Maria Àngels Anglada

Però el pietós Enees ateny el cim de la carena on senyoreja el temple elevat d’Apol·lo i, a alguna distància, la cova de la Sibil·la.

No tots els troians salvats amb Enees el seguiran fins al final del seu viatge; una colla, amb el seu consentiment, es queden a l’illa de Sicília, on funden una nova ciutat de Troia. Els més valents i decidits són els que acompanyen l’heroi en tots els perills fins que arribi al seu destí, marcat pels déus. Per tal de tenir una guia i aconseguir una profecia del seu futur, decideix de consultar la Sibil·la de Cumes (al sud d’Itàlia), sacerdotessa d’Apol·lo, i penetrar, com Orfeu i Ulisses, al regne dels morts per aconsellar-se amb el seu pare, Anquises. La Sibil·la, posseïda pel déu de la lira, revela el futur a Enees, no amb paraules ben clares, sinó en conjunt:

—Has passat els perills del mar, però altres te n’esperen en terra. Veig guerres i veig les aigües del riu Tíber tèrboles de sang! Molts dels teus moriran a causa d’una dona forastera, com moriren per Hèlena… Tu no defalleixis davant de tot això, veig un final victoriós.

No us penseu que la Sibil·la profetitzava a la vista dels troians: sempre ho feia des d’un lloc secret, el santuari, on ningú no podia entrar; no passaven del vestíbul de la cova, i des d’allà sentien la seva veu, sovint confusa. Enees, però, és fill d’una dea i la Sibil·la li demostra una atenció especial: li promet que l’acompanyarà al regne dels morts i així en podrà sortir viu, sempre que compleixi una condició, que és trobar l’alzina de branques d’or:

—La cercaré —diu l’heroi— i tornaré a buscar-te amb una branca de fulles d’or a la mà.

Enees i els seus, doncs, s’endinsen pel bosc. No sap pas si podrà trobar l’arbre miraculós, però en té l’esperança.

—Mira —crida un company— dos coloms blancs com la neu!

—Són els ocells de la meva mare, i ells seran els nostres guies.

En efecte, els coloms i les tórtores eren consagrats a Venus. Segueixen, doncs, els coloms manyacs i aviat els ulls els fan pampallugues davant de la resplendor de l’alzina d’or, enmig del bosc espès i fosc. S’ha complert la condició de la Sibil·la i el nostre heroi podrà entrar sense dany mortal al regne de les Ombres. Allà hi trobarà el seu pare Anquises. Com que havia estat l’espòs d’una deessa, i un home bo i valent, ara ha tingut el premi de sojornar a l’indret més feliç del regne dels morts, els Camps Elisis, un lloc ple de prats verds i fonts fresques.

Abans d’entrar-hi, Enees es renta amb l’aigua d’una font, i només llavors pot parlar i estar una estona entre els morts benaurats:

—Digueu-me, Ombres felices, on puc trobar el meu pare Anquises?

Ho pregunta a un poeta mític, Museu, que va coronat amb una cinta blanca com un glop de llet.

—Seguiu-me, pujarem en aquest turó i des d’allà dalt us ensenyaré la plana on podeu trobar-lo.

Tot seguit va veure Anquises, i per un camí ple d’herba tendra s’afanyava cap a ell. El seu pare, en veure’l, li tirà els braços al coll i va estar contentíssim:

—Ja sabia que vindries a trobar-me, perquè ets el millor dels fills. Ni els perills, ni la por de travessar la porta guardada per Cèrber t’han aturat.

Anquises té ara el do de la profecia, i mostra a Enees i a la Sibil·la l’avenir de l’heroi i de la seva descendència. Un destí gloriós és reservat al troià: es casarà amb la filla del rei Llatí, i el petit Iulius o Ascani, fill d’Enees i nét d’Afrodita serà l’avantpassat del llinatge dels emperadors de Roma.

Aquesta profecia, però, ja ens separa del mite grec. Nosaltres deixem Enees al sojorn de les Ombres felices, als Camps Elisis, on els herois ferits lluitant per la pàtria, els sacerdots honestos, els poetes pietosos que van tenir una veu digna de Febus (Apol·lo) i els qui pels mèrits contrets, deixaren un bon record caminen i reposen, enraonen i banquetegen damunt l’herba florida, a l’ombra de bosquets de llorers i a prop de rierols sempre frescos.

• Maria Àngels Anglada, Relats de mitologia: herois i déus (Barcelona: Proa, 2008)