Màrius Serra

Els esbojarrats companys de Frederic Soler Pitarra al primer almanac humorístic català (Lo Xanguet, 1864) van ser els que engegaren l’estudi de la maternitat global del català que tant havia d’interessar a primers del XX el filòsof pancatalanista Francesc Pujols. Dotze anys més tard, un jove anomenat Artur Cuyàs que devia haver llegit amb delectança les frases mestisses de Roch Binoba —pseudònim que Josep Maria Pujol atribueix convincentment a Albert Llanas en un excel·lent estudi sobre el tema—, les publicava corregides i ampliades a la capital del nou món. En efecte, Artur Cuyàs reprèn i augmenta les proves documentals per fer del català «la mare de totes les llengües» en el número 30 (octubre 1877) d’una revista impensable avui en dia: La Llumanera de Nova York. Com que Cuyàs no s’està de res, agafa com a marc teòric l’obra de l’orientalista i filòleg comparatista alemany Heinrich Julius Klaproth, i es dedica a confegir frases que demostren d’una manera taxativa que el català és la mare de totes les llengües conegudes. També rebat en un pròleg inoblidable les tesis llatina, grega, hebraica, siríaca, aràbiga, persa, caldea i sànscrita per arribar a la conclusió que «probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l’Arca, y la portá á Espanya En Japet o Gafet, segons dihuen altres que’s deya».

La primera secció d’aquest revelador estudi es dedica a les possibles rivals del català en la maternitat irresponsable dels mots. Així, les arrels del sànscrit queden demostrades en una frase com «La madrastra y sa mara s’han escrit que l’asa brama». Les arrels del siríac són patents en «En Fabra te una cabra sobre cada abre». Les de l’àrab a «Setze agutzils s’han emmatzinat ab brots d’etzevaras». Les del grec en «Lo gos s’esgarrifa de tocá l’os calent», i finalment les arrels del llatí són innegables en una de les frases de Cuyàs que ha fet més fortuna: «D’aná ab los nuvis al omnibus quasi be l’avia sua». Naturalment, algunes de les incorporacions de Cuyàs han perviscut a la memòria popular. En reprodueixo algunes amb la grafia adaptada al català contemporani. Per exemple aquesta senzilla frase afrancesada: «Ja ve el marxant. Comprem pa?». O la més popular de totes les facècies esperantistes que es fan i es desfan, la que ens agermana amb el gran poble xinès a còpia d’horaris estranys: «Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son». O la contundència germànica d’«Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen». O la musicalitat italiana de «Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini». O encara l’ampliació adaptada de les suors llatines de l’àvia: «Avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l’àvia sua».

La demostració irrefutable d’Artur Cuyàs a La Llumanera comprèn 17 llengües, una secció de dialectes africans que fa les delícies dels amants dels ritmes afro i un grup final de dialectes ibèrics del català que comprèn les llengües veïnes als textos constitucionals venerats cada 6 de desembre. D’entre les llengües més exòtiques destaquen el rus: «Un ruc xic dels de Garraf s’ha fet un tip de garrofes», o bé «La garrafa de xarop s’ha aixafat amb el trepig»; el polonès: «No s’engresqui i no m’ho esquinci, vingui aquí a jugar a la brisca i no es trenqui la closca quan rellisqui»; el turc: «Si és tova costa calés»; l’indi asiàtic: «Estic pensant de quant ençà s’han esquinçat els cinc-cents sacs» i l’indi asteca: «Esbotzi-li el queixal xic a la mula» o bé «quan en Quico xiula, la Tecla xiscla». Pel que fa als dialectes africans, és d’aquí que surten facècies tan celebrades com aquestes quatre: «Uni, dori, teri, quateri, mata la veri, viri, viron»; «a pi xic escala no cal, i si cal duu-l’hi»; «un plat blau ple de pebre negre està»; «escarabat bum bum, posa-hi oli, posa-hi oli».

La llista de proves irrefutables de la maternitat global del català acaba amb tres dialectes —«lo castellá, lo gallego i lo vasco»— que presenten exemples d’una sonoritat tan convincent com la resta. Sobta l’absència total del valencià en alguna de les categories. Probablement els secessionistes no estaven al cas ara fa cent anys. De tota manera, sempre els queda una possibilitat maquiavèl·lica: si el valencià reivindica la paternitat del català podrà esdevenir l’àvia de totes les llengües. I el mallorquí? «Tingau la festa en pau» (un bon títol de samba).

Màrius Serra, Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 470-471