girona s’han estès per tot el país, ai, el territori, sota aquesta denominació tan ocurrent. La particularitat, que els filòlegs més intrèpids encara no han aconseguit explicar-se, és que, a diferència dels compostos tradicionalment formats per verb + substantiu plural (que són legió: torracollons, menjaciris, apagafocs, espantasogres), els pixapins es flexionen en les quatre formes determinades per gènere i nombre: un pixapí, una pixapina, molts pixapins, moltes pixapines (sense que als usuaris sembli molestar-los l’aparició d’aquesta nova espècie de conífera, la «pina»).

• Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 150