Josep Pla

La setmana dels barbuts és aquella setmana de gener considerada la més freda de l’any, en el santoral de la qual figuren els sants d’una ancianitat més respectable, d’unes més fluents i copioses barbes. Es podria sempre discutir si aquesta setmana és la més freda de l’any. De les profecies basades en l’empirisme meteorològic, però, no se’n pot pas fer gaire cas. Sabem que a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred, encara que moltes vegades tot faci suposar que ho ignorem. El que per ara i tant no podem fer és localitzar en forma de profecia unes màximes i mínimes del termòmetre damunt d’espais de temps determinats. Hi ha hagut anys —pocs, certament— en què la setmana dels barbuts ha estat la millor que ens ha ofert el gener inhospitalari. En altres, ha estat la més freda de l’any. Ignoramus ignorabimus…

El que si més no és un fet és que quan arribem a aquesta setmana apareixen en el santoral unes figures vellíssimes, transportant una espessa i llarga afluència capil·lar, carregades d’anys però no de decrepitud, perquè els sants poden ésser esborrats i esfumats en un tou de pèl, però de decrèpits no en poden ésser mai.

D’entrada, apareix sant Pau, primer ermità; el segueix sant Antoni Abat, i la processó continua amb sant Fructuós amb els seus diaques, i tanca el grup sant Vicenç, que és el més pelut de tots. En la setmana hi ha més barbuts, però aquests són els més coneguts i els més importants. Abans de les successives devastacions d’esglésies a què hem assistit en la nostra època, tots aquests sants barons hi estaven abundantment representats, sobretot en les petites esglésies rurals.

Els misteriosos, aparatosos volums del pèl i de la barba foren sempre uns grans elements de representació de l’estatuària barroca i xurrigueresca. L’artista barroc és un ésser anterior a la difusió de les barberies i perruqueries, impossible de comprendre en un règim difús de màquines d’afaitar. L’afaitar i tallar cabells ens ha tornat a les nueses de la plàstica clàssica.

De tota manera, seria un error creure que el prestigi d’aquests sants és merament capil·lar. Com el seu nom indica, sant Fructuós dóna una mà a les sements que ara neixen: el blat, l’ordi i la civada. Un home que porta aquest nom, tan romà, tan lligat a la mítica agrària romana, mereix que li encenguem un ciri perquè l’any sigui fèrtil i el pa abundant. l, pel que fa referència a sant Pau ermità i a sant Antoni Abat, aquests foren cenobites i visqueren llarguíssimes temporades en el desert menjant arrels i passant unes fams que fan esborronar. És natural que homes d’aquesta resistència apareguin en el calendari en el moment de l’any més dur de pelar, per les freds, les fams i l’enrariment de les viandes. Aquests gegants de la fredor ens conviden a estrènyer-nos la corretja dels pantalons amb ànim tranquil, bona cara i paciència llarga. Sempre seran recordats en les èpoques de vaques magres i de dirigisme estatal.

Sant Antoni Abat fou un gran personatge. Si hem de comprendre’l per les maceracions a què sotmeté la seva existència i per les temptacions a què el dimoni l’induí, degué ésser home d’imaginació impetuosa i mòrbida a la vegada. En «L’any cristià», el Pare Croisset diu que, envejós e dimoni dels progressos que feia en el desert, mogué tota la maquinària per disgustar-lo de la vida que havia emprès. Davant dels ulls li posà els grans béns que havia abandonat, la flor de la joventut, la debilitat del seu temperament, la noblesa de la seva sang, els horrors del desert i els perills de la seva llarga solitud. Veient, però, frustrats tots els seus artificis, l’atacà per una altra banda: posà en exercici totes les armes de la sensualitat, els insults de la imaginació, les turpituds del pensament, les rebel·lions de la carn; però Antoni resistí amb valor tots aquests atacs i per tenir més forces per a fer cara a un enemic tan pèrfid i perillós redoblà els rigors de la penitència i aconseguí una victòria admirable». Les etapes d’aquesta victòria foren, de tota manera, molt dramàtiques. No solament els esperits malignes el maltractaren d’obra, fins a deixar-lo, sovint, com mort, sinó que l’emporuguien amb espaventables bruels, amb crits terribles, amb visions i fantasmes horripilants. «Semblava com si tot l’aire —escriu Croisset— s’emplenés d’animals d’estranya figura i de bèsties ferotges que l’atacaven per esquarterar-lo.»

