Una vegada vaig anar a Saarbrücken, la capital del Sarre, que, de vegades, ha estat francesa. Em van convidar, junt amb altres escriptores europees, perquè hi llegís els meus textos. Una actriu alemanya que fumava amb broquet, i que s’havia casat amb un grec que feia unes amanides que hi cantaven els àngels, els interpretava. Em van demanar que, els meus textos, els llegís en català.

—Per què? Si no els enteneu…

—I què hi fa? La llengua és música, també —em va dir l’alemanya rossa, tan rossa que produïa enveja.

I vaig llegir els meus textos en català. A primera fila hi havia un senyor gran que duia armilla i americana creuada. La calba rosada i els ulls d’un blau liquat. L’home assentia, reia, corrugava la cella en sentir els meus textos. Vaig pensar: «Heus aquí el típic exiliat català, que creixen arreu del món com els rovellons a la tardor».

No, no era català, sinó alemany. I molt alemany. M’ho va explicar mentre sopàvem en un petit restaurant on la mestressa era una senyora del Poble-sec que feia unes insinuacions de paella força aprofitables. Un exhippy tocava esquitxades de cante jondo. Ho havia après amb els gitanos del Sacromonte. Vam brindar amb xampany alemany i el vell em va dir que ara vivia en un asil, però que, de jove, l’havia correguda. L’home em parlava en un català perfecte, amb la fonètica d’entreguerres.

Havia estat a Catalunya del 1929 al 1936, treballant a la indústria surera de Palafrugell. I que, ara, cada cop que tornava a Calella, o Llafranc, sentia que li havien robat la joventut. Va fer la guerra amb el Reich, va entrar a París i, com que la guerra a França va ser tan curta, es comprà una gramàtica russa per no avorrir-se. Amb uns companys escoltava clandestinament les emissions de la BBC, per veure si aquell disbarat s’acabava. El van enviar al front rus i, entre els marenys del nord, el van fer presoner. Els soviètics li anaven a clavar un tret al clatell, i ell, en un rus gairebé perfecte, els va dir:

—És que ara mateu els presoners de guerra?

Els russos no se’n sabien avenir, que un jove soldat nazi parlés la seva llengua. No el van matar i el van enviar a un camp de presoners de guerra. Allà no va poder comprovar com en són, de bones, les sopes russes. S’enyora dels bedolls russos com de les aigües blau-verdes de la costa catalana. Massa joventut per a enyorar. No va poder tastar les sopes russes —la millor és feta amb remolatxa i crema de llet—, però va arribar a la conclusió que totes les guerres fan fàstic.

Li vaig dir que havia escrit dos llibres sobre la barbàrie nazi, i que mai no havia tingut l’ocasió de sopar amb un exsoldat del Tercer Reich. Em va mirar amb els seus ulls d’un blau líquid i va demanar una altra ampolla de xampany. L’exhippy destrossava amb el cor el que li havien ensenyat els gitanos granadins, i la senyora del Poble-sec ens mirava i, mentre ens mirava, ens embolcallava a tots amb el somriure internacional de la tendresa.

Publicat originàriament a l’Avui el 5-X-1990, reproduït a Un pensament de sal,
un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 2018)