Pep Coll

Vet aquí que una vegada el llop va fer supo-supo en un revolt, de camí amb tres cabres que anaven a l’Urgell a passar l’hivern.

—Tinc gana i se us menjaré totes tres ara mateix —va dir la fera, barrant-los el pas—. Per quina voleu que comenci?

—Comença per la que vulguis, però ni amb totes tres no quedaràs gaire tip —va belar la més vella.

—Hem tingut una tardor molt dolenta i estem més seques que una ascla —va afegir la mitjana.

—D’ací a pocs mesos, en canvi, estarem grasses i tendres. Llavors amb una de nosaltres et posaries ben tip —va dir la més xica.

El llop s’ho va rumiar un moment. Encabat les va deixar marxar, amb la condició que quan tornessin de l’Urgell es menjaria la més grassa.

A la primavera, les tres cabretes van tornar cap al seu poble de muntanya. Feia goig de veure-les caminar: el greix els ballava al cap dels lloms, de tan grasses. Pujaven, però, tristes i capmoixes, sense dir re. Quan ja eren prop de l’indret on havien quedat amb el llop uns mesos abans, van trobar la guineu.

—Què us passa cabretes, que esteu tan ensopides? —els preguntà.

Elles li van explicar el tracte que havien fet amb el llop.

—Doncs si em deixeu popar la llet del braguer, us prometo que us salvaré de les urpes del llop —els proposà la rabosa, que era més gormanda que les paelles.

—A fe prou, dona! —van dir les cabres—. Popa tant com vulguis que encara ens fa nosa per caminar.

Quan la guineu va estar ben farta de llet, va arrencar de terra unes quantes gleves i les va penjar a les banyes de dues de les cabres i els va dir que tiressin amunt. Encabat va anar camí amunt fins que va trobar el llop.

—Aquí davallet haig vist tres cabres i m’han preguntat per tu —va dir al llop.

—Fa dies que les espero —va fer ell llepant-se el morro de tanta saliva que li venia a la boca—. Avui em cruspiré la més grassa.

—Guaita, ja surten allà baix —va senyalar la guineu.

—Sí, són elles. Has vist quins penjolls més estranys que duen als corns?

—A la banya dreta hi duen un fetge penjat, a l’esquerra, una freixura —va explicar la guineu—. M’han assegurat que són de dos llops que han trobat pel camí.

—N’hi ha una que no hi porta re, a les banyes. Potser és la més grassa… —va fer el llop.

—Doncs, aquesta m’ha dit que volia parlar amb tu —va dir la guineu.

En sentir això, el llop va fugir, potes ajudeu-me cap al bosc. Aquell dia, però, tenia la sort de cara. Al cap d’una estona va trobar una truja amb els seus porcells, que peixien glans sota un roure.

—Prepara’t a morir, que tinc gana —va dir a la porca.

—Si em mates a mi, s’han acabat els porcells —va respondre la mare—. Menja’t els meus fills, si vols. Encara els trobaràs més tendres.

—Estan bruts i escagassats —protestà el llop.

—Això rai, home! Ja els rentarem. No som pas gaire lluny del riu.

—Som-hi doncs! —va dir el llop.

En aquell indret, però, era difícil d’arribar a l’aigua perquè el riu discorria al fons d’un engorjat de roca. La verra va dir al llop que es plantés al cap de l’esbalç, que ella lligaria els garrinets i els hi atenyeria d’un en un, perquè els rentés al toll. Quan li anava a donar el primer, ella que li clava un cop de morro i el fa caure al riu.

La remullada li va aclarir les idees. Mentre s’eixugava vora un cadoll, el llop va reflexionar: aquestes ensopegades només li passaven a ell, perquè era massa bo. Què és això de parlar amb les víctimes abans de menjar-se-les? Si no hagués estat tan talòs, ja s’hauria cruspit les cabres uns mesos abans i ara es rostaria la porca. A partir d’ara, el llop atacaria sense dir re.

Pep Coll, Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)