Manel Ollé

Els llibres que et deixen clavat a la cadira amb una interjecció invisible entre els llavis, són els més difícils de glossar. Després d’haver llegit dues vegades els Contes russos de Francesc Serés amb renovada admiració, i després de setmanes de no trobar paraules que li facin justícia, teclejo ara amb dos dits accelerats i maldestres aquestes paraules d’urgència (demà dijous acaba l’ultimàtum del director de L’Avenç perquè li lliuri els 8.500 caràcters que li dec) dalt del tren que travessa les planes de Lleida, i el primer que em ve al cap és que ha estat justament el paisatge i el lloc on vaig llegir el primer llibre de Serés, la gran planúria fèrtil i agostada, el que m’ha obert la porta a fer-ne l’article: enlloc com aquí s’omplen de sentit aquests Contes russos fets d’utopies i modernitats rovellades, de ciutats i llogarets enmig d’estepes immenses, contes plens d’una humanitat pregona i cordial, i d’un humor sardònic i esmolat.

Un dels prejudicis crítics més tronats d’entre els que circulen de forma intermitent per revistes i suplements és el que exigeix als autors que els seus llibres se subjectin a la projecció d’una trajectòria arquitectònica, progressiva i coherent, on cada nou llibre representi una innovació dins de l’edifici de conjunt que se suposa que està construint. En alguns casos, això pot estar molt bé, però no té cap sentit convertir-ho en dogma: hi ha grandíssims creadors que no avancen, que mai no surten de la mateixa habitació, que són llacs que pouen sempre en el mateix punt: poetes que escriuen sempre el mateix poema o narradors que assetgen sempre la mateixa historia. En l’extrem contrari hi ha els creadors que no poden deixar de reinventar-se del tot. Canvien de pis, de veu, de gènere i d’espècie en cada nou projecte, necessiten sempre arriscar, fugen del que ja saben i es veuen empesos a escapar compulsivament dels clixés amb què se’ls percep. Francesc Serés pertany alhora a aquestes dues lleis de creador. Sempre fa una cosa que sembla que no tingui res a veure amb les anteriors, però quan acabes de llegir un seu nou llibre, t’adones que de fet li has llegit el mateix llibre de sempre, que aprofundeix i posa a contrallum o de l’inrevés els temes i els problemes narratius anteriors. 

Després d’haver reunit a De fems i de marbres una trilogia de novel·les de formació fetes a base de narracions amb textures d’assaig i de poema en prosa, i després d’haver escrit un llibre de contes de no-ficció, La força de la gravetat, amb una escriptura mineral que mai s’allunya del món immediat que evoca, i després d’haver fet una sèrie de reportatges de ficció com els que aplega a La matèria primera, on la literatura sembla que vulgui tornar-se invisible per cedir tot el protagonisme als referents que s’hi apleguen, i  després d’haver escrit tres obres de teatre, Caure amunt, on el diàleg amb tres escriptors medievals catalans s’imposa a la tramoia, queda clar que un dels trets que dóna un cert sentit al conjunt d’aquest desplegament de propostes d’aparença dispersa que ha anat publicant Francesc Serés des de l’any 2000 és justament el de no renunciar a cap modalitat d’indagació literària.

Cada aposta té el seu risc. Escriure un llibre de contes russos podria fàcilment haver provocat que Francesc Serés caigués en la trampa fatal de l’anima russa, la vodka, el gulag i la balalaika. O bé el podria haver conduït a la pràctica de jocs literaris autistes i refistolats, fets de referències tan sàvies com incomprensibles, sense cap mena d’interès per a la gent que llegeix amb l’esperança que algun dia els passi allò que deia Gorki que passa quan llegeixes Txékhov: que a base de llegir altres vides, et vénen unes ganes irrefrenables de ser més senzill, més sincer i més tu mateix.

