Miquel Pairolí

En català existeix una paraula densa i misteriosa, fins i tot en la forma, en la fonètica, i encara més en el sentit i en les implicacions que té. És la paraula desésser. Deixar de ser, cessar d’existir. Abandonar el ser: desésser. És això possible o solament abandonem, amb la mort, la consciència i el jo vinculats a un cos? Tal vegada l’acte de desésser no sigui absolut pel que fa a la matèria, que és en transformació contínua, però sí que ho és pel que fa a la persona. No tenim cap mena de constància del contrari. Perdent la vida, a la manera humana, ho perdem tot. Fem el cor fort i no ens enganyem, per més que sigui una perspectiva abismal. Acceptem-ho. Aquest és el gran repte, la mesura d’una maduresa que no assolirem fins que no gosem prescindir d’il·lusions de vida eterna i acceptar que el nostre futur és el no res.

Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser o de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida. Gaudim-ne. Ara que és a tocar la primavera.

Miquel Pairolí, Octubre (Barcelona: Acontravent, 2010), pàg. 106.
Reeditat a La vida a la menuda (Girona: Curbet, 2016)