Les hores es feien llargues abans de la data assenyalada. Passaven l’escombriaire, el vigilant i el sereno repartint estampetes a canvi d’una propina i com si això fos una consigna, al menjador, el pare hi col·locava uns cavallets de fusta que servien de suport a un parell de taulers que omplien tot un pany de paret. Allà al damunt, hi muntava el pessebre: amb uns trossos de suro i una nevada de farina als cims més alts s’obtenien les muntanyes que donaven fesomia al paisatge, la molsa en abundància simulava l’herba, una galleda de sorra de la platja ajudava a traçar el curs del riu fet de miralls, quatre o cinc cases de cartró de mides diferents, creaven una perspectiva que no sempre s’aconseguia. Finalment, les persones i els animals: la cova amb el naixement, la Verge, un sant Josep pensarós, el bressol amb un ninoi nu sobre la palla, el bou, la mula, un ramat d’ovelles, els pastors i l’àngel de l’Anunciació, la dona que va a cercar aigua al pou, la que renta roba al riu, el caganer mig amagat rere unes mates… i tot de figures amb túniques i turbants de coloraines, que es passaven prop de dotze mesos embolicades amb paper fi dintre d’unes capses i que només sortien per reviure els fets excepcionals de què, en altres temps, havien estat testimonis. Cada cosa ocupava el seu lloc, però, al pessebre de casa, no hi entraven els Reis Mags, se’ls havia donat de baixa perquè érem republicans!

• Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)