Déu n’hi do: significa pròpiament ‘Déu li’n doni’, i en aquest sentit propi s’usa quan un captaire demana «un bocí de pa que Déu n’hi do», o quan una mare renya el vailet perquè fa cofis i mofis «amb el pa, que Déu n’hi do». Secundàriament, però amb gran freqüència, s’usa com a exclamació ponderativa, emfàtica, per a expressar la grandària o importància d’una cosa o l’admiració que ens produeix; així es diu: «Déu n’hi do! Quines filles tens tan boniques!» «Aquest pagès ha fet un capitalet que Déu n’hi do!» «Diu que té vuit fills? Déu n’hi do!» (=ja és prou). «Déu n’hi do de les tragèdies que va passar amb els seus sogres!» (=varen esser grans les tragèdies que…). «Amb una llengua que tenia el seu pare, que Déu n’hi do!» (=era una llengua terrible). A certes comarques catalanes, per exemple al Pla del Llobregat, la locució Déu n’hi do ha arribat a prendre un valor exclamatiu d’estranyesa, de commiseració o d’ironia, com és ara en aquestes frases: «Ai, Déu n’hi do! I què li va respondre ella?»; «Aquest és el teatre que deien que seria tan bonic? Ai, Déu n’hi do!»—Existeix també la forma diminutiva Déu n’hi doret, molt usada sobretot en el català oriental. Finalment, es troben frases complementàries burlesques o iròniques del Déu n’hi do, com és ara aquestes: «Déu n’hi do, un bon crostó; Déu vos afavoresca, una bona llesca» (Llofriu); «Déu n’hi do, de pa al sarró i de vi a la botella» (Llofriu).

Font: Diccionari català-valencià-balear d’Alcover/Moll