Pau Vidal

El borinot és empipador per partida doble: perquè no calla i perquè no marxa. En sa qualitat de xerraire (vg. Bocamoll), es mereix ser parangonat a tal himenòpter perquè la seva xerrameca, de tan seguida i insubstancial, ens acaba sonant a l’orella com el continu brunzir que fa aquest insecte, atenció, no solament amb les ales sinó també amb la boca. No en va a la banda de Lleida també en diuen carrau, d’aquesta casta d’empipadors.

Pel que fa a la simple presència, el borinot sempre troba la manera de fer nosa. Si no diu res, perquè es posa al mig com el dijous i entorpeix el normal funcionament de l’activitat; si bada boca, perquè té la gràcia de ficar-se sempre allà on no el demanen.

Exemple paradigmàtic de borinot és el donjoan de discoteca, capaç de rondar una mossa tant de temps com calgui sense deixar-se desanimar per les negatives del llenguatge corporal de la víctima. De fet, és característica dels borinots ser poc sensibles a qualsevol cosa que no sigui el llenguatge estrictament verbal. “Vols fer el favor de fotre el camp d’una vegada?” els resulta més entenedor que no pas subtileses per l’estil de “Es fa tard” o “Per què no surts a veure si plou?”.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014)