Manel Ollé

El protagonista de Davant del rei de Suècia, la novel·la breu (o conte llarg o faula o al·legoria) que Monzó va deixar reposar uns anys al calaix i va col·locar finalment en una posició central en el llibre Tot és mentida, és un etern candidat al premi Nobel. El protagonista del relat de Monzó, és un poeta amb gorra, bufanda i abric (això sí: calb i amb bigoti), d’obra escassa i selecta, de caràcter metòdic i maniàtic, que menysprea la banalització de la literatura catalana actual, que escriu un dietari, que es reclou a casa amb les persianes abaixades, que es treballa una xarxa d’amistats influents, que havia col·laborat assíduament a la revista Destino, que admira Octavio Paz… Quim Monzó nega que hi hagi una voluntat de riure’s de cap personatge en concret i voldria que les referències a l’entorn literari català actual no conduïssin a una lectura anecdòtica del relat: («No voldria que es llegís com una sàtira o ironia en clau –mira, aquest és aquell o aquell altre–, perquè això li treu tota la força que pugui tenir. S’ha de llegir com una història abstracta: és un individu català, però podria no ser-ho. És un individu sol i mesquí que troba una mena de salvació d’una banda en la rendició i de l’altra en ser acollit per una família grotesca. Per evitar que la gent digués: mira és en tal o és en qual, fins i tot vaig pensar de fer que passés a Malta i que es tractés d’un poeta maltès que somiés a ser el primer poeta maltès premiat amb el Nobel, perquè així evitava que es busquessin paral·lelismes amb escriptors catalans que han mostrat interès pel Nobel. En llocs així, tancats i aïllats del món, deu haver-hi també algú que somia que així es redimirà.»)

El relat de Quim Monzó va, efectivament, molt més enllà de la broma. Podria haver-se estalviat les polèmiques referències locals però, amb molt bon criteri, finalment no ho ha fet: dosificades i ambigües, la immediatesa d’alguns referents i posicionaments literaris catalans actuals carreguen de força aquesta història d’un poeta català amb deliris de grandesa, irreal, desconnectat, devorat pel seu propi somieig i jivaritzat per la comunitat de veïns baixets d’una escala kafkiana que acabaran aconseguint que es faci baixet com ells. Monzó reclama en la vida la mateixa llibertat que es pren quan escriu per ajustar-se a la mida que més li convé. Ve a dir: la mida sí que importa, però que no ens la imposin. («En la qüestió de la mida hi pot haver una certa ironia sobre el políticament correcte: tot ha d’anar igualat però per la banda més baixa. Cada vegada que he intentat canviar un bany en algun dels pisos que he viscut, no hi ha hagut manera que els paletes m’ho fessin a l’alçada que els deia. De vegades les idees surten de coses tan simples, mesquines i tan quotidianes com aquestes. ¿I per què perduren entre les cinquanta que cada dia se t’ocorren? Hi ha alguna cosa, o tu hi veus alguna altra cosa més que et semblen que poden connotar altres coses més globals.»)

Quim Monzó opta per la mena de bel·ligerància literària de què se servia Witold Gombrowicz a Ferdydurke per carregar contra la societat literària polonesa: projectant l’anècdota mínima de les tietes culturals a un territori grotesc i deforme altament revelador. («Del Nobel, durant els últims deu anys se n’ha parlat més que mai. Però això ve de lluny: quan jo tenia vint anys ja veia el Serra d’Or que anava amb les pàgines plenes de l’odi d’un suec de l’Acadèmia que ens tenia mania i no volia que ens donessin el Nobel. I abans hi havia el cas de Guimerà. L’error que van cometre amb en Mistral de donar-li a un individu d’una cultura sense estat jo crec no el tornaran a cometre, perquè el Nobel és un premi d’interessos polítics més que un joc de valors literaris. És grotesca l’obsessió nostra per tenir un Nobel: un català l’ha d’obtenir.»)

Algú va qualificar Benzina de conte allargassat. Ara tindrà l’oportunitat de qualificar Davant del rei de Suècia de novel·la escurçada amb protagonista que també s’escurça. En redaccions anteriors estava farcida amb referències a Torrebruno, els gnoms, els viatges de Gulliver, els barrufets, la cançó Short People de Randy Newman… però les implacables esporgades posteriors van deixar fora tot el que no fos essencial. («Se me’n fot, la llargada. Aquest conte o novel·la o nouvelle podria haver-se publicat per separat. Si el muntes en pàgines separades després de cada capítol, en surt una novel·la convencional d’ara: 150 pàgines. Sempre me n’he enfotut bastant d’això que si el conte, que si la novel·la…»).

Davant del rei de Suècia deixa en suspens fins a l’última línia la consideració de qui i quan diu el relat: i qui se l’inventa. Aquesta nouvelle constitueix un dels punts àlgids de l’obra de Monzó: el presumpte discurs d’un escriptor guanyador del premi Nobel («Jo tampoc no ho sé si guanya o no el Nobel: forma part de la fantasia constant que té») serveix de magnífica ocasió per explorar el paper de l’escriptor en la societat: una escala de pisos de gent baixeta que acaba jivaritzant l’escriptor. («Segons com, la novel·la Davant del rei de Suècia és una al·legoria de la Catalunya actual, una al·legoria de derrota: l’edifici s’ha omplert de gent que no coneixies i ets tu qui s’ha d’adaptar a la seva alçada i a la seva manera de fer, no pas ells.»)

Fragment de Quim Monzó, de Manel Ollé, publicat en la col·lecció «Retrats» de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2008)