Tot just la nau del diví Ulisses havia deixat enrere l’illa de les sirenes de cant enganyós, ja van veure una gran fumera i unes onades furioses, i se sentia com una mena de ressò esgarrifós. Posseïts per la por, els homes d’Ulisses van abandonar els rems, amb què la nau va restar immobilitzada al mig de les onades. El valerós Ulisses va recórrer la nau, d’un cap a l’altre, exhortant un per un els seus companys amb paraules ben triades:

—Amics meus, nosaltres no som pas gent inexperta en tota mena de perills i destrets. I els perills que ara ens amenacen no són certament més greus que els que vam haver de vèncer a l’illa d’aquell malvat Polifem. Però bé en vam sortir, gràcies a la meva decisió i als meus consells assenyats, i confio que així mateix vindrà un dia en què ens serà lleu d’explicar aquests altres amb què ara ens hem d’enfrontar. Feu, doncs, el que jo us manaré. Remeu sense desmai, per si el totpoderós Zeus ens concedia de sortir d’aquest tràngol, i tu, pilot, que governes la nau, aparta-la d’aquesta fumera i d’aquesta ressaca furiosa i voreja l’escull sense por, no fos cas que fóssim engolits pel remolí.

Els homes d’Ulisses es van afanyar a empunyar de nou els rems. Ulisses, prudentment, perquè no s’esveressin i no tornessin a deixar de remar, no els va dir res del que Circe li havia predit, que sis d’ells havien de ser fatalment arrabassats de la nau i devorats per la terrible Escil·la.

Oblidant els advertiments de Circe, Ulisses es va armar amb dues llances llargues i va pujar al pont de la nau, per la banda de proa, amb el propòsit d’enfrontar-se amb la monstruosa Escil·la, que tenia l’afany de prendre-li sis dels seus companys. Però no la sabia distingir enlloc i els ulls se li van cansar de tant fitar els penya-segats calitjosos. I així navegaven freu enllà, temorosos d’Escil·la en una banda i de Caribdis en l’altra, que xuclava amb un brogit esparverador l’aigua salada del mar, que després tornava a escopir, amb una bullidera com la d’una caldera gegantina. I mentre el coratjós Ulisses i els seus, horroritzats fins al punt més alt, tenien la mirada clavada en les fosques profunditats que mostrava Caribdis en escopir l’aigua, Escil·la els va prendre de la nau els sis companys més traçuts i més forts. Ulisses no va tenir temps sinó de veure’ls de cap per avall, sacsejats pel monstre, mentre els pobres malaventurats el cridaven pel seu nom, per darrer cop en la seva vida. Talment com un pescador amb una canya proveïda d’un bon esquer, que així que agafa un peix amb una bona estrebada el treu de la mar i se l’enduu cap a la riba, així els sis homes d’Ulisses, d’una sola estrebada, van ser arrabassats de la nau fins dalt del penya-segat, i allí mateix van ser devorats pel monstre, mentre ells xisclaven que trencava el cor i allargaven les mans cap a Ulisses, en un gest inútil i desesperat.

Homer, L’Odissea, versió d’Albert Jané (Barcelona: Bambú, 2012)