Montserrat Roig

No és que hi entengui gaire, i els saberuts en qüestions teològiques m’hauran de perdonar si escric algun disbarat en relació amb la festa d’avui, una festa que forma part de l’hagiografia de la infantesa, la mitologia d’aquells anys en què els herois de l’oeste eren els Sants primitius, com sant Tarsici o sant Pancraç, vídeos i llegendes on corria la sang, l’heroisme i un pèl de blederia segons qui te l’explicava.

Avui és el dia de Tots Sants, és a dir, dels sants innominats, desconeguts, sants amb bona fe que no tingueren escribes a punt per relatar-ne facècies o miracles. Bona gent. Alguns devien viure entre illetrats, o bé eren massa modestos perquè l’ull del cronista s’hi fixés. D’altres devien viure en la línia metafòrica perillosa: podien considerar-te o bruixa o santa, o heretge o beat. De vegades, depenia de la bona sort o de com bufaven els vents eclesiàstics; uns vents que no sempre han estat gaire racionals. Sants de tota mena, però. Segons les monges, tots els sants sense nom són els que ara són a la Glòria, tot passant-se-la bé davant el Senyor, caparrons difuminats darrere dels sants d’anomenada als retaules romànics o bé als retaules gòtics. Una imatge seràfica i un xic ensopida del Paradís. Tota la ingenuïtat medieval era relatada en aquestes narracions murals, sants amb cara de trapelles i sants amb cara de babaus. Sants flonjos o sants boccaccians, delerosos, aquests, de tornar a la Terra per advertir-nos que, al capdavall, molt del que aquí ens diuen que és pecat no n’és, de pecat. I, per tant, el càstig no existeix.

Me’ls imagino, els sants sense nom, una mica escanyolits, però no amb pelleringues. Tampoc amb la panxa cardenalícia ni la papada del canonge. Ni amb els sacsons indiscrets d’un suposat rector de Vallfogona, no el poeta, sinó un sant que devia ser criat com un toixonet.

Sants a la mida d’altres litúrgies. Els jesuïtes, que sempre han estat força llestos, practicaren a l’Amèrica d’ençà del Descobriment el sincretisme. La Verge de Guadalupe era una antiga deessa asteca —si no ho recordo malament—, i la santa Bàrbara cubana és el Xangó dels Ioruba. Personatges benefactors que t’asseguraven l’èxit en els conreus i en les malalties. Que no et morissis de gana ni tampoc d’amor, com el pobre sant Antoni, a qui feien pencar a desdir les noietes. Hi ha una església, a Mèxic, on moltes de les imatges dels sants són escapçades. Es tracta dels sants que s’han portat malament i que no han complert les seves promeses. Sants sense braços, sense cames o sense nas. Mutilats segons l’envergadura de la seva fallida. Però avui és el dia dels sants sense nom. Que hi són i no hi són. Potser sants una mica feliços: no tenen tantes obligacions ni responsabilitats. Tenen dret a un petit seient al retaule, però no cal que ningú els fotografiï a la llotja presidencial. No busquen afalacs ni lloances. Deuen tenir més temps que els sants amb nom i no els cal haver de fer, d’habitud, la vida del sant.

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991  (Barcelona:
Edicions 62, 1992), pàg. 451-452. Publicat originàriament a l’Avui l’1 de novembre del 1991