Martí Domínguez

“Les albergínies, ni mirar-les!”, em diu un llaurador de Nàquera. “I com que les has esporgat, se t’han rebordonit”, rebla, creuant els braços i fitant-me. I així ha estat: enguany, en la meua horteta ecològica, no hi ha hagut manera de collir ni una sola albergínia. El drama ha estat complet, perquè les alberginieres han crescut d’una manera colossal, com si hagueren canalitzat tota la força botànica en la biomassa fotosintètica (ja sabeu què vull dir), i, en canvi, s’hagueren oblidat de florir i fructificar. I per més que preguntava, ningú no em sabia dir el perquè: “Mai no he sentit que s’haguera de fer res a les albergínies”, em contesta un altre llaurador de Benifaraig, amb una punta de befa. “Això és que ara tot són plantes híbrides i alguna cosa els has tocat que se t’han fet aixina”. És a dir, enormes i estèrils.

Podria ser. Com diu Joan Perucho, el món de les plantes és fascinant, estrany i antirealista. I l’albergínia, ben mirat, és una planta ben singular. Els italians l’anomenaren melanzana, corrupció de mela insana (és a dir, “poma insana”), perquè es pensava que era dolenta per a la salut. Els anglesos la titllaren de eggplant (la “planta ou”), per la forma ovoide del fruit. I pel color púrpura d’aquest, en la litúrgia cristiana ha simbolitzat la passió de Crist, fins a l’extrem que el pintor Bernardo Parentino arribà a posar-ne una mata als peus del seu Crist portant la creu (Museu Estense, Mòdena). Una imatge veritablement exòtica, i més encara si pensem que l’alberginiera no es coneixia a tot el Pròxim Orient. Sens dubte, el Nostre Senyor, camí del Calvari, hauria estat ben estranyat de descobrir-la en aquell moment tan transcendent…

En realitat, la introducció d’aquesta planta per la Mediterrània fou obra dels àrabs, que la portaren al segle XII a la península Ibèrica, possiblement procedent de l’Índia. Entre els àrabs tenia fama de moure a la luxúria, i el metge Avicena la reporta com a instigadora de l’amor boig. Després de la reconquesta, el consum d’albergínies fou perseguit pels cristians vells, com una prova d’islamisme o fins i tot de judaisme. En La Lonzana Andaluza, de Francisco Delicado, la protagonista descobreix que una forastera no és cristiana per la forma de preparar-les: “No és de illis (cristiana vella), és de nobis (conversa)”, afirma entusiasmada després de la seua investigació gastronòmica. Però és Miguel de Cervantes qui juga amb tots els matisos. En el capítol vuitè del Quixot ens descobreix que la narració té un altre autor, d’un manuscrit que ha trobat a Alcaná de Toledo, i en el capítol novè ens revela el nom: Cidi Hamete Benengeli. Segons el cervantista Leopoldo Eguilaz, Cidi és “senyor”, Hamete –o Hamed–, “el que lloa o glorifica”, i Benengeli provindria de bedencheli, és a dir, “aberenjenado, que a la vez se ajusta al apodo de berenjeneros dado entones a los toledanos por su afición al cultivo y consumo de esta planta solanácea”. Alguns cervantistes han anat més lluny i també han volgut veure en aquest singular Benengeli l’arabització del nom de Cervantes: l’arabista Francisco Codera Zaidïn sosté que Benengeli vol dir “Ibn al-ayyil”, és a dir, “fill del cérvol”. Per tant, com que cervant ve de cérvol, seria lícit pensar que Cervantes és també el “fill del cérvol”. Un galimaties amb el qual es divertia el mateix Cervantes, fent dir barbaritats a Sancho: “Yo te aseguro, Sancho –dijo don Quijote–, que debe de ser algún sabio encantador el autor de nuestra historia [Benengeli] –Y ¡cómo –dijo Sancho– si era sabio y encantador, pues que el autor de la historia se llama Cide Hamete Berenjena! –Ese nombre es de moro –respondió don Quijote. –Así será –respondió Sancho–; porque por la mayor parte he oído decir que los moros son amigos de berenjenas.”

Com veieu, l’albergínia té al darrere una llarga i rocambolesca història. Mentre arrancava de soca-rel les meues infructuoses albergínies, pensava en tot açò. En l’univers convuls i estrambòtic que s’amaga al darrere d’aquesta planta vinguda d’Orient. L’any vinent en plantaré de nou i ara ja sé que, per algun motiu inesbrinable, “ni mirar-les”. La planta ou i el fill del cérvol!… O Benengeli… En efecte, amics, aquest és un món antirealista i fascinant.

El Temps, 17/10/2006