Segons el teòric de la literatura comparada Naoki Sakai, la traducció no apropa llengües i cultures, sinó que les separa. D’entrada les exterioritza, en remarca i reforça la distància, per després poder així emprendre el viatge a l’entesa i el coneixement, o al fantasieig i la reinvenció. Si donem per bona aquesta teòrica, el gest de Francesc Serés de forjar-se cinc escriptors russos, i una antòloga i traductora russa mig hispanista i catalanòfila, per projectar en terres llunyanes no tan sols els referents i els ambients del seus vint-i-un contes, sinó tota sencera l’escenografia de l’enunciació literària, seria una molt bona estratègia per reflectir en el propi procés creatiu l’exòtica llunyania i solitud que sent l’escriptor català en relació a la seva societat. O potser és més exacte dir-ho a l’inrevés: l’alienació a què sotmet el subsistema cultural i mediàtic català als seus escriptors contemporanis.

D’entrada el llibre es fa llegir sense entrebancs seguint literalment el joc que proposa: com una antologia de vint-i-un contes russos escrits per cinc presumptes escriptors russos del segle XX, amb el seu món peculiar, els seus models literaris, el seu estil, la seva bibliobiografia i breu presentació crítica, amb el pròleg de la traductora russa i tots els paratextos que els embolcallen. En aquesta perspectiva els contes tracen una plausible i ja per si mateixa fascinant fabulació coral sobre la Rússia del segle XX que va dels tsars fins a Putin. En aquesta tessitura més evident i primera, els contes es mouen per la història de la pàtria de la revolució que ho ha estat també de grans relats mobilitzadors i d’influx global. Els vint-i-un contes de l’antologia obren escletxes en els grans relats de la utopia reconvertida en socialisme real, escletxes per on s’hi escola la llum nítida i tornassolada de mons vitals molt diversos: hi ha contes de clara lectura política, de sarcasme i de reflexió sobre les manipulacions institucionals i les disfuncions de la capriciosa evolució de la història contemporània, contes d’amor i de desig, llegendes, paràboles…

La gràcia d’aquest llibre es que és tan rus com universal, i tan universal com pregonament català. La gràcia és també que al mateix temps que proposa un joc metaliterari d’impostura eslava que recorda els millors de Borges o Calvino, i al mateix temps que proposa en cada relat un joc de palimpsest, on hi ressonen relats de Salinger (Per a Esmé, amb amor i sordidesa) de Gógol (El nas), de Bulgàkov, de Nabokov o de Txékhov entre d’altres, al mateix temps Francesc Serés, en el pròleg de l’antologia, aposta de forma programàtica per la manera realista: «Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencialistes franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats (…) parteixen d’una realitat que no té res a veure amb les distàncies que imposa la metaliteratura ni cap dels artefactes que han anat fent la viu-viu a aquesta banda del Mur i del segle passat. Argument, personatges que interactuen i pensen, i escenari…».

En l’entrevista que li va fer Jordi Puntí el 2 de març de l’any 2006, amb ocasió de la publicació de La força de la gravetat, Francesc Serés revelava una de les claus d’aquell llibre i també d’aquesta antologia de contes russos que ara publica: «El títol prové d’un conte inèdit, l’acció del qual se situa en una regió on la força de la gravetat és més elevada que a la resta del món. Els seus habitants viuen sotmesos a un plus d’esforç que —i aquí ve la paradoxa— han acabat interioritzant i acceptant. La realitat d’aquest nostre país té força similituds». Aquesta regió amb una força de la gravetat superior i tan semblant al nostre país, resulta que és una regió russa que apareix en el conte La guerra contra els voromians, que forma part de l’antologia que ens ocupa. No oblidem que l’accepció del terme nacionalitat que ens defineix a la Constitució espanyola com a eufemisme de nació, es va encunyar justament a la Unió Soviètica.

En els Contes russos de Francesc Serés hi retrobem temes, motius i gestos narratius característics de l’autor: l’ordenació temporal del relats en fletxa inversa des del present al passat, l’exili interior, la mutilació del cos, la destrucció del món rural, la invenció de la història, la fascinació per la mecànica, els miratges de la modernitat, els accidents laborals, la burocràcia, l’heroi singular que roman digne i sorneguer en l’ensulsiada…I tot això transmès amb una prosa admirable, una imaginació exacta i una càrrega humana i reflexiva que fan de la lectura d’aquest llibre una experiència memorable, que ve molt de gust de recomanar.

Publicat originàriament a L’Avenç, novembre 2009