Joan Josep Isern

 
Jaume Cabré és un autor que no té cap pressa a l’hora de col·locar obra nova en el mercat. Pot estar-se perfectament cinc o sis anys pensant, escrivint, fent, remenant, estripant i tornant a començar una història fins al moment que la considera apta per a ser lliurada a l’editor. En aquest aspecte són ben evidents els paral·lelismes amb Jesús Moncada, un altre crac de les nostres lletres que tampoc es caracteritza per la velocitat amb què prodiga les seves novetats. Curiosament tant un com altre autor són, fins ara, homes fidels a una sola editorial (Proa i La Magrana, respectivament). Potser perquè els respectius editors saben que els seus textos, lents de gestació però segurs, acaben esdevenint inversions rendibles…

Malgrat tot, i com a excepció que no fa més que confirmar la regla, podríem dir que Jaume Cabré acaba de passar per una fase de productivitat gairebé estajanovista, ja que entre març del 1999 i gener del 2001 han aparegut tres novetats seves a les llibreries: l’assaig El sentit de la ficció, el volum de relats Viatge d’hivern i Pluja seca, la seva primera incursió en el teatre. Sobre l’assaig diré únicament que aplega les reflexions pràctiques de l’autor sobre el procés de creació de les seves novel·les i guions per a televisió. Els secrets de la seva cuina, vaja. En conseqüència, només per això ja em sembla que val la pena de recomanar-lo a tothom que en algun moment s’hagi sentit captivat per la manera de narrar de Jaume Cabré.

Pel que fa a Pluja seca, no em pertoca a mi d’analitzar les seves gràcies teatrals, tot i que, com a simple espectador del muntage, puc dir que em va semblar una obra exageradament massacrada per la crítica. En tot cas crec que el text publicat conté totes les particularitats de l’estil Cabré (algunes potser, com ara els sucosos incisos i comentaris del mateix autor, impossibles de traslladar a l’escenari) i que en general funciona bé per la banda de les intencions i no tan bé per la dels resultats, sobretot en la part de l’acció que transcorre en època contemporània.

Viatge d’hivern, però, és tota una altra cosa. En primer lloc perquè significa el retrobament de Cabré amb el conte, un fet que no es produïa des del Llibre de preludis, datat el 1985. Però, sobretot, perquè, al meu parer, Viatge d’hivern és un dels llibres més profunds, complets i ambiciosos que ha escrit un autor de casa nostra en els darrers anys. En aquest sentit no puc menys que aplaudir la decisió del jurat del premi de la Crítica Serra d’Or d’enguany que va distingir el llibre amb el premi a la millor obra de narració.

Com no podia ser altrament en Cabré, la referència inequívocament musical del títol –que remet a Winterreise, el cicle pòstum de 24 lieder compostos per Franz Schubert (1797-1828) sobre poemes de Wilhelm Müller– s’expandeix al llarg i ample del text –format per 14 contes i un epíleg– tot conformant una obra unitària pel que fa a continguts i intencions. Una obra, a més a més, que no dubto a atorgar-li el qualificatiu de complexa, no pas en el sentit de text envitricollat o de difícil assimilació per al lector (que no ho és en absolut), sinó per la seva acuradíssima arquitectura interna. Una arquitectura calculada al mil·límetre que, quan provem de fer una lectura del llibre a la recerca de les seves claus tècniques, ens permet percebre la riquesa de recursos i la picardia de veterà que sap desplegar el mestre Jaume Cabré.

Article publicat originalment al suplement Cultura
de l’Avui, 6 de desembre de 2001