Res, però, no hi valgué. El cenobita ho resistí tot a base de règim. Menjava tan subtilment que es pot dir que vivia com un àngel. En l’obtenció dels seus magres aliments, hi esmerçà sempre un temps escassíssim, perquè tingué la sort de tenir una complexió molt apropiada a la vida que portava. N’hi haurà prou de recordar que sant Antoni arribà a la respectable edat de cent cinc anys, dels quals passà vuitanta-cinc en estat de dejuni rigorós i de penitència implacable. No ens ha pas d’estranyar, doncs, que l’eremita arribés a tenir una fama dilatadíssima i que fos el principal promotor del moviment cenobític en el desert d’Egipte. Diuen els autors sagrats que fou la veneració de les corts i dels prepotents, dels tips, en una paraula, i que fou admirat per tots els pobles de l’univers; que fou l’assot dels heretges i el terror dels dimonis, l’ornament de l’Església, la meravella del món i l’estupefacció del segle. El text seria una mica hiperbòlic si no es tractés d’un baró de tanta categoria.

Sant Pau, el primer ermità, perquè realment ho fou havent viscut gairebé sempre a la Tebaida, presentà el cas del solitari recalcitrant que només es trobava bé quan més solitud l’envoltava i sentia. Tota la vida d’aquest sant home, que visqué més que sant Antoni —car la cèlebre entrevista dels dos cenobites és situada, pels historiadors, tenint sant Pau cent tretze anys d’edat i sant Antoni més de noranta— està tocada de meravella i de silenci. Diuen els autors que, havent conegut des de molt jove les dolçors de la solitud i els plaers que l’ànima hi experimenta, i caminant un dia a la ventura i com si anés a passeig, mirant les coses que se li anaven presentant amb el tremolor de la tendresa, descobrí, al peu de la muntanya, una gran cova la porta de la qual era tancada amb una pedra. Sentí la curiositat de saber què hi havia a dins i, separant la pedra, es trobà davant d’una espècie de saló al qual servien de sostre unes llargues fulles de palma entreteixides, i en el qual hi havia un fontinyol d’aigües molt cristal·lines que, després de formar un minúscul rierol, es perdien en la mateixa terra. Es descobrien així mateix molts senyals que indicaven que, en un racó de la cova, hi havien habitat, antigament, alguns misteriosos fabricants de moneda, ja que es veien encara malls, martells, motlles i ferralla diversa, la qual cosa donava a entendre que el lloc degué servir de fàbrica de moneda falsa en el temps de Marc Antoni i de la reina Cleopatra. El cert és que la cova agradà a l’ermità, que s’hi instal·là amb les poques coses que tenia i passà en la gruta de les falsificacions monetàries molt de temps. Quan tenia gana, prenia uns dàtils de les palmes immediates; quan tenia set bevia la limfa del fontinyol, i, a més, un corb li portava volant, cada dia, mig pa acabat de treure del forn, i per art de prodigi, naturalment. ¿D’on treia el corb aquest mig pa que portava a l’ermità en la seva solitud eremítica? Avui és inimaginable que un flequer es deixés prendre una ració diària de pa durant tant de temps. Els anys d’oració i de solitud foren molts, massa per a un flequer dels nostres dies, i no crec que el fet fos avui tolerat a cap client de fleca, per més olor de santedat que irradiés. Però això no ens ha pas d’estranyar massa. Els temps han canviat moltíssim i les coses de les vides d’aquests barbuts foren regides per la intervenció divina.

Aquests són, si més no, alguns personatges que figuren en el santoral de la setmana dibuixats pàl·lidament. Sant Vicenç, que és el més abundant de pèl, té el seu nom lligat a l’augment de la llum del dia, car tothom sap que:

Per Sant Vicenç,
el sol toca pels torrents…

No senyor. Encara no hi toca. Però és igual. És la rima.

El dia creix, i aquest sol que va alçant-se amb l’eclíptica forma la llum crua, neta, però meravellosa, que envolta els ametllers a punt de florir.

Josep Pla, Les hores (Barcelona: Destino, 1971)