Màrius Serra

Malauradament, la figura d’Avel·lí Artís-Gener no llueix pas gaire en els fastos catalanomexicans que se celebren aquesta setmana arran de la presència de Catalunya com a país convidat a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara. Potser és perquè les múltiples facetes que tenia van desdibuixar el seu pes com a novel·lista, però la veritat és que, pel cap baix, un parell de les seves obres mexicanes —Les dues funcions del circ i Paraules d’Opòton el Vell— haurien de figurar entre les novel·les catalanes més destacades del segle XX.

El cas és que la segona narra amb un encert remarcable una inversió històrica que, en temps de fluxos migratoris, potser esdevindrà profètica. En Tísner beu d’un model tan deliciós com la Historia verdadera de la Conquista de la Nueva España de Bernal Díaz del Castillo per a novel·lar la contraconquesta, és a dir, la conquesta a la inversa. En ple segle XVI un grup d’asteques, a bord d’unes embarcacions que recorden les trirrems romanes, arriben a les costes de Galícia i hi descobreixen un continent nou. La novel·la és deliciosa. El vell Opòton és, com Bernal, un narrador humil de les gestes i malentesos varis que caracteritzen tot episodi de conquesta. Com que Paraules d’Opòton el Vell va ser escrita amb una pruïja, més que realista, documentalista, el lector ben aviat suspèn la seva incredulitat i llegeix la novel·la com si fos la crònica fidedigna d’uns fets històrics. Al final, Tísner fins i tot hi afegeix una llista bibliogràfica de les 19 «principals fonts de comprovació de dades».

Paraules d’Opòton el Vell (1968) ha estat traduïda al castellà dues vegades. La primera, el 1977 per la poeta Angelina Gatell, i la segona pel mateix Tísner, que s’afanyava a assegurar davant qui volgués escoltar-lo que la traducció que n’havia fet no era a l’espanyol sinó al mexicà. Aquesta segona versió, publicada el 1992 per l’editor catalanomexicà Martí Soler a l’editorial Siglo Veintinuo per contrarestar els fastos del Quinto Centenario, duu el subtítol Crónica mexicana del siglo XVI.

Però la història de la primera traducció té més suc, perquè en Tísner la publicà un cop mort Franco en una editorial (Ediciones 29, del carrer Mandri) més aviat conservadora. Sembla que la fictícia introducció de la novel·la, en què Tísner recorre al clàssic mecanisme del manuscrit trobat, va convèncer l’editor que aquella novel·la podia passar per un document històric de primera magnitud que engrandia encara més la prou grande (y libre) estampa d’Espanya. De manera que va contractar la traducció sense dubtar, tot i saber que era una crònica apòcrifa, la va subtitular Crónica del siglo XVI de la expedición azteca a España i la va llançar amb orgull patri al mercat convuls dels anys setanta. En Tísner em va explicar que, poc després de sortir la novel·la, el diari de referència per als orfes del franquisme, El Alcázar, va publicar una ressenya furibunda contra Palabras de Opoton el Viejo que la titllava d’antiespanyola i acusava el desconcertat editor d’haver-se deixat ensarronar, fins al punt que aquest darrer la va pràcticament retirar de circulació. Tinc davant meu un exemplar d’aquesta edició mentre recordo la capacitat infinita que el mestre Tísner va tenir sempre per a plantar cara a les adversitats amb la sorna d’aliada.

La Vanguardia, 30 de novembre del 2004

Aquest any n’ha fet 50 de la primera edició de Paraules d’Opòton el Vell,
d’Avel·lí Artís Gener, publicada per l’editorial Cadí el 1968.