Quan van tornar els enviats de Jesús i li van explicar el que havien fet, ells se’ls va endur, sense cap més companyia, i es retirà amb ells cap a una població anomenada Betsaida. Però la gent ho va saber i el van seguir, i ell els va acollir i es va posar a parlar-los sobre el regne de Déu, i també va atendre i va curar els qui en tenien necessitat. I quan començava a declinar el dia, se li van acostar els dotze i li van dir: «Acomiada la gent, i que puguen anar als pobles i les masies dels voltants per allotjar-se i trobar menjar, perquè ací som en un lloc desert». «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», els va dir. «Només tenim cinc pans i dos peixos», digueren. «Si no és que anem a comprar aliments per a tota aquesta multitud…». En efecte, hi havia aproximadament uns cinc mil homes. «Feu-los seure en rogles d’uns cinquanta», va dir als deixebles. Així ho van fer i els van acomodar tots. I llavors ell agafà els cinc pans i els dos peixos, va alçar els ulls al cel, els va beneir i els va partir, i els anava donant als deixebles perquè els distribuïren a la gent. Tots en menjaren fins a quedar-ne tips, i dels trossos sobrants se’n van recollir dotze cistells.

Evangeli de Lluc, 9, versió de Joan F. Mira (Barcelona: Proa, 2004), pàg. 158-159

ℵ

Durant la tardor, un dia vingué a veure’m mossèn Bartomeu Suau. La crisi econòmica havia devastat el calaix que sostenia les iniciatives socials que havia dut a terme, per més de trenta anys, a sa Indioteria. Em va demanar que l’ajudàs. Ho havia fet en altres conjuntures. Ara havia decidit convocar un col·lectiu d’empresaris dels quals en alguna ocasió havia obtingut ajuts i sufragis. Havia elaborat un projecte de beques solidàries dedicat als joves sense feina. Volia que parlàs amb els empresaris i els tractàs de convèncer. La sala, el petit teatre del barri, era ple fins a dalt. Hi havia gent de la construcció, alguns hotelers, concessionaris de marques de cotxes, distribuïdors de productes d’alimentació… Els vaig dir que estava convençut que aquell dia en Tomeu Suau faria un miracle semblant a aquell que feu Jesús en multiplicar els pans i els peixos. Ho conta Joan, l’evangelista. Succeí que Jesús passà a l’altra banda del llac de Galilea i pujà en un petit turó, el seguia molta gent i era a prop de la festa de Pasqua. Però el miracle no fou que, amb una petita quantitat d’aliment —cinc pans i dos peixos—, fos capaç de donar menjar a una multitud. El miracle fou que aconseguís que aquells que tenien els pans amagats els traguessin de l’enfony on els guardaven i els repartissin entre els milers de persones reunides a la riba del llac. Aquesta lectura del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, una mica marxista, me l’havia fet conèixer el meu amic Francesc Ramis, que fou missioner al Perú i rector a Mallorca, a la parròquia dels Dolors de Manacor, a la d’Alcúdia i a la de son Armadans, a Ciutat. La nostra amistat venia de lluny, des que érem nins i assistíem a l’escola de sor Victòria. No sé si les meves paraules varen commoure la congregació d’empresaris que assistiren a la reunió. Se’ls va explicar la necessitat d’iniciatives socials dirigides als joves de la perifèria ciutadana, se’ls va mostrar la dimensió que tenien els projectes d’integració laboral… No sé si aclarírem gran cosa, però estic convençut que la càrrega de feina que Tomeu Suau portava a la motxilla constituïa un cabal capaç de doblegar els ullastres.

Gabriel Janer Manila, Lungomare. Memòries, III (Barcelona: Proa, 2021)