Pau Vidal

Que em perdonin els partidaris de l’ase i del ruc però ja ho va dir mossèn Alcover fa mig segle: “En català continental i en valencià s’és perdut molt i se perd encara l’ús del mot ase com a nom del conegut quadrúpede, que és designat més sovint amb els noms de ruc i burro [recordem la campanya que va popularitzar l’adhesiu del cotxe: el burro català]. Com a nom insultant, sinònim de ‘estúpid’, conserva més vitalitat […] A les Balears se conserva més viu el mot ase en totes ses accepcions; en canvi, en l’ús com a insult comença a ésser substituït pel castellanisme burro.”

És a dir, que el burro és com el croissant: va venir de fora però ha tingut tant d’èxit que ha acabat desplaçant el xuixo i l’ensaïmada. No entraré en el camp de la zoologia, però pel que fa les virtuts denigratòries és força fàcil d’entendre: la vibrant múltiple «rr» li confereix una força que la essa sonora d’ase no pot ni somiar. Això explica que en tres o quatre generacions s’hagi escampat fins a triomfar des dels parvularis fins a les llars d’avis, i que fins hagi donat nom a un conegut joc de cartes. Pel que fa al ruc, teòricament afavorit per aquest fonema tan agressiu, la manca de fervor popular es deu a sa condició monosil·làbica, que el fa poc eficaç. Als insults no els convé tenir menys de dues síl·labes, ja que una fa el paper o bé de coixí o preparació de cara a l’esclat de la que serà accentuada (ba-bau, be-neit), o bé de suport quan ja ha esclatat (pen-ques, pò-tol). De fet, és força més habitual que siguin tetrasíl·labs o fins i tot pentasíl·labs (ta-ram-ba-na, mit-ja-ce-ri-lla).

La locució “fet d’encàrrec” funciona com a reforç hiperbòlic pel mètode de la comparació. Pots exagerar qualsevol qualificatiu inserint-lo en el context “més X que fet d’encàrrec”. Però així com no diem mai, per exemple, “ets més curt que fet d’encàrrec”, a burro li escau com anell al dit: “és més burro que fet d’encàrrec”. Modernament han sorgit imitacions com “no ets més burro perquè no t’entrenes” i l’espúria “més burro i no neixes”.

En realitat la rivalitat entre el burro i l’ase ve de molt antic. A la mateixa entrada del Diccionari català-valencià-balear s’hi recullen set accepcions, una trentena llarga de locucions (com ara “tocar l’ase” o “no dir ni ase ni bèstia”) i, atenció, vuitanta-quatre refranys (inclòs l’arxifamós “De Joans, Joseps i ases…”), una xifra que deu ser rècord mundial. A l’article burro només n’hi ha vint-i-dos (“Massa bo vol dir burro”) i tot just una desena de locucions (“caure del burro”), però en canvi ni més ni menys que catorze accepcions, que inclouen des d’estris fins a carros o persones, inclòs un bony al cap que es veu que a la Selva del Camp rep aquest nom.

Dels quatre en discòrdia, l’enze, que malgrat els reiterats intents de difondre’l no ha aconseguit mai prendre-li terreny al burro, segurament també per motius de sonoritat, és l’únic no quadrúpede. De fet un enze és un ocell, real o artificial, que es fa servir com a reclam per a la cacera (rebria el nom del sentit primigeni del mot, ‘senyal’ o ‘indicació’), i d’aquí el significat adquirit de ‘persona aturada o curta d’enteniment’. Per cert, encara que quan escarnim el bram de l’ase fem aquella mena de doble aspiració seguida d’una i i després d’una mena d’o, es veu que el terme ruc és d’origen onomatopeic. Si teniu cap guarà prop de casa podeu comprovar-ho. 

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 38-39