Espieta s’ha emprat bastant, sobretot en usos folklòrics o infantils com a equivalent d’espia: sembla que ja s’usava a primers del s. XVIII, en el setge de 1714, si fem cas del personatge ja folklòric de l’Espieta del Portal Nou (segons la cobla tradicional i infantil, que encara dèiem tant els marrecs barcelonins en els anys 1910-15): «l’espieta del Portal Nou / cada dia guanya un sou, / cada mes una pesseta: / maleït siga l’espieta!» (si bé hi ha la variant estafeta, amb el qual pogué haver-hi encreuament).

• Joan Coromines, entrada espiar, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III, pàg. 643