Miracle Sala

En francès, hoquet. En alemany, Schluckauf. Singlot, en català.

L’Adèle és nascuda a París però té arrels africanes. I està orgullosa del seu origen multiètnic (doble o triple, o multiplicat per deu, per cent, per mil, com poden revelar les biografies genètiques que s’han posat tant de moda últimament).

—Hoquet —respon amb el seu accent de capital i un timbre de veu que anticipa la glòria.

El silenci s’apropia del plató: espès i nerviós entre el públic, premeditat en el presentador. En ella, lleuger i feliç. L’Adèle sap que no s’equivoca. Li resplendeixen els rínxols, la pell morena, els ulls. Tota ella és llum enmig de l’expectació general.

I de sobte el terrabastall. Correcte! Bravo! Felicitats! I l’apoteosi. Bots, abraçades, aplaudiments, crits… i cinc-cents mil euros!

La pregunta ha estat: «A quin terme mèdic correspon la paraula llatina singultus?» I entre les opcions que li han donat, a més del singlot, hi figuraven ser garrell, patir còlics renals o tenir ulls de poll.

Ella no ha dubtat ni un segon, convençuda que aquella paraula la portaria al gran premi. Després de l’eufòria desfermada, el presentador se li dirigeix amb un esguard sorprès i interrogant:

—Vostè estava molt segura de la resposta…
  

ℵ

  
L’Adèle tenia un avi que havia estat a Mauthausen, però l’home esmentava molt poques vegades aquella experiència traumàtica, i llavors, quan els que no el coneixien prou suposaven que l’havien empresonat perquè era negre, ell els n’esgrimia l’autèntica raó:

—Vaig lluitar per la república, durant la guerra civil espanyola.

Els seus pares eren guineans, però ell havia nascut a Barcelona i, després d’haver-hi estudiat medecina (i idiomes, que li agradaven molt), s’allistà al front i hi treballà com a metge fins que s’exilià a França. Malvisqué un temps a Argelers i més tard participà en la resistència contra la invasió nazi. Quan fou fet presoner i enviat al camp de concentració, el seu color de pell, en comptes de condemnar-lo més de pressa, li permeté sobreviure. Molts alemanys contemplaven un negre per primer cop, i els feia una certa gràcia tocar aquella pell fosca i lluent, els cabells tan arrissats… i més que tot, comprovar que, entre les moltes llengües que parlava, també hi havia l’alemany. El destinaren a la cuina dels oficials, on havia de preparar el menjar o servir-lo, si és que els seus carcellers volien impressionar els convidats amb una presència exòtica. Aleshores el vestien de grum, tot vermell, i li adreçaven bromes de mal gust mentre posava el xampany, el caviar o el xucrut.

La família de l’Adèle s’hagué d’imaginar com subsistí enmig de les vexacions (i també entre escapades ocultes per ajudar els companys republicans). Ell només els contà una anècdota d’aquell penós captiveri, una peripècia que el feia riure i tot, malgrat evocar en els oients els fantasmes més terribles.

Era un dia de grans visites a Mauthausen. Comandants d’alta graduació i les seves parelles: els homes, guarnits amb la indumentària militar de botes negres i cuixes bufades, i les dones, com gerros de vidre, cabells fins i vestits blancs. Una d’elles, presumint de jocosa, passà els dits per la cara del grum. No es descoloreix, sentencià sardònicament. I encara li urpà la galta un altre cop, per assegurar-se’n. És ben negre, exclamà en alemany. I ell (i això no ho deia, però l’Adèle s’ho afigurava), comptà unes quantes vegades enrere, respirant fondo per mantenir la calma (com havia de fer sovint). Intentà no sentir, no pensar… o si per cas, pensar que havia de vèncer, que no podia morir, que volia tornar a treballar de metge, formar una família, potser anar a Guinea, algun dia. El sopar, doncs, transcorregué com tants d’altres, servint safates amb les orelles sordes als gestos de befa, insults i humiliacions. Fins que arribà l’hora del cafè, les tasses plenes de xocolata calenta, llet o més cervesa. L’hora d’una tassa que saltà de la safata com si tingués una molla, una tassa que anava per lliure, que desitjava ser lliure, i que s’abocà sencera, no massa calenta, això no, prop dels peus d’aquella que l’havia esgarrapat, amb uns esquitxos, ai senyor, que eren gotetes espantades i que estroncaren la blancor impassible d’unes cames i un vestit. El cafè era tan o més negre que ell mateix. Tut mir leid, tut mir leid, tut mir leid. Ho sento, ho sento, ho sento. Genolls a terra per rebre la pallissa imminent.

Tots els oficials drets i el grum ja es veia mort.

Silenci.

La intuïció, més ràpida que la por, el va empènyer a justificar-se. Ho havia de provar, i de pressa. Que encara hi havia qui el necessitava, dins i fora del camp. No es podia permetre el luxe de donar res per perdut. Mogué l’espatlla amb una compulsió, girà el coll amunt i amb ulls de demanar perdó digué: Schluckauf.

Aquella paraula el va salvar.
  

ℵ

  
Pel cap de l’Adèle la història de l’avi transita rabent com una fiblada, pocs segons que ella comprimeix en una sola frase.

—El meu avi era català —declara a l’audiència estupefacta.

En francès, hoquet. En alemany, Schluckauf. Singlot, en català.
  

Miracle Sala, El meu biquini verd (La Bisbal d’Empordà: Llunydelramat, 2025)