S’ha acabat el bròquil! Aquesta expressió, que normalment es diu de forma concloent, vol significar que d’una certa cosa, sigui objecte, diner o vida, ja no en queda més.

El seu origen, segons explica el setmanari humorístic republicà L’Esquella de la Torratxa, en un número de 1899, és degut a l’enrunament de les cases que feien cantonada al carrer de la Boqueria, entre les quals n’hi havia una on s’ubicava una de les fondes més típiques i populars de la Barcelona d’aquell temps, anomenada pomposament Fonda Nacional, un nom d’altra banda molt estès en aquest negoci. La seva fama era deguda, en gran manera, a l’econòmic que resultava fer-hi un bon tiberi.

Els mossos de l’hostal cridaven allò que demanava cada client, amb una cantarella molt especial: «Tres de seques per un senyor que es porta el pa i de vi no en beu!» Si el senyor se n’anava mig empipat pel to sorneguer emprat, el mosso baladrejava amb la mateixa modulació: «Alto les seques, que el senyor se n’ha anat!», o «s’ha enfadat!» Un fet que també va donar peu a l’expressió prou coneguda de «Alto les seques!»

«Porta’m un plat de bròquil», deia un altre. «Un plat de bròquil!», cantava el mosso. Si de la cuina contestaven que ja no en quedava, el mosso, tornant al menjador, impertorbable i amb l’idèntic to de sempre, repetia diverses vegades per alertar al mateix temps el marmitó que tenia cura d’arranjar els menús: «S’ha acabat el bròquil!»

El número d’aquella setmana acabava l’explicació dient, de manera compungida, que això és el que li havia passat a la Fonda Nacional, en derruir la casa que ocupà durant tants anys.

Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 62-63